XII

L’instint,
era l’instint que em feia derivar
a camp obert, cap als arbres, pels camins allargassats,
en direcció a les planures uberoses de fruita
i a les hortes virolades, plenes, tocant a mà de tot allò que és bo.
Que més he de menester per viure, jo?
Un pam de terra, un pam de seny...Fra Marc.
I al cor l’instint furiós de fugir de la ciutat,
aquell grumoll de terrors i d’avingudes
on mai no s’hi ha granat un puny de blat.
Fugir del preu i de la penyora. Eludir l’impost.
Negar-me del tot a ser un d’ells...
Rentar-me a la font més clara i més oculta,
la fortor de claveguera amb caimans
que m’impregna l’hàbit i la pell, sempre que hi vaig.
Podria arribar a sentir-me, fins i tot, protegit
per la policia, una nit de gelor.
Caldria, però, un fred com a Estocolm...
Les mans emmitonades, emmanillades per la merda
dels bancs dels pobres, amb l’abric de l’humanal caritatis,
del negoci llustrós de la commiseria,
xop de la pluja maligna de l’asfalt.
I sol, indefens i sol, un entre tants, atrapat al laberint,
de l’experimental salvatjada fallida de la convivència urbana.
Una rata al laboratori hi viu, de ben segur, més confortable.
Ert l’enteniment per la brutalitat d’una exigència inassolible
per a una gran majoria. I els altres, talps d’ulls clucs,
aclaparats per la llei, per ingents quantitats de lleis,
a penes suren i s’infarten el fetge i el cor. Mengen com bacons...
Els camuflats que viuen en la por de caure un dia, fatídic,
de la branca fragilíssima que els sosté la vida,
també per la boca i el sexe.
Ni por, ni espera en va. M’ha tocat de jugar i me la jugo:
espero, ben conscient de l’amplada esfèrica del temps,
i no em meno a confusió car l’Àngel
va predir per a mi un futur ben clar,
menat pel meu riscós,
menyspreu del preu, que no pas del valor,
de les coses comunes de la vida dels altres.
L’instin me'n salva encara, i si ha de ser, serà...
- Que sigui doncs! Ara mateix!
Però al recer d’una cúpula d’estrelles!
un Palau per cada nit!
Abans, mil vegades,
un camp d’ortigues a la vall, fosca i llunyana,
que un portal orinat o una cantonada humida a la ciutat.
Esperaré la lluerna que mena a l’esperança.
Amb una espera impassible, en joiosa i lliberta confiança
davant dels meus passats, darrere dels meus futurs,
homes lliures.
A Miquel Àngel Riera