XI

“Per codolars d’esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...”
Jordi Pàmias

No era habitable aquella superfície animal.
que va matar el Mario
i a mi em va sotmetre a la vergonya
de viure com sinó i a la manera d’altri...
Més aviat dolia que volia pervenir
en el límit d’accés a la més paorosa degradació.
L’ànima en suspensió reincident
exercint la remença abans ni d’estrenar-se.
Morint la mort d’ell sense compassió.
Fou necessari revifar-la.
Tornar a l’inici.
Adquirir el bé,
i un referent més depurat, clement, del perdó.
pas a pas,
assolir, almenys, la semblança
d’un home perfectible,
cara als altres i al meu endintre
l’esperança aferrissada
cap al comú de les coses.
Cap decepció, Miquel Àngel,
i, de ben cert, ni un pèl d’abandó
ans un èpic combat amb la mort,
única aparença infligida sense opció.