.UNA FITA MES ALTA...: XXXI

dimecres, 24 de febrer del 2010

XXXI

S'inclouen en dos:
odiar qui va idear tanta matança
i estimar l'altri
més que a mi mateix.

La casa prop de la via , el turó ,Manacor ,1993

2 comentaris:

Carme Rosanas24 de febrer del 2010, a les 14:31
més? potser no cal més... amb un "igual que a mi mateix" ja funcionarien les coses.

:) una abraçada!
ResponElimina
Respostes
Miquel Àngel 24 de febrer del 2010, a les 18:50
Vet en ací lo gran qüit de la questió.Els cristians estan aprenent a estimarxe a si mateixosm de tan culpables que se senten i endementres s'obliden del pròxim per que estimar-se a un mateix porta tota una vida,,,,
O potser mes d'una vida. Així que jo tiro pel dret i vaig a l'altre directament, acostumo a estimar-me més a mi mateix quan vinc de fer la feina...
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

No dic el teu nom amb una nota més alta que l’altra,
mai no em moc del bell mig del pentagrama
on s’escriu la veu clara de l’instrument de la vida.
Cap to massa greu, per seriós que sigui l’entrebanc,
ni matolls de fuses pel damunt del violí on esclata el xiscle.
Parlo de tot amb la mesura justa
i la força en l’equilibri de tu entre mi, de jo entre tu,
cap al puny trenat de dits
que ens consolida el tranc i l’alegria.
No dic el teu nom sinó com si llegís un vers d’alta volada.
Torno de tu cap a tu, teixit, brodat al teu nom.
Tot incendi, càlid jo el dic com si et besés l’orella.
I vesso mel al teu mal, canto un salm pel teu neguit,
amb el teu nom tan valuós inserit en el silenci.
La paraula del teu nom, compàs de dos temps,
roda i ser,
flor
i salmòdia

Miquel Àngel Tena-Rúbies

L'Antoni Collado va fer la portada expressament per aquest disc , que fou en el seu moment (1993) poc entés . El Tradicionàrius estava encara en plena feinada de recuperació de materials i jo vaig pensar d'anar a vore al Carles Cases per a fer un disc conceptual on el llenguatge sortís de la mare del pulso i pua de sempre i prengués l'airet de les arrels aràbigues i de les illes del mediterrani.Però amb corda de bordó, corda grossa i en Cases ho va entendre fantàsticament be . Jo volia fer coses com les que fan els Sards o els de Corcega. De fet el projecte fou molt car. Car i ambiciós i de l'esforç en va quedar una desbandada del personal. Està clar que primer es van fer la foto. Qui va fer el disc en realitat fou el Motor ritmic d'en Lluis Llach i en Rabinat, amb les germanes del Cases als aviolonchels, la Rosa i el Ton es van muntar un tema per a lluir-se i ella va cantar una nana apa!! com que jo pagava el projecte no valia la pena gastar cartutxos . El cant de veritat el vaig fer jo i un bon coixí de baríton el Panxito Tomàs ,
Val a dir que després vaig fer una cura de desintoxicació en un caríssim balneari... es clar que vaig tenir que demanar un crèdit per a pagar al cobrador del Frac que es va endur tots los cales i no l'han tornat a veure...