Un va dir que jo només havia fet un disc i mig... tot un Expert...

Perquè no faig més discos? Perquè no gravo els materials que composo

i els poso al mercat?

1ª Perquè de fa molts anys em vaig adonar que el negoci del disc és només per als editors .

2ª Perquè de fa molt de temps, vaig comprovar que fer un disc és un assumpte purament mercantil. No té rés a veure amb la llibertat de crear , és un format -i no solament pel soport- caducat, una limitació i una obligació en el temps dels materials creatius, una submissió a les normes del mercat, als productors , arranjadors, tècnics, i altra fauna que pul·lula pels estudis de gravació, apoderant-se d'allò que no és seu i robant-te les idees, per a fer-les seves i sortir a la foto. Per tal d'amossegar-te una part dels drets. Es una comèdia en la que ja no participo.

3ª Per que un disc es “un producte”, que no és tractat com una obra d'art, és una mercaderia que ; es ven-bingo!!- o no es ven,-merda!! que és publicita per un preu i que és bàsicament un objecte de negoci. M'erro, era. Ja no és. Ara només és un recurs promocional i encara...

4ª Per que no em dona la gana de sotmetre la meva obra a una publicació periòdica que m'exigeix una despesa econòmica que alimenta interesos que no son els meus i que no recuperaré mai.

5ª Per que, un pintor, un escriptor, escriuen, pinten lliurement -si volen- i quan volen o quan poden i ningú els demana comptes si deixen els manuscrits al calaix. o els quadres a l'estudi. Doncs jo també hi tinc dret, i més quan el mercat rebutja la meva obra sistemàticament, per una qüestió de política cultural. Perque jo faig cultura i no musica d'entreteniment. Ni música ambiental per amanir sopars...Jo no faig discos :faig projectes, que no tenen perqué acabar en un disc. Si vols vas a un concert. Pagues i el veus i el sents i si vols el graves i te l'endus a casa. Per que hauràs pagat un Cannon en comprar la gravadora per a gravar, no?. I si tens por i vols, et firmo el permís per que puguis gravar el concert. Cap problema col·lega. A mi m'han de pagar els de L'ESGAE- Hep!! si venen a fer la fulla, i alego de quedar-se la comissió, els va be de tornar-me los meus calers. Per que no van venir a Lleida ? on es van cantar cançons meves durant dues hores i picu? si van a les peluqueries, a extorsinar amb mala folla, com és que no van venir a cobrar, dels patrocinadors de l'acte, L'ajuntament, l'Arnau, l'Imac, La Generalitat etc, etc? i alego em pagaven els drets a mi?. Mai els entendré aquestos tios.

6ª Per que com diu en Brian Eno: el disc està acabat de fa temps i només és “grassa de bal·lena”, que vol dir que el soport de la música ha deixat de ser un condicionant per a la seva distribució. La cançó, avui en dia, ja no està sotmesa una durada de tres minuts per que a la radio la puguin punxar, a canvi d'uns diners. - Gran i corrupte i acabat negoci aquest també-. Ni té perquè tenir cap duració predeterminada. Ni té perquè tenir cap mena de suport físic standart. Les coses han canviat i ja funcionen d'una altra manera . Possiblement ara sí que m'interessi publicar la meva feina, amb el control absolut.

7ª I per que sí que els gravo els materials que faig: tal com em van sortint. Sense productors: perquè les mones, quan son de seda, ja no les cal vestir, estan prou be nues. I ja soc prou gran, jo solet , per a vestirles, si son massa descaradament boniques i els fa vergonya nar nuetes.

8ª I perquè tinc un web, on podreu anar sentint o descarregant, totes les meves cançons, i el meus projectes. Si pagueu el que valen. Faltaria més que al damunt de cantar gratis tota la vida, ara regalés les cançons !! massa que n'heu sentit en aquest blog.- Quatre Llibres de poemes i unes vint cançons- Gratis... Gratis del tot... Un disc i mig ? Apa-fes-t'ho mirar, Expert. Per que, he editat 4 discs ;un EP que mai sentiràs , per que fou prohibit d'ençà que el vaig gravar i segrestat abans de sortir de fàbrica (Tu encara debies pixar als bolquers, llavors), un LP amb deu cançons i un altre LP amb set cançons ( saps que és, la economia musical?) doncs es no fer-se pesat donant-li el tomb al mateix tema per que enganxi aviat i sembli quelcom que no és... hauries d'haver captat que fer això, era, trair un poeta tant musicalment definit i tan espiritualment important.- I que es tractava del primer homenatge monogràfic que és feia desde l'optica del Leader clàssic, que era la que "Ell" que també era músic i compositor, practicava- no fou una competició... fou una unió d'esforços creatius en la mateixa direcció. No vas notar que la carpeta duia les dues bosses obertes?-Per que algun mamon de la Generalitat no va voler posar-hi el cinqué milió de pesetes, dels quatre que va costar. I que vaig pagar JO- menys cent mil peles que l'Ajuntament de Lleida hi va posar, per que no fos dit. Algún dia- a no tardar-. Potser et deixaré sentir tot lo que no hi va cabre en un sol vinil. Si et disculpes, per ser tan capciós. A! . I un CD.-Un dels més importants CDs de la Música Tradicional Catalana (Revista FolK- Enderrock, díxit).- A part de les cançons editades als discos recopilatoris dels Tradicionàrius en que he participat i que potser ja en farien unaltre. A més d'unes quantes obres de teatre escrites i musicades per mi, i musiques d'encàrrec pels Pastorest d'en Pitarra i altres foteses i un munt gingels publicitaris per radios i TV locals, fets amb "materials de derribo" i que de fet m'han donat més calers que totes les cançonetes catalanes juntes... Tu t'hi entens molt en això de la Cançó Catalana... deu ser una obssesió. Però jo no sé, ni que collons és això...com no sigui aquell ofici del que en vivien tres i n'hi havia quaranta que és fotien de gana...- Jo, saps? Com l'Ovidi, que es va passar més de deu anys sense gravar. Per que no li va donar la gana de ser collat .-(ni mamar un sol dit)-. No he publicat gran cosa, és veritat, però si prou, com per entendre la jugada i deixar de fer lo prèssec. I tot això sense parlar de la meva salut, que de fa molts anys no m'ajuda gaire, gens. Potser n'estàs content i tot d'això. Així no faig la competència als que et llepen lo cul tothora. Expert!!

PD. Amb l'estri de la foto us podeu grabar els directes amb stereo i a 24-96 ;qualitat si, qualitat. Professional d'estudi.I ara n'han tret un que de pas et graves el video i tot!!!

GOITA LA CANALLA DE BALAGUER COM S'ENRROLLEN!!!

EL FILL DEL MESTRE AMB XAVI ABREGO A LA GIBSON JUMBO I MERITXELL GENE I XAVIER BARÓ ALS COROS

CANTEN "AL TURÓ DE CADA VILA" DE JOANN BARCELÓ I CULLERÉS "POETA DE MENARGUENS" , QUE TAMBÉ FOU FILL DEL MESTRE... PINTOR I ESCRIPTOR

AL CAFE DEL TEATRE DE L'ESCORXADOR EL 21 DE MARÇ

Es curiós com volen les cançons, de cop els escolanets del secà de Menargens, han anat a parar a Tulsa,i de rebot, via la Gibson Jumbo d'en Xopeitia, a Almacelles que de per cas ja és prou lluny. A mi no s'hem veu, però em queien les babes com a un padrí davant dels nets... Je Je ! no tot fou sembrar en terra forra !! BARÓ, no tot fou pas que estèssim bojos... Je je, Ingenuu... em va dir lo bufat del Moll... Que en sabie ell de com cantàvem a la vora del Segre o del Canal de la franja dels Nogueres ? Estic orgullós de vatros; Xavier Baró, fill del Mestre, Meritxell Jene Lo Pardal, Mr. Jons, Emilia Rovira, David Esterri...etc, etc, etc..i També del Turnez i del Sesé , que planteu cara tal com sou a la crosta pedant i petulant- de pet de cloaca- de Barcelona. On mai s'hi ha granat ni un puny de blat!!! On nómés posen el Preu i l'Etiqueta de les coses...

Download:

FLVMP43GP

Amb en Manel Montañés i en Quino de la Cuesta a Bellpuig.

Foto: Carles Montañés

Amb en Manel Montañés varem fer deu ni dó de concerts per Lleida i fins a Barcelona que actuàrem als Quatre Gats fent un repertori combinat de les Cançons Benignes i altres coses. En aquells temps manco menys el Manel va fer una cançó preciosa sobre un poema de Màrius Torres "Les filles del General". No sé ben be quan la varem grabar a l'estudi d'en Santi Picó a Barcelona pero forem en Manel , en David i en Pau amb el tècnic lo "Manu"quins fèrem la "cosa"
Recordo be que abans de marxar de l'estudi li vaig dir al Manu , "posa-hi un pel més de rever a la veu" vaig dir un pel però fou un quintà . Ara s'ahuria de tornar a mesclar per a treure l'excés de ressonancies però dubto que el multipista ressisteixi el pas pels capçals sense deixar-los plens de pasta marró... aixi fou el resultat

Me vàreu fer una caricia al cor... . Gràcies. Moltes gràcies. Amics.

Amb en Pere Salas, Guitarrista i mag dels
instruments de Pua, la Mandola, la guitarra

portugesa, i tota mena de llauds... varem cantar
La Bepa i Darreracasa, no varem assajar res
desde el 2001 quan ell era el suport músical de la
Cia. Ponentina de Cançons de Pagesia, encara conservem
les complicitats . Gràcies per venir Pere. Ets un bon amic,
ets una bona persona. Tanta feina... Tanta feinada!!

He deixat passar uns dies abans de posar alguna cosa al blog , després d'els fets del Diumenge a Lleida, he esperat a veure que en surava de tot allò; i he arribat a una conclusió: tinc i mantindré sempre un sentiment net i clar, sense reserves, de gratitud. I, decididament, crec que he passat pàgina d'una època de la meva vida que no fou pas estèril, malgrat totes les dificultats. Ara per ara no puc tornar als escenaris, ni em deixarien pas fer-ho els qui m'estimen d'a prop i saben realment com estic, -per cert no tan gagà com va expressar el metge que parlava en abstracte i generalitzava adjudicant-me la situació límit a la que podem arribar els que patim post-polio i fatiga Crónica-. Però si que puc anar gravant, piano a piano, els materials que tinc pendents, que ja van sent molts i variats. En això estem, a dia d'avui, doncs.-

Ara us passo una traducció al català d'un poema narratiu que va escriure per a l'ocasió el Neuro-psicòleg, Dr. Francisco Javier Garcia Quintana. Ell, abans de començar l'acte, es va inhibir, i jo no vaig insistir gaire per a no fer-li un lleig, degué pensar que no calia que sortís a parlar, havent-hi tants oradors i cantants com van sortir. A mi m'hauria fet content, però el Francisco Xavier, per cert, Lleidatà d'adopció i de vida, tot i ser una ànima Cantàbrica, té un punt de timidesa o potser de prudència i va preferir mantenir-se anònim. Després, en acomiadar-mos, em va passar uns fulls on havia escrit un esborrany del que pensava dir, si finalment decidia, o calia, sortir a parlar. Aquest home afable i empàtic, com pocs n'he conegut en el seu ofici i en la selva humana, fa uns anys em va fer un test per mesurar els meus problemes amb la memòria immediata, diferida i d'el treball, a més de la meva fatigabiliat mental i molts altres paràmetres, que va durar més de cinc hores. A partir de la seva exploració, vaig descobrir força coses sobre mi mateix i en vaig confirmar altres que ja intuïa.-per exemple que soc un superdotat amb un CI verbal de 142 i segons la carme Rossanas, un percentil de 98/ 99. Je je!! (-... Tu em feies callar, només d'obrir la boca;/ però jo tenia raó. Així que tu,/ quedat la raó si tant la vols, /que jo em quedaré la convicció i la pau...-) això em fa molta gràcia i no paro de proclamar-ho als quatre vents!!-hauria de ser més discret- sempre he tingut complexe de tontet, de lent... quan a un li repeteixen una lletania tota la vida doncs..."Som Lent..." jo.. Vés que hi farém, no?.Cadascú adopta el rol que li adjudiquen i compleix amb el mandat. Desde aquesta perspectiva he estat un tonto perfecte. I un bon fill, complidor i eficaç fins al detall.
En Francisco Javier em va ajudar a comprendre els meus mecanismes mentals i a acceptar la meva incapacitat en l'atenció, la memòria i el càlcul, és a dir la premeditació, la panificació de la jugada... en la mida exacta. Real. Cosa que em va alliberar definitivament del corcó de la culpa. Com canta la meva idolatrada Linda Perry, ex lider de "4 Non Blondes" a "Wats Up" "...només soc una mica peculiar--". Per això i moltes altres coses que ara no és hora d'explicar, li estic també molt agraït i el considero un bon amic i una magnífica persona, a part d'un poeta, perquè ell, el meu amic, que sovint pinta quadres sorprenents, que penja sense marc a les parets de la seva austera consulta, també és un Poeta.

-La cosa va anar aixines. Rebobinem, doncs. Tal com hauria d'haver passat: Ara, després de que tots els meus, parents, fills, germans, nebots, cosins i amics de tota la vida quedessin "estupefactes", garratibats, i preocupats davant de la melodramàtica exposició de conceptes, sense nexes d'unió gramatical, que els fessin entenedors, i des d'on un metge, m'atribuïa els símptomes més extrems de la Fatiga Crònica, i em declarava dement, incapaç de seguir ni mantenir una conversa, a part de dir que passava gana!? i que havia estat acusat de ser poc més o menys que un picota o un traficant... que es el que vol dir "haber sido acusado de haber tenido problemas con las drogas"en Carles Maria Sanuy, també "estupefacte" i Mestre de Cerimònies del acte d'homenatge que tan generosament va promoure i se'm lliurava per ser només qui soc , -un Poeta que canta -, us presentava a en Javier Garcia Quintana, Neuro-psicòleg i especialista en les complicacions cognitives de la Fatiga. Ja he dit; "tal com hauria d'haver passat"oi?:

Puja a l'escenari, respira a fons, ell, home de considerable corpulència, i amb cara de bonàs, és situa al davant del micro, li dona uns copets i el bufa, tal com fan tots els que no saben que és un micro, que per cert li queda una mica baix, per sota de la barbeta i comença a parlar :
(-endementres, un pipa ràpid i discret, li situa el micro a l'altura correcta i fot el camp mig ajupit-): Vet-en-ací el seu poètic discurs:

"-M'han demanat que com a psicòleg,
especialitzat en les malalties que cursen amb fatiga,
els parli de les memòries i de les alteracions de la memòria
en les Síndromes de Fatiga Crònica i de Post-Polio.
Hem de començar per explicar que és la memòria:
La memòria és una forma de construcció racional
de la nostra conducta; ens permet inserir els succesos
en un relat vivencial, en una matriu significativa, que dongui sentit,
orienti i expliqui el nostre comportament.
Dit això ...
La malaltia, sovint desorganitza la nostra memòria,
enreda la madeixa dels esdeveniments;
ens tanca i ens fa perdre en el laberint dels pensaments.
Llavors, els impulsos desordenats
de les onades del succeir,
esborren les nostres petjades
de la platja de la vida.
Es perd la noció del nostre pas per l'illa...
i l'oblit, tan sols de vegades,
deixa com una vaga sensació difusa
de petjades esborrades en la sorra,
de quelcom que va passar.
Però ja no podem saber ni on ni quan.
Tanmateix existeixen, ocorreixen fets
i formes de vida, éssers d'un mon pretèrit
que és resisteixen a extingir-se,
s'aferren fins a les pedres
en un esforç quasi excessiu, fora de mida.
I suporten amb serenor
l'embat furiós del mar brau... dels fets adversos.
Perquè estan arrelats a formes emotives
compromeses amb les persones i les seves necessitats.
Son l'expressió d'emocions genèriques universals
que floreixen i esdevenen essencials
en l'esperit dels Pobles i el sentir de la gent.
Alguns, però, tan sols alguns individus,
dotats d'una sensibilitat exquisida,
capten aquestes pulsions de l'ànima de l'univers
i les transformen en art, en música i poesia;
per que tots puguem gaudir de la seva bellesa.
Miquel Àngel Tena, sens dubte és un d'ells.

Fa anys que puc presumir de ser el seu amic,
pocs encara, pel que m'hauria agradat gaudir d'aquest privilegi.

Com a professional, m' he de limitar a parlar
dels aspectes psicològics implicats en ambdós quadres clínics:
la Fatiga Crònica i la Síndrome Post-polio.
De com aquestos no solament han condicionat i condicionen
la seva vida d'artista, sinó també de com comprometen
completament les seves energies,
l'expropien de qualsevol possibilitat
de portar a fi de be una vida laboral normal,
i fins i tot impossibiliten, en gran part,
els aspectes més senzills de la seva vida cotidiana.

Perdoneu-me, però si només, em limités a això,
malgrat fora important el que us narrés;
adoptaria, fent-ho, el rol de cronista d'una derrota.
El meu sentit de la sinceritat, però, m'obliga
a actuar d'una altra manera.

Jo no puc fer això perquè el Miquel Àngel
que jo conec, malgrat totes les seves debilitats,
de les seves nits tristes, dels fantasmes de les seves pors,
dels dubtes d'ell mateix, de les seves caigudes..
és un lluitador infatigable i un rapsoda de la vida
que armat només amb una guitarra enfronta
les dures batalles de cada dia i va deixant
constància del seu esforç,
assajant amb la seva música noves formes
de viure la vida, ampliant l'horitzó dels nostres sentiments
i comprometent-se encara un poc més, i a un alt preu,
amb la seva gent i la seva terra: CATALUNYA.

Aquest es el testimoni que jo, no sols com amic,
sinó també com a psicòleg i com a ex ciutadà
d'aquesta noble CIUTAT LLUNYANA i de les TERRES DE PONENT
em sento obligat a donar; per que vull, i, exigeixo també
que condeixi com a exemple.-"

LLEIDA 21 de març de 2.010

Francisco Javier Garcia Quintana
Neuro-Psicóleg de la Unitat de Fatiga Crònica de la Clínica Delfos

Com que ara ja està aclarida la mena de demència que pateixo i com que la majoria de vosaltres, amics estimats de Lleida: Cascales, Echauz, Andrés, Xerric, Pàmias, Tonet Rufié, Miquel Sancho, Eugeni Casanova, Espunyes, Beetowen, Montañes, Baró, Chopeitia, en Trilla, el finíssim poeta, Antonio Collado, que pinta que pintarás, i al Galiano que era un tros de pà i la Carme Durich la filla del Casteller i la Carme Farré de Borges. El Lluís i el Pau, els meus fills, que feien cara d'espantats, com si els anèssin a executar. Lo Ferran Garcia Mallol, que dibuixa cançons, i la Núria Isanda, que passa de la fatiga i torna a treballar, lo Quico, la Froogguii d'Albatarri, lo Pau Gabarrella, L'Èmil de Nantes, que m'en deu dues, per lu menus, però ja se les pot quedar ... lo Pere Estany, la Petes i la Gloria i la Lupe i la Margarita Vallejo, sempre tant preciosa amb el cabell roig com una posta de sol, i el Pablo que em va trobar en un vídeo al YouTube de l'any de la pera i lo Nadal, que de seguida em va trucar. En Ramon valls que va perdre un tornillo de la moto del cap i ell busca que busca, em remenave les butxaques, i en Damià Barceló, i en Biscarri i en Ticó i la Rosa Mari i la Rosa Maria. El Mossèn Joan Pujol I de Catalunya, Vicari General del Bisbat d'Urgell, des de la Seu, resa que resa per mi. I l'estimadíssim Xavier Garcia que plorave, lo pobret allí tot solet, a l'escenari... i tenia una carraspera que no el deixava parlar. T'estimo Xavier. Lo Via Pijoan, que havíem d'anar a menjar civet de cabra a Andorra i no podrà ser, clar, jo em perdria pel camí. Lo Servià que no va poder venir però m'ha trucat tres vegades, alarmat del que li han dit, i la Mont Marsà, que és més guapa que la filla d'un Faraó i la Margarida que jo li deia, i li deia, quan pasava amb bicicleta, però no és volia casar mai, fins que un dia es casà amb l'Ardiaca.- Goita!! -i el Josep Pàmies que és mereix vint homenatges més que jo per que s'hi juga el tipo cada dia, poques cançons amb la màfia dels transgènics. I en Gerard Quintana que va perdre l'avió i otro tanto de lo mismo, i és que ha corregut com la pólvora que m'han fet un homenatge per que estic sonat del tot i arruinat i que paso gana, tanta, que em drogo tot lo dia i la palmo ja!! i lo Ninyin Cardona que em va trucar a cobro revertit d'allà de les eres del cel i diu que esta fastiguejat per que Deu Nostro Senyor ha prohibit lo Rock&Roll perqué ara resulta que el va inventar lo dimoni . - Ai!! lo repodrit!.Quina manía no?!.I diu que li han dit que ja faig llum i que menus mal!! que ja pujo, que quan arribi, la muntarem grossa...com abans, sense permís de Deu ni de L'ESGAE, ni ré de ré. Com féiem a la Vall de Sant Daniel contra els Quitranadors del Mon. Com enyoro les nits per les autopistes, cantant tu i jo a grito pelao " voy cruzando el rio... no hay mucho dineroo.... lo he pasado maaal..." Ninyin éres un dimoni adorable , a vore si tornes aviat com fan los Rimpochés i ens fas alguna senyal...encar et guarden la Gibson.I Lo Miquel de Palol que està cofoi per que vaig cantar lo seu Llet i Vi particular i lo Mestre Anton Sala Cornadó que m'ha trucat de l'Hospital de Sant Pau amb cinc Bipasos i preocupat per mi, encara! lo pobret... i ma cosina Isabel que li va dir lo Romanet, i la pobra es va quedar trista, i espantada com si estès de viatge i perdés les maletes i al seu germà petit a l'aeroport de Mèxic D.F. no pateixis Beleleta, que jo estic bé i sempre estaré de part teva, per que soc el teu germà petit i per que tu em vas ensenyar els primers acords de la guitarra. I els Macianets que m'han trucat tots, ben creguts que ja farien tard, com aquell dia del concert de la Mercé, quina llàstima. de tant esperar la regidora, que era una bleda amb aires de camallarga, es va posar cabrona i ens va fer sortir a cantar. Aquell concert no va valdre rés. Oi? Xavier Monge? l'Equip era una p.merda i el tècnic passava de tot, o no en tenia ni faba, no et vaig sentir en tot el concert, però si et vaig veure patir, era l'época en que, als de la cançó, ens feien aquesta mena de putades, com si aprofitèssin qualque ocasió per a fer-mos quedar com uns merda seca. Totes apuntades, les tinc jo, al cap, les putades que em van fer, els uns i els altres, que amb això hi van ser-hi tots, fins i tot els del Pamsuc van dixar penjat a l'Ovidi, i ell que s'ho va veure venir n'ava fent com pdia amb lo cine... i un dia em va dir, "Miquel , estic fart de fer el pallaso i ensenyar el cul a les películes" fixa't tu si n'estic de desmemoriat!! A, i la tieta Nuri, la única dona del poble que havia passat del Pont...i em venia a veure quan tenia el pericardi com un peix globus, allà als Camils. Gràcies Ricard, per ser-hi també. I els Sanuy's...tots, que som mig cosins, tots i tots, etece... etece...etece... i en Raphel Pherrer que va enviar un telegrama... .- Tots ja sabeu que jo bebia qualque cosa amb spirit de vi i alego queia ja per terra, tot desmanegat. I que de vegades les agafava del 15. D'això fa molt de temps i també que ara ja no bec, perqué estic posat en una puta secta i que de drogues i altres porqueries il·legals no me n'he fotut mai, gràcies a Deu. I que de gana no en passo gens, ni n'he passat mai, senzillament per que soc un pijo de poble, com vosaltres, i que tinc la vida regalada d'antuvi, no com la major part de la gent del mon que es fot de gana... i per aixòós!? elis! elis!, m'he dedicat a fer lo gandul tota la vida i a protestar amb lo de la "Cançó Catalana" dels collons, que no dona una merda de calers, per que lo mestre Pujol mos va putejar la professó i la professió .Ni amb sisents-trenta-quatre recitals que he fet,-lo del Diumenge no compta- comptats, meticulosament, desde el primer que vaig fer als Salessians de Sarrià, no he pogut cotitzar mai prou, per que sempre haviem de cantar gratis, per aquestos collons de polítics que ara manen i quan pagaven : sempre amb negre i a 90 dies. I per que "soc de la ceba". I per que no em donava la gana de donar-me d'alta a l'apartat de "Artistas i Toreros" per que jo de Artista vale, encara que la llei està feta per la gent com la Manya i els del Molino...que actuen cada dia per l'empresa (un forat negre legal per natros, que haviem de cotitzar un mínim de 80 bolos a l'any, - A veure quin cantautor Català feia 80 bolos a l'any?- ni el Lluís Llach. Per qué creieu que el SISA -el traidor!! se'n va anar a Madrid? a cantar amb castellà un repertori de boleros?- doncs per poder cantar cada nit en algun garito de Merda de Madrid poder anar acumulant anys de cotització. Així de sencilles son de vegades les Traicions. Al Jaume els Convenients li van dir de tot...) però, no i donaven bolos. De Torero, ni parlar-ne, que la sang em mareja, i això del Toros em repulsa, per que soc un poeta romàntic. I un figa flor que sempre a de protestar per tot, i per alló de la contaminació, més i només, per que no li agrada treballar al tio. I dale, que lo meu es un problema d'inadaptació social, per que soc un gandul i dale que dale al Pandero, jo. Pobret de mi que em vaig fotre un tip de cantar per Suissa i Alemanya i per París, per a sobreviure i pagar el pis de Villarroel, fins que vaig fundar la Salseta del Poble Sec, amb botella de ketxup inclosa i amb el meu bon amic Salvador Escribà, i lo Manel Montañés que va venir després, deseguida i també se les va tenir amb aquell mamón que es polia una botella de Bourbon cada concert i em cridava allà a Nou Barris que jo, desafinava!! -jo? desafinava!! pedaç de fill de puta!! Si alguna cosa faig be a la vida és afinar... mentre s'aguantava amb l'amplificador, de miracle, i el baix li queia cap endavant, que li tocava la pala del claviller a terra. Ni que fos dels KISS! !! lo maricó. I aguantar tot aixó per poder sortir de farra tots els fins de setmana durant 30 anys (així estic jo!! de gagà i ell i ell!!i ell i l'Encuentra que ja es va morir el pobre...) Com si moure vintipico de persones arreu de Catalunya i molt sovint d'España, dia si dia no, camions. Hotels i furgonetes. Equips de só, técnics i putons berveneros inclosos, fos cantar i cosir i una festa de collons... Apa, a pasturar! A les nou del mati per les Guilleries, gebrades, tornant d'una bronca de dotze hores d'envelat m'agradaria veure't!. A tu que et sembla Chopeitia ? tu tampoc has treballat mai, oi? ni en Bazaga, que ademés de cançons fa guitarres i bafles, ni l'Escribà, es ben cert que es pensen que només treballeu quan esteu tocant a l'escenàri. Si només fos tocar seria collonut, no?. Al damunt feiem horari d'oficina i vàrem muntar la discogràfica...a si , I tot lo Sarau del Rock Català. I que encara em quedés ganes per dedicar-me a collonades, com anar a perseguir a les últimes majorales de la Verge del Roser, i parlar amb la Dolors Sistac, hores i més hores, per a salvar el que quedava de les Cançons de Pandero i altres jotes i fandanguillus de les Garrigues, i La Noguera i muntar la Cia. Ponentina de cançons de pagesia, i La Rural i gastar-me dos milions per fer aquell disc "TERRA" que ara resulta que era la Hostia! TU!!. Ho van dir fa poc a L'Enderrock. Fixa't quina dèria més tonta el tio, en lloc de treballar al Banc de Sabadell, ben calentet, i guanyar-se la vida com Deu mana.

Doncs, ara ja no cal que em truqueu més per si em falten diners, ja sé que en teniu de sobra per deixar-me'n, però no cal, que no... que no cal... de veritat home... que no cal Hòstia!! tio ja!!que em manté la dona! homeee!!. O per comprovar, indissimuladament, si es veritat que no puc ni seguir una conversa, i sou vosaltres els que no sabeu que dir, quan us pregunto que més voleu a part de felicitar-me per sexta vegada. O preguntar-me a bocajarru (- la confiança fa fàstic- he?) si he tornat a recaure en les Drogues!! quines drogues ? Sepulcre!! que et fots de coca fins a la clenxa del cul, cada vegada que surts de nits!

DISCURS ANTICIPAT DEL PROTA DE L'ACTE

Benvolguts:

us faig reenviament d'un tarjetó que m'ha arribat de Lleida, convocant-vos a un concert, on tota una séria série de Primeres Séries de la Música d'autor Lleidatana i Catalana i Mallorquina i Valenciana i de molt més enllà,... eencaaara... cantaran les "CANÇONS DE LA NIT BENIGNA" de plàcida memòria, elles, i que ara ressucitaràn de la mà i la veu d'aquestos ilustres cansautors.

Per tal de cel·lebrar la reedició del disc del mateix entitlat que correspon al títl, idèntic d'una joia poética del Gran Poeta de Guissona JORDI PÀMIAS, que tant generosament em va cedir i que alego, Jo he cedit. També molt generosament, a la :

"FUNDACIÓ INSTITUT DE RECERCA DE LA VALL D'HEBRON" per que l'equip que investiga la Fatiga, la crónica i la sincrónica i la poliomielítica, la vírica i la retrovírica i tal... pugessin comprar bolígrafs i canviar la tinta de la impresora, sense tenir que fer una instància i esperar 8 mesos per veure acomplits els seus anhels. Si hagués sabut, tan sols sospitar, que ultrapassariem de llarg aquestes espectatives i que en vendriem- per ara- 4000, còpies ---Potser m'ho hauria repensat--- o, sutilment introduït una clàusula amb lletra petita que em permetés esgarrapar-ne alguns calerons!! llastima!! Com que ara ja està tot firmat, no em puc fer enrrera... i per això els meus amics, Parlautors, me fan aquesta celebració per veure si em passa lo disgust... i m'en reanimo una miqueta.

També vindrà el Dr. José Alegre Martín, Cap de la Unitat de Fatiga Crónica de l'Hospital de la Vall d'Hebron, professor, incansable investigador i gran orador. Qui us farà una exposició detallada i brillant dels "intrínclis" d'aquestes malalties Fatigoses i que ja, des d'ara i sense conyes, us recomano molt seriosament. Podreu comprar el disc per 10 E. i o fer un donatiu més generós també, si us sobren los calers.
ELS MALALTS DE LA SÍNDROME POSTPOLIO, FATIGA CRÓNICA I CANSATS DE TOTA MENA us estarem molt agraïts si veniu i piqueu força de mans.
Per cert; Començarà el Dr. Alegre, a les 8 amb punt i com que els discurs de presentació ja el dono per acabat, passarem directament a la musíca, que és de lo que va l'assumpte, a part de fotreus los calers, està clar.

Us hi esperem a tots de grat, o per força... . Tanmateix, no creiem necessària la presència de piquets a les carreteres...el poble esta calmat, no s'ha posat nerviós, el poble esta calmat, no s'ha posat nerviós... el poble està calmat, no s'ha posat nerviós...

Firmat i rubricat

Miquel Àngel Tena-Rúbies

CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH: continuació

Aquelles paraules m'avisaren que el contingut del pergamí podia ésser una revelació...

Delerós vaig retornar a la tasca de traduir la resta de la carta.

Vet-en-ací lo resultat dels meus treballs:

“- Valgue'm dir-te que l'amor és ritual

i que només busca l'engany. Puig l'amor no ha de ser per tu,

coneixedor com ets de l'art del trobar lleu i en sirventés,

una altra cosa que el camí d'aprenentatge

i les proves d'accés i compromís amb la mort.

Qui t'assegura nou nat al trobar clús i ric.

-Tingues present que no és amor el seguiment dels costums

que manen els clergues, puix en ells tot de Roma ve.

I que no és amor el matrimoni, ni tan sols sempre ho és

quan fora d'ell es fa. Si pots amar en adulteri

seràs rebut en cortesia per La Dama...

Per que no és el marit qui s'allibera

sinó tu en fidelitat a la Dama,

per impossible que t'és d'aconseguir.

Així faràs totes proves i senyals

per tal de ser-te donat

en confiança i obligació de fidelitat.

Demanaràs i pregaràs, i , entendràs; si se't dona.

Drut, mai revelaràs el nom sinó a la manera enganyosa

Així diràs Coloma a l'Àliga i card a la poncella-

Cerca doncs el cant que de cinc homes

ni tres l'entenguin, puig sols els savis

poden endevinar el forat de la clau del trobar ric.

-Així si méntens, no seràs menys savi que jo

que invento per a tu alló que sé i he descobert...

Seguia després una partitura estranya,

un cal·ligrama d'on vaig treure una tonada

que tocada amb la mandola

sonava dolcíssima i melangiosa

com si vingués de molt lluny,i de molt abans

i omplia la meva cambra de ressonàncies bellíssimes,

enlairant mon esperit com si aquella música,

profunda i subtil fos una llavor . La llavor d'un arbre

que hagués de créixer a dins meu.

Acabava la carta amb uns altres versos enigmàtics,

que no transcriuré per a no cansar-vos

i que podrien tenir aquest significat:

-” sol l'orgullós creure errat

que sempre l'honoraran els amants.

Però jo sé que els futurs Trobadors

oblidaran la fama de Clemència.

Tal com en els camps la rosa en primavera

és una flor gentil quan ve el temps de l'alegria

...-Però quan el vent de la nit l'agita amb ràbia,

mor i desapareix en la terra per sempre...”

-Una signatura gofrada que en la foscor emetia una lleu fosforescència

cloïa l'enigmàtic pergamí.

No fou pas pel fet màgic de rebre carta d'un Trobador Càtar que vaig quedar corprès;

(-a Montmur hi habiten fades i coses semblants i encara més extraordinàries

m'havien succeït en els meus viatges de la son...) Có que m'intrigava

era la manera com estava escrita. La certesa que només era el principi

d'una iniciació...

GLUPPSSS!!

La caseta del plater

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160896

XXIII

-Que he fet del meu discurs un rètol lluminós;
Ja ho sé, i amb músiques...
Un daltabaix de crits pels altaveus!
També que ho sé - ho volía -
Ara ja em cansa aquest pou mort,
no hi suro, m'hi esgarrio i m'espanta
que els anys pesin més
que els afanys i l'esperança.
I visc sorprés,
confús pel rastre del meu temps
perdent les flames a poc a poc,
molt lentament,
fent brases.

La casa prop de la via , El Turó , Manacor, 1993

BUENO PUES... SEGUIREMOS VISITANDO ANDORRA

MELATONINA EN ESPAÑA: UN PASO ADELANTE, UN PASO ATRÁS

http://www.melatonina.es/

CLAVIS KEY MELATONIN

La historia de la melatonina en España es la historia de un desencuentro en el que, lamentablemente, los intereses económicos y la presión de la industria farmacéutica están por encima de los intereses ciudadanos y su salud.
La melatonina, desde su descubrimiento por Lener en 1958 es una sustancia que ha vivido rodeada de polémica, por su propia naturaleza. Es una molécula natural, no inventada por el hombre, por lo que no puede ser patentada. Eso no sería ningún problema si no fuera porque lejos de ser una molécula más, ha demostrado y viene demostrando día a día grandes beneficios para la salud en muchos campos, que van más allá de su uso más conocido como sincronizador del sueño. Así, se convierte en un arma realmente peligrosa para una industria, la farmacéutica, que no puede controlarla mediante el monopolio de una patente. Al no poder patentarla, resulta improductiva pero no deja de ser un serio competidor en el mercado, porque hay mucha investigación alrededor que apunta resultados importantes y muy positivos para la salud, con el añadido de que está exenta de efectos secundarios, no es tóxica, tiene pocas contraindicaciones y no crea dependencia demasiado peligrosa...
Lejos de tener una posición unánime, los diferentes países tienen una legislación diferente en lo que respecta a la melatonina. Así, en EEUU está considerada un suplemento alimenticio, barato, de venta libre, no siendo un fármaco sometido al control de la FDA (Food and Drugs Administration). Su venta es libre, y también su fabricación, como cualquier complemento dietético, y en la misma línea están Canadá, México, Argentina, Venezuela, Rusia, Italia, Polonia, Hungría por poner unos ejemplos. El que haya países dentro de la Unión Europea en los que se fabrica y vende melatonina como suplemento alimenticio, como es el caso de Italia, complica aún más la situación. La Unión Europea implica la libre circulación de las mercancías. En este sentido, el que un producto se venda en un país implica que pueda venderse en el otro, porque insistimos, hablamos de la Unión Europea y lo que ello conlleva.

La historia de la melatonina en España

En España la melatonina se vendía libremente hasta que en 1996 el Ministerio de Sanidad decide considerarla un fármaco. Desde este momento cambia la situación, ya que se prohíbe su venta libre, y ha de pasar por largos trámites burocráticos y administrativos que, no interesan a ningún laboratorio farmacéutico realizar, al no ser patentable, y por ende ser considerada como comentábamos antes, poco rentable a nivel económico.
Los españoles entonces se ven obligados a adquirir suplementos de melatonina en los viajes a EEUU, o bien en Andorra, Gibraltar o Italia que están más cercanos.
Así llegamos al año 2007, en el que España tiene que aceptar una normativa de la Agencia Europea del Medicamento que permite comercializar un fármaco de melatonina, fabricado por el único laboratorio que, pese a la carencia de patente se arriesga a poner melatonina en el mercado. Eso si, como fármaco se dispensa con receta médica, sólo para problemas de insomnio, y exclusivamente a mayores de 55 años, ignorando el resto de aplicaciones de la melatonina otra paradoja más.. Se acepta una melatonina avalada por un poderoso laboratorio farmacéutico, pero siguen prohibidos el resto productos de melatonina que, a pesar de fabricarse en laboratorios farmacéuticos (europeos, como los italianos) burocráticamente son considerados Suplementos
Y finalmente llegamos a 2009, año en el que los laboratorios italianos, decidimos bajo el principio de libre circulación de mercancias presentar nuestros suplementos de melatonina en el mercado español. En nuestro caso, presentamos toda la documentación acreditativa, la notificación de puesta en el mercado, previa a la comercialización, a la Agencia Española de Seguridad Alimentaria, ateniéndonos a la legislación española, muy similar a la italiana. A partir de abril-mayo de 2009, los suplementos de melatonina volvieron a los estantes de las farmacias y herbolarios españoles. Finalmente parecía reinar la normalidad, se podían comprar en muchos sitios y la melatonina se expande como cualquier otro producto.
Esta situación de libre comercio, creemos que no debe haber gustado mucho a los laboratorios farmacéuticos que comercializan el único fármaco a base de melatonina, que veía que se le escapaba un mercado interesante, máxime cuando su producto a base de melatonina, 2 mgr exactamente, melatonina similar a la de cualquier suplemento, pretende comercializarse a más de 40 euros un precio desorbitado para un suplemento de melatonina. Pingües ganancias si se tiene el monopolio del mercado.
Así, tras casi un año de libre comercialización, a principio de febrero recibimos, tras meses de espera, finalmente respuesta del Ministerio: no autorizan la melatonina como complemento dietético porque consideran que es un fármaco, y el único fármaco autorizado ya sabemos cuál es. ( Download respuesta del Ministerio)

Nuestros productos que empezaban a estar presentes en distintos puntos de venta en el Estado español han tenido que ser retirados del mercado, al igual que el resto de suplementos de melatonina.
España da un paso atrás, y de nuevo, al igual que sucediera en 1996, los españoles han de cruzar fronteras o bien abastecerse a través de Internet de laboratorios como el nuestro.

Lo lamentable del tema es que no se retira un producto en pro de la vigilancia de la salud. Basta saber que la melatonina se consume en EEUU libremente desde hace 20 años, la consumen cerca de 30 millones de personas, una cifra nada desdeñable sin que se haya producido ninguna alarma sanitaria. Y volviendo a Europa, en Italia es de venta libre desde hace 10 años sin haberse registrado jamás ninguna incidencia. Se trata exclusivamente de una guerra comercial, en la que considerarla fármaco o suplemento juega a favor de unos intereses comerciales u otros, en ningún caso se valora la utilidad hacia la salud, se considera de forma exclusiva el bolsillo y la presión de la todopoderosa industria farmacéutica.

Hace días publicábamos la noticia acerca de un concentrado de zumo de cereza del Valle del Jerte con alto contenido en melatonina en el trabajan investigadores de la Universidad de Extremadura para su uso en problemas de insomnio. Vista la situación, el zumo de cereza por su alto contenido en melatonina pasaría a ser un Fármaco de venta en farmacias, y bajo receta aplicable a los mayores de 55 años Esperemos que reine la cordura, y cualquier suplemento de melatonina, pueda de nuevo volver a adquirirse en establecimientos de forma libre, como lo que es, un suplemento dietético, atóxico, que no crea dependencia, exento de efectos colaterales, con muchas aplicaciones terapéuticas, avaladas por estudios científicos.

Como en otras ocasiones, trascribimos las sabias palabras Dr. Acuña-Castroviejo, Catedrático de Fisiología de la Universidad de Granada en alguno de los artículos que hemos publicado:

"Las expectativas terapéuticas de la melatonina son enormes", señala Acuña. Y sigue: "En vista de los beneficios y de que en otros países se aprovechan de la investigación básica que realizamos en España, es absurdo que se siga prohibiendo en nuestro país el uso terapéutico de la melatonina en pacientes, siempre en el marco de un control médico"

Es nuestro deseo volver a estar presentes en los establecimientos españoles una vez se aclare esta injusta e incomprensible situación. Pero mientras esto llega seguiremos estando presentes en Internet, tal y como venimos haciendo desde el año 2005, a través de nuestro portal www.melatonina.es distribuyendo nuestros suplementos de melatonina a todo el mundo, y por supuesto a los consumidores españoles.

Clavis Staff     www.melatonina.es

Download respuesta del Ministerio

Però, em pregunto, no s'adona la Salgado que amb tanta tonteria al servei de les multinacionals farmacètiques , ja cansa, ja irrita ?!!. Que la gent que més o menys estem al lloro, ja en tenim els pebrots plens? encara es hora que ens expliqui que collons va fer amb lo de la grip i les vacunes i el antivirals, el tamiflú de l'empresa del criminal de guerra Donald Rumfeld... Quants milions de diner public es va gastar en aquest assumpte ? Ara tot es culpa del treballador que viu massa apalancat i cobra massa, no? Jo vaig votar-los , per que no veig res més, mig seriós, per parar als feixistes del PP. Però collon!! si em foteu aquestes polítiques, ja no hi veig d'emprenyadura!!! estic ben convençut de que la Monja de Montserrat te la Raó, que hi té que perdre ? ans al contrari emportar-se una bronca de la curia...

MI AMIGO DANIEL QUE NACIO EN MONTEVIDEO, ME MANDÓ ESTE "ALAMBRE" PARA ATAR LA VIDA AL SENTIDO COMUN...

La versión original (sin las modificaciones que sufrió en los últimos meses) corresponde al escritor uruguayo Marciano Durán y se encuentra en la página http://www.marcianoduran.com.uy/?p=430 a disposición vuestra (junto a un par de centenares de crónicas más) sin más requisito para utilizarlas que no modificar su contenido.

Seguro que el destino se ha confabulado para complicarme la vida.

No consigo acomodar el cuerpo a los nuevos tiempos.

O por decirlo mejor: no consigo acomodar el cuerpo al “use y tire” ni al “compre y compre” ni al “desechable”.

Ya sé, tendría que ir a terapia o pedirle a algún siquiatra que me medicara.

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto con mi mujer lavábamos los pañales de los gurises.

Los colgábamos en la cuerda junto a los chiripás; los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos… nuestros nenes… apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda (incluyendo los pañales).

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables!

Sí, ya sé… a nuestra generación siempre le costó tirar.

¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables!

Y así anduvimos por las calles uruguayas guardando los mocos en el bolsillo y las grasas en los repasadores. Y nuestras hermanas y novias se las arreglaban como podían con algodones para enfrentar mes a mes su fertilidad.

¡Nooo! Yo no digo que eso era mejor.

Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra.

Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto.

Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables! ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez! ¡Apilo como un viejo ridículo las bandejitas de espuma plast de los pollos! ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de alpaca en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en que las cosas se compraban para toda la vida.

¡Es más! ¡Se compraban para la vida de los que venían después!

La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, fiambreras de tejido y hasta palanganas y escupideras de loza.

Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de heladera tres veces.

¡Nos están jodiendo!

¡¡Yo los descubrí… lo hacen adrede!!

Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo.

Nada se repara.

¿Dónde están los zapateros arreglando las medias suelas de las Nike?

¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando sommier casa por casa?

¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?

¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?

Todo se tira, todo se deshecha y mientras tanto producimos más y más basura.

El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad.

El que tenga menos de 40 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el basurero!!

¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de 50 años!

Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII)

No existía el plástico ni el nylon.

La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en San Juan.

Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban.

De por ahí vengo yo.

Y no es que haya sido mejor.

Es que no es fácil para un pobre tipo al que educaron en el “guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo” pasarse al “compre y tire que ya se viene el modelo nuevo”.

Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que además cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya sí era un nombre como para cambiarlo)

Me educaron para guardar todo.

¡Toooodo!

Lo que servía y lo que no.

Porque algún día las cosas podían volver a servir.

Le dábamos crédito a todo.

Sí… ya sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no.

Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas de jardinera… y no sé cómo no guardamos la primera caquita.

¡¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?!

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones.

El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto.

Y guardábamos.

¡¡Cómo guardábamos!!

¡¡Tooooodo lo guardábamos!!

¡Guardábamos las chapitas de los refrescos!

¡¿Cómo para qué?!

Hacíamos limpia calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares.

Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela.

¡Tooodo guardábamos!

Las cosas que usábamos: mantillas de faroles, ruleros, ondulines y agujas de primus.

Y las cosas que nunca usaríamos.

Botones que perdían a sus camisas y carreteles que se quedaban sin hilo se iban amontonando en el tercer y en el cuarto cajón.

Partes de lapiceras que algún día podíamos volver a precisar.

Cañitos de plástico sin la tinta, cañitos de tinta sin el plástico, capuchones sin la lapicera, lapiceras sin el capuchón.

Encendedores sin gas o encendedores que perdían el resorte. Resortes que perdían a su encendedor. Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraran al terminar su ciclo, los uruguayos inventábamos la recarga de los encendedores descartables.

Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de paté o del corned beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave.

¡Y las pilas!

Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa.

Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más.

No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables… eran guardables.

¡¡Los diarios!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver. ¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al cuadril!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque del Banco de Seguros para hacer cuadros, y los cuentagotas de los remedios por si algún remedio no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos.

Y las cajas de cigarros Richmond se volvían cinturones y posamates, y los frasquitos de las inyecciones con tapitas de goma se amontonaban vaya a saber con qué intención, y los mazos de cartas se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía “éste es un 4 de bastos”.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de palillos de ropa y el ganchito de metal.

Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en un palillo.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos.

Así como hoy las nuevas generaciones deciden “matarlos” apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada… ni a Walt Disney.

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron “Tómese el helado y después tire la copita”, nosotros dijimos que sí, pero… ¡minga que la íbamos a tirar! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas.

Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos.

Las primeras botellas de plástico -las de suero y las de Agua Jane- se transformaron en adornos de dudosa belleza.

Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de bollones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos.

No lo voy a hacer.

Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad es descartable.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas.

Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero.

No lo voy a hacer.

No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne.

No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares.

De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la bruja como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva.

Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo que la bruja me gane de mano … y sea yo el entregado.

Y yo…no me entrego.

Autor: Marciano Durán

XXXI

S'inclouen en dos:
odiar qui va idear tanta matança
i estimar l'altri
més que a mi mateix.

La casa prop de la via , el turó ,Manacor ,1993

EUGENI CASANOVA

No me'n puc estar de posar aquest article d'un periodista com n'hi ha pocs que fa uns anys va anar a Vladivostok i va tornar per a contar-ho...us recomano : Un viatge monstruós : amb tren pel Transsiberià i la Ruta de la Seda. Barcelona: La Magrana, 1997 i de pas que us llegiu la resta de la seva obra, panda de saberuts .


Traïdors i pluja fina
EUGENI CASANOVA

Obligació a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de dir Espanya i no Estat espanyol. Liquidació de Catalunya Cultura. Desballestament de la COM. Intents de suprimir la publicitat a Catalunya Ràdio per jugular-hi la competitivitat. Tancament de programes compromesos amb la causa catalana. Minimització fins a l’escàndol dels problemes d’infraestructures als Telenotícies, mentre passen reportatges sobre indígenes a Guatemala (9 d’agost) perquè no saben com omplir.

Programa de llibres on la majoria de referències culturals són hispanes. Lliurament de les freqüències de TV3 al País Valencià a La Sexta amiga, perquè el PP liquidi a plaer les emissions. Veto a la compra de Regió 7 per part d’El Punt: el donen a Prensa Ibérica. Pressió a les majors de Hollywood contra el doblatge de pel·lícules.

Globus sonda del president de la Diputació de Barcelona per començar a esmicolar els consells comarcals. Manament als fabricants de mòbils que no hi posin el català, quan ofereixen polonès o portuguès. 97 % de castellà en la publicitat de l’Estat a Catalunya.

Diada de Sant Jordi amb la vicepresidenta del Govern espanyol de convidada d’honor, per anar normalitzant el vassallatge. A la nit, especial musical a TV3 en castellà, per anar normalitzant-hi la substitució lingüística. Es posa el contestatari Paco Ibáñez perquè la cosa sembli progre. Preparades píndoles similars per a l’Onze de Setembre.

Subvenció de 35.000 euros per a una revetlla hispana de Fedelatina, la mateixa quantitat que reben totes les colles castelleres de Barcelona juntes.

Una hora més de castellà a l’escola (la ministra hi torna).
Imposició de Montilla al capdavant de tot per garantir el control. Hereu de batlle quan les eleccions passades va anar el vuitè a la llista, i el seu segon, Martí, el quinzè. Així, el castell de Montjuïc durà la bandera espanyola amb beneplàcit local. Desembarcament previst de Chacón i Sevilla a les generals sense ni tan sols consultar les seccions autonòmiques del partit.
Refús a revisar la sentència-farsa contra Lluís Companys.

Un sol enginyer per a les set principals obres estatals a la demarcació de Tarragona, de manera que es impossible avançar. Multa immediata de 12.000 euros al president de la Cambra de Comerç per posar rètols indicant l’estació del TGV (dit AVE). Vot negatiu al senat per aprovar el TGV entre Tarragona i Castelló a fi de jugular el corredor mediterrani, mentre n’hi ha previstos 11.000 quilòmetres de vies a tot l’estat. Tres anys més de retard del TGV a Barcelona perquè Madrid pugui arredonir el seu procés de vampirització .

Sabotatges i joc brut dels serveis secrets espanyols contra tot acte de la Federació de Patinatge. Setge al futbol sala català a la llunyana Iakútia.

Desinversió sistemàtica en tot. Homogeneïtzació sistemàtica en tot, excepte en els peatges, on es manté a consciència la diferència identitària.

És cada dia i en tota circumstància. De derrota en derrota fins a l’aniquilació total. Això sí que és pluja fina, i diluvi, i tornado. L’altra, la seguim esperant.
Ens ho venen com a tàctica, però els fets i no paraules evidencien que “els nostres” donen ple suport a la pedregada espanyolista. No només callen i, per tant, en són còmplices. S’han abocat a una tasca àrdua de justificació, distracció i aplicació de tanta vaselina com calgui. Ens inoculen que el desplegament de l’Estatut és ràpid, que el text solucionarà els problemes d’infraestructures o que el català és la llengua 88 del món -per davant del búlgar i del suec!-, quan passa el moment més crític de la seua història.

El més pintoresc ha estat el president del Parlament assegurant que allò eficaç és no fer escarafalls i treballar en silenci. Quatre dies més tard una enquesta revelava que només el 20 % de la població de Catalunya sap qui és ell i a què dedica el temps de feina. I tant en silenci!

Què n’obtindran a canvi? Un ministeri? La promesa de la poltrona de la Generalitat? Que se’ls quadrin els pobres Mossos? Tornar a manar sobre els pobres Mossos? Tornar a dirigir els comptes d’un govern misèrrim? Cotxes oficials? Sous llustrosos? Tot plegat és ben pírric i ben trist. Més aviat del que es pensen s’adonaran que Madrid no paga traïdors. Algú ja ho va tastar quan es va vendre l’Estatut.

[12/08/2007]

A menys 7 db. ja esta molt ve, per que voldries pujar més... Em pregunto sovint perqué la música que ens fan sentir es sempre tan punyeterament excitativa...

Brian Eno ... Grasa de ballena....

«Creo que los discos fueron sólo una pequeña burbuja a través de los tiempos y todos los que se ganaron la vida con ellos durante un tiempo fueron afortunados. No hay ningún motivo por el que nadie debería haber hecho mucho dinero vendiendo discos excepto que durante ese momento en el tiempo todo estaba preparado para ello. Siempre supe que se acabaría más tarde o más temprano. No podía durar, y ya se está acabando. No es algo que me preocupe especialmente, me gusta cómo van las cosas ahora.»

«Esa época de los discos ha sido un accidente. Es como cuando tenías una fuente de grasa de ballena en 1840 y la podías usar como combustible. Antes de tener gas natural, si te dedicabas a lo de la grasa de ballena eras el tío más rico del mundo. Después llegó el gas natural, y te quedaste con la casa llena de tu puta grasa de ballena. Lo siento, amigo, la historia se mueve. La música grabada es como la grasa de ballena. Llegará algo que ocupará su lugar.»

Brian Eno en una entrevista de Paul Morley.

Visto en New Music Strategies.

Lee también

» Brian Eno, Steven Johnson y las ideas

» Brian Eno en tu iPhone en blog ivalladt

Ai ! si pugues esser mes savi!... si pugués comprendre el dolor...potser m'alleugeria ...

"M'he llevat i m'he vestit
i al sol he eixit.
O, nàusea de cada dia!
Amb el moll de l'os podrit
al cap de poc moria.
Oh, estat neutre de la fossa!
La Mort
ni bruna ni rossa
em dòna el bes més selecte.
Tot és ací perfecte
i buid
i mort
Com puc saber si estic mort?
Per que estic viu.
I la vida
és igualment ennegrida!"

J. Carner -Ribalta "Les fades de Montmur" Alegoria
Gràfiques Romeu Balaguer 1973

A VORE EN QUE QUEDEM HE NOIS PER QUE AIXÒ VAL CALERS I ESTEM CANSATS VALE ???!!! VALE JA MAMONS?!!!

ÚLTIMAS NOTICIAS DE Tecnología 14:37

Británicos ponen en duda estudio americano del síndrome de la fatiga crónica

Noticias EFE

Londres, 6 ene (EFE).- Un grupo de científicos británicos ha puesto en duda, en un nuevo estudio, los hallazgos hechos previamente por colegas norteamericanos que habían vinculado un nuevo tipo de retrovirus (el XMRV) con el síndrome de la fatiga crónica.

Los expertos de Reino Unido han sembrado de interrogantes las conclusiones a las que llegaron sus colegas estadounidenses, que sostenían que el mencionado síndrome de la fatiga crónica, CFS o anteriormente conocido como ME, y que padecen 3 de cada 1.000 personas, era causado por un nuevo retrovirus, el XMRV.

Sin embargo, investigadores del King's College y del Imperial College de Londres, que han dado una réplica al trabajo previo desarrollado en los Estados Unidos y publicado en la revista de ciencia Science el pasado otoño, no pudieron detectar el XMRV en la sangre de pacientes que sufrían del mencionado síndrome.

Para ello, un grupo de científicos británicos del King's College seleccionó muestras de sangre de 186 personas que sufrían desde hacía años la mencionada condición, algunos de los cuales había quedado incapacitado por ella.

De estos individuos, más del 90 por ciento aseguró que su enfermedad había comenzado, con seguridad o probablemente, a través de una infección vírica.

Los expertos enviaron las muestras para que fueran analizadas por un equipo de colegas que trabajaba en un laboratorio retrovirológico del Imperial.

Según el doctor Myra McClure, uno de los autores de este informe publicado hoy en la Biblioteca Pública de Ciencia, el análisis muestra que "no existe vínculo entre el XMRV y el CFS, al menos en el Reino Unido".

Este experto recalcó que sus investigaciones se habían desarrollado "bajo condiciones rigurosas".

I ARA !! CAGATE LORITO ! ARA SURT LA SERP DE SOTA L'ESTORA

AIXÓ VOL DIR : QUE TOTES LES SOSPITES DE LA RELACIÓ ENTRE LES VACUNES DE LA POLIO I L'EPIDÈMIA DE FATIGA CRONICA I POSTPOLIOS I SIDA, TENEN ALGUNA COSA QUE VEURE , PER A MI AL MENYS. ARA HO DISFRESSARAN DEL QUE VULGUIN PERÒ LES MENTIDES ANIRAN APAREIXENT I LES ANIREM TRAGANT VULGUEM O NO, QUIN REMEI TOCA, ARA ENCARA ENS PASARA COM ALS DE LA SIDA. QUE SEREM TRACTATS COM A EMPESTATS... LA MARE QUE ELS VA PARIR!!

GREG BYRNE UN PINTOR DE FINESA EXCEPCIONAL

http://www.gregbyrne.es









AVUI ANEM DE PINTURA

Ja fa uns anys que conec al Greg Byrne, ens trobem sovint per Vilassar, o per Arenys de Mar i xarrem de coses de la vida i de la mort , de vegades parlem de pintura, però ell es discret, subtil com una aquarel·la xinesa, hi ha molt de zen en la seva pintura, molta depuració i molta humilitat, la recerca d'allo que és l'anima de les coses és el camí que ha elegit , i no és un camí fàcil , és més aviat contradictori. ¿Qui pot buscar l'èxit prescindint de tota la parafernalia que comporta i exigeix? Només un artista que manté la dignitat de seguir buscant el nom de les coses sense cap més interès.
Per això en Greg sempre m'ha semblat un home en estat de búsqueda, en camí cap a la consecució de l'obra com a par vital , inseparable d'ell mateix. En parlem dentant entant, ell amb humilitat i jo fent veure que no m'interessa gaire... Avui però, no m'he n'he pogut estar , de parlar -vos d'ell amb aquest encara reprimit entusiasme.