SI ... SILVINA, SI ... VIU, RIU I LA PENA AL RIU....

Molt ferm i resolut m'escolto i em destrio
d'allò que em val me'n faig la bona provisió
pels dies  a venir, han d'arribar per força
allò que em pena massa al riu ho  tiraré
com un sacot de gats corcats de sarna negra
d'allò que hagués estat ara ni me'n recordo
d'allò que soc n'estic joiós i satisfet
I ja podeu anar badant la boca molla
_ ja podeu fer i desfer de mi lo que vulgueu.
No passareu ni un dit de l'àmpit de la porta
d'aquest meu cor valent tan prest a la revolta._
_Que tria mots aguts per cada raig de vida
i els té comptats precís perquè tot just s'acabin
en expirar la veu el meu alè darrer._
No cal dir i dir tant per acabar en res
m'estimo més  no fer de savi ruc al pés
que cada idea  surt d'alguna boca bruta
per acabar essent tota una mala guerra.
- Així n'és boig orat com està demostrat
l'home que fa i desfà pacte amb la circumstància
i es creu al vent vanal que li bufa l'orella.
Si n'he viscut alat com m'ha donat la gana
ha estat per mor de TU ,d'AQUELL, o per mor d'ELLA-
I així n'he aprés poquet de tot una miqueta
i no us diré res més: puig la paraula dita
n'es un tallant rodó  de baster  afilat
es un aucell que vola cap a on vol i no ho sap
i el tinc fermat de mà i fa molts anys que ho sé
no faig pas com aquell que txerra que te txerra
sembla que diu i diu i al capdavall no diu...(re.)
si m'has entès prou be serà que ets el mes llest!!


 Miquel Àngel Tena-Rúbies:  Paraules i Melodia

 Dimarts 11 de Desembre de 2012

De vegades -massa poques_ quan cau una cançó. Perque cau,  o surt quan vol com d'un forat d'abellerol... es trena sola, tota sencera alhora; El tralarà i alhora el dit ben clar o potser no tan  de clar , que en això de trobar, lo Clus i lo Sirventés, es pot mesclar tal qual  i no és ni una cosa ni unaltra aquest gènere hibridat.- En aquest cas, la musiqueta torç el vers cap allà on vol i n'és quasi un miracle que acabi semblant que vol dir alguna cosa, perquè quan mana la música no mana la mètrica o si de cas la mètrica varia al caprici de la melodia que fa rodolins com vol  i no al'inrevès com acostumo i em plau més de inventar. Aquestos engendres.  Mai els he considerat poesia... de veres,  son, si d'un cas, versets oportunistes per bastir-ne una cançó . Lo altre que faig, no son cançons nomès tampoc, son poemes als que s'hi ha extret una melodia que ja portaven a dins...  Molt complicat tot plegat aquest aufici de Trobaire...i mal pagat per cert ; Ingrat. Ja d'ençà l'any mil, potser i ja d'abans ..Oi Trobairitz?Dama del castell de Belvis? Antigai dolça amant que em precedí en el foc per molt poc temps. Ella al Castell i jo al Camp dels cremats...

HE SOMNIAT CODONYS....

SI EM DEIXAU... US DIRÉ QUE JO SI QUE HO SÉ...

POEMES INCORPORATS

Per desig exprés de Miquel Àngel Riera, en el disc “TORNAR DE TU” s’hi afegiran algunes cançons que vaig composar durant les  estades convidat a “Miamar”, la casa familiar del poeta al port de Manacor i que tenen un clar referent a l’amistat que tan Miquel Àngel Riera com na Roser Vallés i els seus fills Miquel Àngel, Maria del Mar i Roser  em van lliurar.

Durant la presentació dels llibre de poemes “LA CASA PROP DE LA VIA” a L’Ateneu Barcelonés, l'any 1994, Miquel Àngel Riera va llegir el poema “PASSO UN TEMPS D’ESPERA” com a mostra definitòria de  la meva  poesia.

Recuperat aquell recitat, posteriorment d’una gravació quasi accidental de l’acte,( vagi aquí el meu agraïment a en Key Macias, tècnic de só del acte i del concert posterior , que va enrregistrar-ho tot ) he cregut avinent incorporar-ho al disc com un document sonor inèdit de la veu del Poeta i com a justificació i agraïment. 

En breu adjuntaré l'audio recuperat i corregit de la cinta original. 

PASSO UN TEMPS D’ESPERA

Recita : Miquel Àngel Riera

Passo un temps d’espera repassant dies

que son només descans i flor d’oblits.

I sé ben cert que llisco per la vida

I que en passar amb la quilla esmolada,

Tallo la pell del temps

que m’ha tocat per viure

fent-ne dues meitats:

la veritable i l’altra

que encara és més i més insuportable.

Em fa fàstic

Això de fer balanç per que l’edat m’empeny.

D’això que en diem el temps, no en trobo els albarans,

Si les factures: Deutes, omissions,

Coses per a fer, llacunes molt salades,

On el present aixeca el braç

Dient qui soc.

Quan sol fondejo

en badines de temps dins la ferida,

ni la memòria és prou evocadora.

Com per negar-li-ho tot. Entre nosaltres:

El temps em balda clivellant-me en excés.

Vull oblidar-me de que el tinc per eina.

I emprendre per ma pell més singladures.

Si encara és prou tibant per acarar;

L’embat de les onades del passat.

L’aiguat de la crescuda del present.

Desig de serenor pel futur, fent meandres...

Miquel Àngel Tena “La Casa Prop de la Via”

“EL TURÓ” Sa Nostra , Manacor 1993

SI ... Si... Que t'ho diré... . T'ho cantaré si no en tens prou....

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa

que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.

Et diré que t'estim fent acte de presència

per sentir-me més viu, més de ple en aquest món

on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge

amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,

que estic trist perquè pens que la vida em curteja,

i també que t'estim. T'ho diré davant gent,

onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç

de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.

t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,

traient el cap enmig de tants de noms que em volten

sense aconseguir més que un foc d'estellicons.

Escriuré que t'estim amb geroglífics propis

pels murs dels excusats dels cinemes de barri

vora aquells mots gravats al cim de la tristesa

que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.

Et diré que t'estim a les cinc de la tarda

quan els àngels condormen amb les ales plegades,

pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim

en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,

dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,

aquideçà d'un món que ignoram si existeix.

Faré senyals de fum cap allà on et trobis,

t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa

travessant un espai d'impossibles distàncies.

T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja

al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,

i passaré les tardes, si torna la tristesa,

buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

  Miquel Àngel Riera "El Pis de la badia"

   Columna 1992 1ª edició