CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH: continuació
Aquelles paraules m'avisaren que el contingut del pergamí podia ésser una revelació...
Delerós vaig retornar a la tasca de traduir la resta de la carta.
Vet-en-ací lo resultat dels meus treballs:
“- Valgue'm dir-te que l'amor és ritual
i que només busca l'engany. Puig l'amor no ha de ser per tu,
coneixedor com ets de l'art del trobar lleu i en sirventés,
una altra cosa que el camí d'aprenentatge
i les proves d'accés i compromís amb la mort.
Qui t'assegura nou nat al trobar clús i ric.
-Tingues present que no és amor el seguiment dels costums
que manen els clergues, puix en ells tot de Roma ve.
I que no és amor el matrimoni, ni tan sols sempre ho és
quan fora d'ell es fa. Si pots amar en adulteri
seràs rebut en cortesia per La Dama...
Per que no és el marit qui s'allibera
sinó tu en fidelitat a la Dama,
per impossible que t'és d'aconseguir.
Així faràs totes proves i senyals
per tal de ser-te donat
en confiança i obligació de fidelitat.
Demanaràs i pregaràs, i , entendràs; si se't dona.
Drut, mai revelaràs el nom sinó a la manera enganyosa
Així diràs Coloma a l'Àliga i card a la poncella-
Cerca doncs el cant que de cinc homes
ni tres l'entenguin, puig sols els savis
poden endevinar el forat de la clau del trobar ric.
-Així si méntens, no seràs menys savi que jo
que invento per a tu alló que sé i he descobert...
Seguia després una partitura estranya,
un cal·ligrama d'on vaig treure una tonada
que tocada amb la mandola
sonava dolcíssima i melangiosa
com si vingués de molt lluny,i de molt abans
i omplia la meva cambra de ressonàncies bellíssimes,
enlairant mon esperit com si aquella música,
profunda i subtil fos una llavor . La llavor d'un arbre
que hagués de créixer a dins meu.
Acabava la carta amb uns altres versos enigmàtics,
que no transcriuré per a no cansar-vos
i que podrien tenir aquest significat:
-” sol l'orgullós creure errat
que sempre l'honoraran els amants.
Però jo sé que els futurs Trobadors
oblidaran la fama de Clemència.
Tal com en els camps la rosa en primavera
és una flor gentil quan ve el temps de l'alegria
...-Però quan el vent de la nit l'agita amb ràbia,
mor i desapareix en la terra per sempre...”
-Una signatura gofrada que en la foscor emetia una lleu fosforescència
cloïa l'enigmàtic pergamí.
No fou pas pel fet màgic de rebre carta d'un Trobador Càtar que vaig quedar corprès;
(-a Montmur hi habiten fades i coses semblants i encara més extraordinàries
m'havien succeït en els meus viatges de la son...) Có que m'intrigava
era la manera com estava escrita. La certesa que només era el principi
d'una iniciació...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada