Aquesta escuma que em neix i m’arrabassa,

no fóra possible ni l’entendria si no fos que sempre,

d’ençà que sóc a la cort dels homes,

he triat, a partir d’un misteri inicial

i una curiositat tendra i profunda pel bastiment de les persones,

qui ha de ser qui m’ocupi les hores i faci amb mi els trajectes.

De vegades, massa poques, hi ha una marea sobtada,

com si la lluna i la vida fessin l’acord d’eixamplar dominis.

És llavors que en llevar-me, just quan obro les finestres,

sembla que un pinzell genial ha estès, de nit, vernissos pel paisatge,

deixant uns colors molt vius pels murs i els vegetals

que el dia abans, esmorteïts, groguejaven.

I passa que la terra que trepitjo viu més propera y palpable

com si m’hagués crescut, dormint,

un accessori per veure-hi millor de prop.

I tot em fa un pessigolleig com si brunzís arreu

un eixam d’abelles enfurides de sol i de flors...

-Quan hi ha aquesta marea

i s’aproxima un ser,

com jo, que mira d’encabir-se dins d’un cos

i estar-hi a mida.

Entenc com mai que si l’home, només

albira la possibilitat, per incerta que sigui,

d’obrir les portes,

hissar bandera blanca,

i estendre les ales cap a un altre...

ja és a mig camí d’allò que ara en dic TU,

per tal d’unificar tots els conceptes esparsos

que per costum anomenem amor.