D'UNA NIT DIFICIL .... I D'UNES CONCLUSIONS.

Mai de la vida, en tots els anys que fa que canto, m'havia trobat amb una circumstància tant surreal, absurda.- Emprenyadora - molesta .... Algú es va equivocar a l'hora de donar per bona la data del concert programat a la Sala Fiveller. I  ens varem creuar amb una celebració de la festa de fi de curs de l'Esplai que hi ha just a l'altura de la porta d'entrada lateral de l'Escenari Just a la placeta des d'on es pot descarregar Els Equips  a peu pla i d'una manera molt còmoda. Unes duecentes persones tenien programat un sopar i un seguit d'actuacions dels nens i nenes de l'Esplai i altres events sonoritzats també amb un equip de so. L'Esplai havia fet be les coses, tenien els permisos corresponents per ocupar la plaça. I nosaltres havíem contractat la Fiveller per a fer un recital de poesia cantada, amb prou de temps d'antelació com per a que no hi hagués cap problema. El cas es que ambdós actes van coincidir en horaris i lloc... 

Desprès de detenir el nostre concert a la tercera cançó per mor de que els de L'Esplai van començar a emetre música pels seus altaveus a tot gas i fer impossible prosseguir es va produir una situació d'una certa tensió entre ambos "bàndols" fins que es va arribar a un acord de col·laboració . Nosaltres cantaríem mentre ells feien altres actes sense micros ni música i callaríem quan ells tinguessin que fer cants i música també. El cas es que prèvia la tensió inevitable, es va arribar a una "entente cordiale". Però ni ells van poder fer el que tenien programat. Ni nosaltres varem poder fer un concert normal ... tant fou així que jo vaig témer per una deserció del públic que tampoc es que fos tan nombrós com per renunciar a cap oient i em va sortir una venada de xarrera mig "Rubianesca" , mig "Teatre de guerrilla" que va aconseguir mantenir al personal atent a l'escenari a pesar del xivarri que ocorria a pocs metres, més ben dit a l'altre costat de la porta d'emergències del teatre... Cada cert temps ens avisaven que teníem que parar el concert i llavors ells feien la seva i jo feia de pallasso per que la gent no se'm aburrís. I contava Històries de la vora del foc o establia col·loquis amb el públic, alguns coneguts i altres assistents. Amb alts i baixos varem anar fent via fins arribar a interpretar vint cançons, triades dels discos de les "Cançons Benignes" , de "Tot el fret que s'acosta" de Màrius Torres, algunes cançons Tradicionals del disc "Terra" i altres projectes mai enrregistrats  i del "Tornar de TU " disc inèdit que sortirà a la venda abans dels nadals d'enguany si tot va com ha d'anar , que mai hi va, però es igual perquè, ara,  ja soc; Definitivament Lent. I n'estic molt orgullós perquè m'ha costat tota una vida superar  un trastorn de hiperactivitat que vaig adquirir amb 12 anys despres  d'una operació que em va tenir sis mesos enguixat. Ara  la Lentitud em dona un valor afegit que em permet pensar les coses amb perspectiva. Fora del tràfec vertiginós dels dies...Fora del " Samsara" i "Lungo mirante" que deia el Mestre Raimon Panikkar. Tanmateix cantar amb aquell xivarri de fons era una punyetera tortura contínua que tant al Pianista, en Xavier Palà, com a mi , en una més gran mida, em feu distreure sovint i malversar alguna cançó o al menys no fer-la com tocava i anar mes aviat "ad líbitum" .Per a mi anar "Amb barca" quan canto, no es cap cosa nova, perquè sempre he tingut problemes d'atenció i de memòria del treball, cosa que em dificulta, de vegades enormement seguir un patró establert d'antuvi. No em preocupa ja ... Abans si que em causava neguit, Fin hi tot n'estava avergonyit. Ara no; Ho supleixo amb una interpretació acurada del vers i crec que aconsegueixo que el public quedi pres i captivat per l'eixarm de la poesia, que al capdavall es del que és tracta...  Per a mi la Música es el vehicle, no el fi en si mateixa .Soc un poeta que canta ... i canto com em dicta el poema i el cor o l'arravatament d'un instant concret, moltes vegades irrepetible.

Malgrat totes les paraules sobreres i tot el xivarri de fons i els neguits amb el so i Tot Plegat: Estic content... Molt content. L'any passat vaig fer quatre concerts menors , com a provatura i aquest era el primer que em plantejava com una prova definitiva per medir la meva real capacitat de fer un concert de dues hores, sense patir físicament les consequències de la fatiga dels muscles respiratoris i del diafragma. O entrar en contractures musculars de difícil solució. Sense aquesta seguretat no m'atreviria a fer un recital complert. Si he d'anar a patir pels escenaris, millor em dedico a escriure i prou. Considerant les dificultats afegides per l'incident que ja  he esmentat, em puc donar per satisfet. Avui estic cansat, però no més que en altres ocasions semblants en que he fet un esforç més enllà del punt de la fatiga i el dolor. Potser ho pagaré demà, o en diferit... Però .No es cert com em va dir un "especialista", que si feia el que ahir vaig fer, podria tenir un "paro respiratori" .No és cert que el Post-Pòlio m'impideixi actualment exercir el meu ofici .Si prenc les precaucions adequades de descans previ i de evitació de estres, que es la causa primera del dolor i de la fatiga immediata . En aquest assumpte de la Poliomielitis, hi han tantes coses que no son certes, que em pregunto fins a on ens han enganyat i utilitzat ...Deixe-m'ho córrer. Potser no, que no podré portar un ritme d'actuacions trepidant. Però si que podré fer-ho mesuradament i amb la preparació adequada. Ara desprès d'once anys de no cantar per mor del que deien els metges i en definitiva per por. He aprés a dosificar les minses forces que em resten, he après que ser lent. Anar a poc a poc, es una gran avantatge per a mi. He après que cantar poesia, fer cançons es un ofici massa valuós com per fer-ne renuncia ...perquè no hi tinc dret tampoc a privar-me'n a a mi mateix i perquè sempre he considerat la cançó com un servei i en aquesta actitud em justifico i em motivo. Se que tocar el cor i l'ànima de la gent.Tocar les emocions i els sentiments es un assumpte sagrat. Que mai dels mais pot ser només un negoci, o sols un modus vivendi... perquè. Jo també m'hi jugo l'ànima, el cor, els sentiments i les emocions i si alguna vegada he dubtat de mi mateix, ha estat per mor d'altri. Per manca de confiança en mi mateix i per manca d'esperança.
Seguiré escrivint , i composant , i seguiré cantant sempre que pugui o m'ho demanin ... Es el Meu Ofici, el vaig triar quan tenia 15 anys. I mai , n'he fet renuncia . Altra cosa si he fet .He renunciat a la Fama, al Reconeixement, a sortir a la foto,  i a fer-me el qui no soc, per mor d'un negoci que mou tants calers com el cinema o més. Malfieu-vos del poeta que escriu per diners; No és un home lliure. No diu la veritat. Ni que volgués no podria. Malfieu-vos de mi, si veieu que em faig molt ric...Ja no cantaré amb el cor.