INSÒLIT : TÚRNEZ I SESÉ

TÚRNEZ I SESÉ

Ja fa molts anys em deien sovint veus assenyades, “aquesta fal·lera teva de musicar poesia; es una via morta, mai et faran cas, prediques en un desert..." Jo mateix era, massa vegades, qui em deia que la meva pobra, bruta, dissortada terra, no tenia remei, ni esperança. Vist com van les coses, de vegades encara ho penso. Però resulta que hi ha un parell de artistes TÚRNEZ I SESÉ (al Túrnez ja li ve d'estirp això de cantar, es nebot d'en Raul Túrnez, qui fou un dels músics més carismàtics que han passat per la Salseta del Poble Sec, amb permís d'en Chopeitia i Rafel Bazaga, es clar), que es dediquen des de fa uns poquets, però intensos anys, a fer allò que a mi em va quedar pendent de fer. Primer per asfíxia professional i artística (m'hauria d'haver quedat a Alemania... a Heildelberg, al Sud, o al Véneto, em plaia molt Verona...) i, segon, per una fotuda mala salut que no para de fer-me la punyeta. El fet de que això passi no és en absolut irrellevant. Ocorre 22 anys després que vaig encallar amb la meva nau “·Tot el fred que s'acosta “ -una molt cara producció discogràfica- sobre els poemes de Màrius Torres - a la platja de la ignorància, de la indiferència i del menyspreu.

Aquest últims dies, arrel d'un programa( DOS I CANÇONS) conduït per Jordi Pasqual amb mà templada i passió mal dissimulada, que varem fer amb TÚRNEZ I SESÉ a Radio Premià de Mar, he recuperat un sentiment massa oblidat. El de la certesa de que no anava errat. Pos no Senyors!! de Catalunya Radio, i de TV3, no anava errat, ni era un orat, ni el meu disc era “un pedruscu” que no es podia punxar a la radio. Només anava més de vint anys per davant de lo que aquest país es capàs d'assimilar.!? No m'ho puc creure! Es a dir un país tan empobrit, que no sabia qui era Màrius Torres, ni Jordi Pàmies, ni Joan Barceló?- ni Guillem Viladot, ni Josep Espunyes, ni... i que tampoc en tenia, de fruïr-los, el més mínim interès? No m'ho crec pas!. Era un país segrestat per una colla de Xitxarel·los (Tarradellas díxit) que amb la boca plena de “catalanitat” ens van posar una mordala a la cultura i ens van prendre la paraula als artistes i als joglars. 25 anys de Misèria cultural son massa anys de robatori : senyors i nobles Caballers de la Dreta Catalana.

Jo els acuso de trair als catalans, amb sopars de duro i culturetes de barretina barata i carrinclona i de fer dels medis catalans una mala copia d'americanisme, omplir-mos lo país de Burguers i amb el vot dels botiguers i dels pagesos, acabar per trair-los també a ells, venent-se el petit comerç a la prepotència especuladora dels Macros de tot tipus. Això no és el progrés, és omplir el pati de merda. Per que collons van fer el Pantà de Rialb, senyors de la Dreta Catalana? Jo els ho dirè: POR COJONES!! com va dir "ELL". Els de les Garrigues encara esperen les promeses ... les fantàstiques promeses... terres de secà plenes de salobre, això seràn les promeses, si mai s'arriben a complir. Un pantà fet sobre la sinclinal de Balaguer, una zona sísmica que no para de moure's. Algun dia la gent de Pons en avall ho pagarà molt car. Llavors els promotors de tal bestiesa ja seran morts...o xiularan.

Ara gràcies a joglars com TÚRNEZ I SESÉ, ja sé, n'estic absolutament convençut de que no, no anava equivocat, eren Vostès qui n'anaven, foren Vostès! qui van silenciar la veu dels joglars per que la temien més que a qualsevol cosa, sabien del seu poder per que Vostès van crear la Nova Cançó, els 16 Jutges, Edigsa... Vostès ho van crear per "fer País" i Vostès s'ho van polir amb 6 mesos. Han calgut molts anys d'esforços per poder tornara sentir els poemes de Màrius Torres, Pàmies, Barceló, Dolors Miquel, Sergi Jover, Pont, Borrell, Sanuy, Sala-Cornadó, Desideri Lombarte... Mª Zoraida Burgos, per exemple. Van ser Vostès qui van ignorar i marginar l'immens saber teatral d'en Salvat, d'escriptors com Pedrolo, Pere Quart, grans escriptors d'assaig i periodistes com Xavier Garcia, en Santi Vilanova, o també Palau i Fabre. Homenots del Sud, del Nord i del Ponent, joglars com en Montllor,i grans músics com Subirachs, o Pi de la Serra, (Qui no es rendeix, ep!!) el mateix Riba, i en Toti Soler de viatge permanent per Suissa... o en Sisa que va emigrar. A Madrid!!! --el traidor... A Madrid!!. Raríssima espècie la d'en Sisa que venia 30.000 discos però no tenia un puto bolo... o en Ramon Muns... qui va tornar de França on cantava amb els grans de la Chançon, per trobar-se ací , desolat; un cantautor d'un talent fora de 10, doctorat en Filosofia, ignorat a posta pel Seu-A!- Pensament. En Jordi fabregas i la gent del Tradicionàrius, el mestre Artur Blasco, en Jaume Arnella... una feinada immensa i tots el pals a les rodes que vulgos, només un programa a deshores per qué fora massa evident no fer-ho, tants i tants homes -Xirinachs inclòs- de cultura devorats per la seva visió-acció, estreta i arbitratgista de la realitat d'un país que quan Vostès arribaren al poder, estava mobilitzat en tots el àmbits de l'activitat humana, cultural i social.

Vostès van desmobilitzar catalunya, País, -que varem fer entre tots- per que el volien , necessitaven, dòcil, desorientat i confús. Per a poder aplicar-hi les polítiques depredadores, procedents de gent com la Thacher o en Reagan, i de la orgia Neo-con americana que ens ha dut a la crissi delinquent i mafiosa que patim, que patim i que per descomptat pagarem. Vostés ens han estat robant en nom d'una pretesa solidaritat i alhora ens han fet sentir culpables i reus de incompliment amb Espanya...així ens va amb les Espanyes... recollim la sembrada de tants anys d'enganys i mediocritats. Vostès, amb la boca plena de Catalunyeee!, van empenyer i mantenir amb pactes vergonyosos al PP neo- feixista al poder i ens varen dur directament a una guerra criminal que el poble català va rebutjar clarament al carrer i de la que ara tot Deu s'en renta les mans. No senyors d'això i de moltes altres coses no s'en poden rentar les mans! I els quedi clar que jo "personalment" no els perdono que m'enviessin als llims i a la llista negra. Hipòcrites!. Mentres pactaveu una entente cordiale amb tres o quatre dallaires aposentats que no vau poder tombar. Tot el que no vau comprar o fer vostre va ser esborrat de la vida pública en un exercici de cinisme d'una finesa insuperable. Gràcies a Deu que ens vam-vaig inventar lo Rok Català per salvarlos-hi lo cul... Hey!, Gerard?

Endementres:

Gràcies; TÚRNEZ I SESÈ per retornar-me als poetes que més estimo, amb tanta delicadesa i saviesa musical , amb tanta bellesa. Us estic, sincerament, molt agraït.

Per a Novesflors, navegant d'estels.

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.

PROCEDENT DE LA FANTÀSTICA WEB SOBRE MÚSICA Y MÚSICS "HISPASONIC"

http://www.hispasonic.com/

Según un estudio del Instituto Max Planck de Desarrollo Humano en Berlín (Alemania) que se publica en la revista digital BioMed Central Neuroscience, cuando dos músicos tocan una pieza juntos no solo sincronizan sus instrumentos, sino que también lo hacen sus ondas cerebrales. Así lo informa el diario 20minutos.es

El estudio reporta que se realizaron varios electroencefalogramas a parejas de guitarristas tocando una melodía corta de jazz-fusión, en los cuales se veia que las similitudes entre las fases de ondas cerebrales tanto en el cerebro de los músicos y entre ellos aumentaba de forma significativa, primero cuando escuchaban el ritmo de un metrónomo como preparación y luego cuando comenzaban a tocar juntos.

Según explica Ulman Lindenberger, coautor del estudio, "nuestros descubrimientos muestran que las acciones coordinadas interpersonalmente están precedidas y acompañadas por emparejamientos oscilatorios entre los cerebros."

Eso sí, los resultados no dejan en claro si la sincronización cerebral se produce primero y luego le sigue la actuación coordinada, o si el emparejamiento viene como respuesta al ritmo del metrónomo y la música.

Pero, mientras se puedan disfrutar cosas como esta, ¿qué importa?

La creatividad y la enfermedad mental están cerca
Noticias

* Más que música

Sonata Music by http://www.flickr.com/photos/jrossol/

"La música no sólo consigue cosas buenas entre nosotros. Hay ejemplos de vacas que dan más leche porque escuchan melodías y también de plantas que crecen más. He estado en establos donde se pone el hilo musical a los cerdos."
"El caso del Parkinson es paradigmático. El enfermo pierde el impulso y la iniciativa necesarios para ejercer el movimiento porque le falta dopamina. Sin embargo, cuando escucha música ese paciente se mueve más fácilmente. Hay un efecto saludable que es evidente pero la cuestión es que no sabemos por qué. Es un tema pendiente."

"La creatividad y la enfermedad mental están cerca pero no se llegan a tocar. Los músicos están próximos a la fase maniaco-depresiva; se sitúan al borde del precipicio pero no se caen."

Fragmentos de una entrevista a Francisco J. Rubia, Catedrático de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid, en

elmundo.es.

Quintín Cabrera. Cony no parem de morts, ja !!Nooo?

Passejavem Quintín per la plaça de Catalunya, tu ja anaves i venies de Madrid, i em cantussejaves que "las ciudades son los libros que se leen con los pies" quan em queixava que estava fart de Barcelona, veniem d'una presentació d'en Miquel Pujadó. Estudiaves periodisme i em sorprenia el teu optimisme, les teves ganes de brega. Eres un home bondadós i molt curiós, recordo que em vas fer del PSUC sense ni demanar-me permis, un dia em vas donar el carnet en un bar del darrera de l'escola industrial...( mai vaig pagar la quota Quintin , ho sento, soc un descregut, però, t'agraeixo la bona intenció de convertir-me). Els d'Edigsa, ens varen fotre una putada majuscula, he, Quintín? A tu i a mi i al bonàs de l'Oriol Tramvia. No varen complir amb els contractes i ens varen matar una mica més de gana, que no pas de desesperança. Encara que fes, l'esperança, com sempre, de mal esperar. Estic fart de morts, Quintín!! Estic fart de que et moris!!Cony!

Com que els de You Tube han tret el video de la Cançó "Yo nací en Montevideo" us poso la lletra d'aquesta endementres la busco ... esteee...

Las ciudades son libros

(Quintín Cabrera)

De mañana se visten
de pan y ruidos nuevos,
de sol al mediodía,
por las tardes café.
Su corazón enseñan
tan solo por las noches
mintiendo a los turistas
pues no les quieren bien.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

Se prestan pedacitos
preciados del paisaje,
esquinas y detalles,
a veces un cartel.
El color de los taxis
puede ser una clave,
un guiño hacia el viajero
si este lo quiere ver.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

La magia de Estocolmo
lleno de primavera
está en Río de Janeiro
vaya a saber por qué.
Lo seguiré diciendo
aunque nadie lo crea
hay zonas de Getafe
que son de Hospitalet.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

Su soledad comienza
en un túnel de metro
y en manos apretadas,
la solidaridad;
el patio en las escuelas
les da juegos y risas
y amargo gesto toman
en salas de hospital.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

La luna más hermosa
y grande que yo he visto
comparten Carcassonne
y Cuenca, bien lo sé,
Puerto de Santa María
las chicas más bonitas
paseando por sus calles
igual que Montpellier.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

Baldosa por baldosa
busco a Montevideo
por silencios nocturnos
y en mesas de cafés;
montones de basura
vigilan las esquinas:
el "viejito" Frugoni
tenía razón, ya ven.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.

"El trabajo es el refugio de los que no tienen nada que hacer."(de un forero de Hispasonic)

El dia que el valor treball deixi de cotitzar com una maledicció divina que ens honora i dignifica -vaja una estupidesa!- llavors potser l'home deixarà de ser un esclau- per ara, encara es molt lluny això,molt lluny.Per ara només som una colla de simis que han baixat dels arbres...

me va de verga!!

Una de Bandolers, a vore si torna lo Serrallonga i els fot a tots contra la paret!!! aquest any que ve potser caldra tirar-mos a la muntanya ...

I ENGREIXAR BE LOS TRABUCS!!



Els Rilis ( Miquel Àngel Tena amb La Rural- Salseta discos -1993)

Goita quin Barret m'han portat a ca la Carme!!

Màrius Torres

Avui a les 6 de la tarda a Radio Premià de Mar. Parlarem de Màrius Torres i sentireu algunes cançons de "Tot el fred que s'acosta".

POST POLIO EN HUELGA DE HAMBRE

JULI SELLÉS (Presidente del APPCAT) me acaba de mandar esta carta , espero que
todos los Postpolios de este pais de espavilaos se levanten de la silla para
aplaudir la iniciativa de Jose Luís Burgos y que al mismo tiempo inicien acciones
para apoyar-la, no es necesario que el empeore su situacion con esta huelga ,pero
si que es necesario que los poderes públicos dejen de reirse de nosostros.
Propongo una huelga general de Postpolios, segun estimaciones "a la baja" del
Instituto Carlos III somos unos 36.000, que pasa si nos negamos a pagar
impuestos en bloque? -Pues que se cagan. Colopsamos los juzgados y se cagan.
Esto passa.

Ayer al mediodía llegue de Madrid. Allí, frente el Ministerio de Sanidad, sigue
nuestro compañero José Luis Burgos aguantando estoicamente la huelga de
hambre que ha iniciado.
Describir esta situación de una manera comprensible es algo que se me hace
difícil, comprendo su tenacidad y la impotencia que siente ante la situación que
nos toca vivir a todos los afectados por la polio.
La proeza de José Luis, hace que sienta una gran empatía con el, pues comprendo
su empeño ante la situación tan injusta que nos encontramos, puedo percibir lo
que siente en su interior, pues me veo reflejado en el, en mis inicios en pro de los
afectados por el SPP.
Ayer, permanecí durante cuatro horas a su lado, puedo asegurar que no
comprendo como pudo resistir desde las diez de la mañana hasta las 18,30 horas
sentado en su silla de ruedas en plena calle, el frío que hacia, era inaguantable
por muy abrigado que estuvieses, a las cuatro horas de hacerle compañía no
sentía la pierna derecha.
Le comprendo y me solidarizo con el, le apoyo y me uno a la labor que esta
realizando, pero, aunque pueda parecer contradictorio, no comparto su proceder.
Quizás, porque por esta trayectoria ya la he vivido antes. Recabar la atención de
los medios de comunicación para hablar del tema que nos afecta, no es nada fácil.
El pasado año la Maratón de TV3 estuvo dedicada a las enfermedades dolorosas,
en ella estuvieron representadas todas las patologías que causan dolor, nosotros,
fuimos los grandes olvidados o mejor dicho, nuestra presencia fue vetada, a pesar

de pertenecer a una patología directamente involucrada con el dolor. Podría caber
la circunstancia del descuido, pero no en este caso, ya que durante todo el año se
les estuvo recordando y solicitando nuestra intervención.
Ayer vino Tele Madrid para cubrir la información, gravo un extenso reportaje el
cual daba pie a convertirse en noticia pues cuando iban a gravar salió la del
gabinete de prensa del Ministerio y prohibió que se tomaran imágenes frente el
edificio alegando razones de seguridad. Al intentar trasladarnos al paseo
existente en frente del Ministerio, resulto que teníamos que cruzar la avenida del
Paseo del Prado, “esta t iene cuatro o cinco carriles” nos situamos frente el paso de
peatones, pero la acera tenia diez centímetros de alto, llame la atención del
cámara para que cubriera el espectáculo, este cámara en mano gravo la proeza, se
puso el semáforo de peatones en verde y nos dispusimos a bordear la acera, José
Luis es corpulento y la tarea no era fácil, cuando éramos a la mitad del cruce el
semáforo de los coches se puso en verde, ¡Madre que espectáculo! El bordillo del
otro lado estaba igual de alto, era imposible remontarlo con la silla, una marea de
coches bajando y nosotros en contra dirección con silla de ruedas. Toda una gran
noticia, pero no creo que llegue a emitirse. ¡No creo que a Esperanza Aguirre ni a
Gallardón les hiciese demasiada gracia comprobar como su televisión autonómica
divulga de una manera tan evidente la carencia de sensibilidad hacia un colectivo
que solo es utilizado para sacarse la foto cuando conviene.
José Luis, te ruego que abandones esta huelga de hambre, considero que ya has
cumplido, tu mensaje, si este tiene un destino, seguro que ya ha sido recibido,
prolongar esta situación seria contraproducente. Nuestras condiciones físicas no
son las mas idóneas para este tipo de reivindicaciones. Como afectado, no puedo
permitir que soportes en solitario esta situación ni física ni económicamente, creo
firmemente, que es un problema que nos concierne a todo un colectivo, y este
precisa de personas tu, dispuestas a luchar pero unidos.
Invito a todos los polios de España a que mandemos nuestras muestras de
agradecimiento a José Luis por el gesto realizado en favor de todos nosotros,
precisamos de su tenacidad y predisposición para prolongar esta labor, pero
basada en unos términos mas acordes.
Estoy convencido que José Luis recibirá vuestras muestras de apoyo y vuestro
ruego para que abandone la huelga de hambre.
Su correo jlburgos@mmediterraneo.com
Saludos

Juli Sellés. Presidente de APPCAT

SARAMAGO I... GOOOOOL!!

Hoy se conmemoran a la vez los 60 años de la declaración de derechos humanos y los diez años de la concesión de su premio Nobel...

La declaración de derechos humanos no se cumple, es papel mojado. A pesar de eso, no existe un movimiento internacional capaz de oponerse a los intereses poco claros de nuestros gobiernos. Un cambio de política haría mejorar las cosas, yo no soy fatalista. Pero los medios de comunicación deben denunciar, asumir su parte de responsabilidad en la mejora del planeta. No creo eso de dejar el peso del cambio a los jóvenes, educados como están en un hedonismo irresponsable. El trabajo de hoy debemos empezarlo hoy. ¿Cómo van a tener esperanza de cambio los jóvenes si los adultos hacemos dejación de nuestras responsabilidades? Somos todos nosotros, hoy, los que hemos de cambiar las condiciones de vida. Si lo hacemos, si luchamos por ello, tal vez los jóvenes quieran imitarnos, pero si nos quedamos quietos seguro que ellos tampoco lo harán. Las vías de lucha están hoy neutralizadas y hay que revivir el espíritu critico. El fracaso del capitalismo financiero, hoy tan obvio, debería ayudarnos a la defensa de la dignidad humana por encima de todo. Vemos que todos los gobiernos inyectan miles y miles de millones a los bancos, ¿de dónde sale ese dinero? ¿no decían que no había dinero para solucionar los problemas básicos del mundo? ¡Jamás se han gastado tanto dinero en nada! Si son los bancos los que tienen problemas, el dinero público -que es nuestro- crece y se multiplica. ¿Por qué no salimos a la calle a denunciarlo? Si es Cuba la que sufre una catástrofe natural, como recientemente, EE.UU. le da 100.000 dólares de donación, que por supuesto el gobierno cubano rechazó. Hay que pensar en los derechos humanos, exigir que se cumplan, lo dije hace diez años en Estocolmo, en mi discurso del Nobel, muy criticado porque me dijeron que aquel no era el lugar ni el momento, pero le confesaré que, al volver a mi asiento, la misma reina de Suecia me susurró: 'Alguien tenía que decirlo'.


Em pregunto que passaria si ara la gent decidís no pagar més hipoteques , treure les nòmines dels bancs i demanar els seus estalvis en efectiu...
LA FI DEL MON?

Silenci ... El Trobador dorm.

M'estimo pensar que el temps s'em dilata

fins encara més enllà del record.

Més abans de la vida cap enrera

més lluny de la mort, cap al davant encara.

I encar més m'estimo creure que puc contraure'l

en un instant, un de sol, únic, intens, irrepetible.

Estàtic, etern, curtísssim, mínim, quàntic.

Llavors Tu soc jo i tots els estornells del mon

volen plegats dibuixant una cantata.

De Marganell estant contemplava Montserrat

i ho vaig entendre tot. Es a dir, absolutament tot.

Massa llum, impossible descriure les qualitats de la llum.

S'escapa, no dura prou. Saps però que has vist.

I al cap d'un temps t'adones que estimes massa.

Tornar, tornar...

Necessitat avial de tornar als dies
i als camins
que menaven a la casa.
Aquell d'avall ben a vorera del riu,
sota la via, entre conreus i barrancs.
Serpentina de tolles
i secrets de bultra.
I el que ve del poble pel damunt de la segla,
insinuat i primet per enmig de l'herba
i les pomeres
sensible i aromós.
Camins que vaig recórrer amb morral de vent
i pluja o boira,
amb neu.
En un clar dia de neu, ara recordo
la necessitat de tornar,
encara més urgent que l'altra de quedar-me.
Predint futurs naufragis esperant-me
riu avall,
seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
Desori empeny un vent
desfermat cap a una mar de peixos.
Tan gran necessitat!
de tornar a les boires
i a les sabatilles,
a la gebrada blanca
escuma de la tundra on l'ànima es conforta
a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
en les nits tan pures.
I endementres perdonar
aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
del riu i de la via,
de l'arbre i de la boira,
de la neu i del foc...
Necessitat del pa.
Ans la sal. D'ésser que soc;
al lloc on té raó i destí de succeir
tot allò que de mi
s'acabarà algun dia.
I abans, però, aquesta fal·lera
per tornar a l'home que espera,
a la conversa plàcida amb el vell frare
d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
dels pantalons del Silvestre.
Tornar a fer-me companyia,
que estic sol, xop de bellesa
que he buscat encegant-me
amb vida i vides distintes
com espectres de sales de miralls
que trenco a bastonades per trobar-me.
Tornar ran meu
agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
A fitar-me les edats
per establir
la que és final i per això perfecta.

VISCA LA PSIENCIA !!....

Los Secretos Ocultos del Agua (resumen) from Grander Cat on Vimeo.

LUCIO DALLA

Aquesta tarda a partir de les sis farem un programa a Radio Premià de Mar "Dos i cançans", Parlarem de Lucio Dalla un des cantautors mes importants del Mon Mundial us hi esperem ... Je Je



l'ENVEJA SE'M MENJA....ARGGGG!



QUE PETITETS QUE SOM ! CAL SER HUMILS...



AIXÒ ...PETONETS I ABRAÇADETES...

Per al Joan B. Humet , buscador i home savi, molt savi...

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936

---

MÀRIUS TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981



Aquesta cançó la vàrem enregistrar a l'Estudi del Santi Picò pels voltants de 1985 amb en Manel Montañés a la guitarra i en Pau Gabarrella que va fer les bases de piano, no recordo be qui va posar el çello, però crec que fou l'Aurora Gassul. Dos anys més tard la vàig muntar a l'Estudi 84 amb en David Casamitjana i en varem fer una "ortopèdia" prou reixida vist com aguanta el pas del temps. Tanmateix ara canviaria l'accent del Dolor que em xiriga a les orelles com un pecat fonètic. De fet només fou una proba que va passar per bona .A mi la perfecció em fa grimor a les dents, abdico de la perfecció tant com del fanatisme. Només puc anar-hi, fer probatures, la bellesa es , nosaltres només en som espectadors, com a més interprets, traductors, traidors... I punt. Ara la dedico al coratge de l'ànima del Joan B. Humet, a qui admiro profundament.

Be cert , com que hi ha un Deu bondadós...

Humet, un cant a la vida

1. • El cantautor revela que pateix un càncer al qual s'enfronta amb fermesa i esperit positiu
   

Joan Baptista Humet, fotografiat ahir a casa seva, a Barcelona. Foto: PEPE ENCINAS

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Joan Baptista Humet pateix un càncer d'estómac en fase molt avançada. El compositor d'estil apassionat, líric i realista, autor de peces com Clara, Que no soy yo i Gemma, repassa la seva trajectòria personal i professional al saló de casa seva, envoltat dels seus. I parla amb una sorprenent serenitat i lucidesa de la malaltia que pateix. Amb 58 anys, sempre ha sabut acostar les seves vivències quotidianes com una cosa universal. Tota una lliçó magistral sobre com donar sentit a la vida.

L'autor de Clara i de joies menys conegudes com Hay que vivir ha decidit fer pública la seva malaltia. "Hay que burlar ese futuro / que empieza a hacerse muro en ti", diu l'última cançó de Joan Baptista Humet, un compositor amb un univers emocional propi, inconfusible, en què reflecteix els sentiments de tota una generació de persones que es buscaven a si mateixes. El músic s'enfronta a l'últim tram de la vida amb el mateix esperit animós que el caracteritza. S'ofereix a ser entrevistat a casa seva, mentre la seva mare, Rosario, la seva dona, Pierangelica, la seva filla amb el mateix nom (de 14 anys) i l'Adrià, de 4, entren i surten del saló. La morfina i els corticoides han aconseguit pal.liar el seu dolor.
"M'agrada refugiar-me en una frase que segueixo al peu de la lletra: quan el cel estima algú, el fa patir. Et fa fort i permet posar en positiu les situacions --explica amb veu pausada--. La vida és deixar llavors als altres. La verdadera mestria de l'ésser humà és una cosa tan senzilla com crear petites històries d'amor, tal com diu el meu mestre Domenico".
L'artista, de 58 anys, nascut a Navarrés (València) i criat a Terrassa, va publicar el seu últim disc el 2004 i el va titular Solo bajé a comprar tabaco --una irònica manera de justificar els seus 18 anys d'absència dels escenaris--. La seva antiga discogràfica havia estat absorbida i la nova li va proposar "l'absurda maniobra" de gravar amb un productor flamenc. Va demanar la carta de llibertat.
Curiosament, va començar a cantar amb 18 anys (el 1968) i va estar cantant durant 18 anys fins al 1986. I quan va decidir tornar, va ser amb el seu propi segell. El seu últim recital el va fer a Valladolid fa tres anys. "Ho vaig passar fatal, tenia perforat el timpà havia començat el seu deteriorament. Vaig cantar totalment sord, i la premsa l'endemà va publicar: "Humet s'ha deixat la veu en l'adolescència".

TRENCADOR A
la paret principal de casa seva hi ha penjat el Disc d'Or que va aconseguir amb Clara, la drogoaddicta que "no tuvo suerte al elegir la puerta de salida". "És curiós que aquesta cançó que va marcar la meva curta trajectòria, que va ocupar tant espai que va fer ombra al meu repertori, no figuri entre les més votades pels meus fans". ¿I quina lidera la llista? "Que no soy yo, i té lògica. Clara va sortir el 75, quan no es podia parlar de la droga, però aquesta és més trencadora, és la reflexió d'un jove que comença a plantejar- se coses i et transporta a un món d'indefinició permanent". ¿I aquesta altra meravella en català, Gemma dedicada a la seva germana paralítica? "Aquesta sí que hi figura".

--¿Què l'ha impulsat a explicar la seva situació?
--Ningú m'hi ha impulsat. Abans no volia que ho sabés la meva mare; l'he tingut enganyada un any i mig. Li volia evitar el patiment i com que em vaig posar amb la químio i la ràdio, i després em van operar el novembre passat, vaig pensar que seria tancar i adéu-siau, que ja tindria temps d'explicar-l'hi. Però va rebrotar el tema, em vaig aprimar excessivament i no anava a casa seva perquè no em veiés. Al febrer vaig decidir casar-me. Sols m'havia aprimat 20 quilos ara n'ha perdut 40.
--"Sí, vaig pensar que s'havia posat guapíssim", intercedeix la seva mare, amb els ulls plorosos.
--I quan la precària salut de la Gemma es va complicar, li vaig haver d'explicar. Després de tres anys de diàlisi, van decidir operar-la i necessitaven un donant que va acabar sent el meu germà Esteve. La meva mare els tenia tots dos ingressats, solament faltava que li expliqués això meu. La meva germana va morir a l'octubre, als 49 anys. Va ser el final de tot el drama".
Humet explica que Rosario ara viu amb ells. "Així surt de l'escenari que li recorda la seva filla i comprova que a casa vivim la meva malaltia en un clima molt natural. Vull que senti que el cel ens vol bé, que Gemma s'haurà alliberat allà de les seves limitacions, i que si a vegades ens emocionem és per amor. Encara ha d'arribar el dia que em deprimeixi pel càncer. Faig plans de futur i tot. Ara entenc que companys d'habitació de l'hospital ja desnonats també en fessin. Sabien que moririen, però vivien feliços fins al final. Quan aconsegueixes viure de forma positiva, tot té un sentit... transcendent".
El cantant subratlla que "tenir un bany d'afecte tan fort de la gent, de la família, fa que et centris en l'essencial dels teus valors. Analitzar a través dels símptomes el teu cos, sentiments i emocions és un bon exercici d'introspecció. Prefereixo morir-me així que d'accident".
Humet no ha estat mai un artista habitual. "Sabia que no moriria amb les botes posades, perquè no sóc un monstre de l'escenari ni vaig voler que la música se'm mengés. Com més t'identifiques amb una cosa, més pots patir aquest vincle. A més, vaig arribar a estudiar tres anys d'arquitectura. Però després vaig passar d'intentar fer una cosa tan sòlida i terrestre com cases a fer-ne una de tan etèria com cançons. Quan un opta per la llibertat, opta per la inseguretat permanent. I als 36 anys vaig decidir deixar la música i muntar una empresa de màrqueting telefònic, i va ser quan el patiment i els nervis que patia en la part afectiva, el diafragma, van passar a la duradora, l'estómac".
"La meva mare em deia, 'tant buscar, fill meu i ¿no ho has trobat ja?'. Està orgullosa de mi, i jo li dic que és ella la que em va inculcar els valors. A casa ens van fer a tots molt autònoms, molt nobles i, si m'ho deixes dir, amorosos. El millor patrimoni que un pot rebre".

--Si hagués de fer ara una cançó, ¿de què tractaria?
--Seria de balanç. M'agradaria reflectir el complicat moment que passo. Sempre recelo dels llibres del tipus 'el càncer i jo', aquesta classe d'autoajuda em fa vertigen, encara que després serveixin de molt. Ah, i si Déu em donés temps, li escriuria una lletra al meu petit Adrià. I el meu fill Esteve del meu matrimoni anterior té quatre fills es queixa que no n'hi he compost cap. Pierangelica, que no deixa anar la mà de la seva àvia, diu que a ella li va dedicar Dentro de nada. "L'únic que em pregunto és si on vagi hi haurà música. Segur que sí", sospira Humet.

EL PERIODICO 10/11/2008

Si... la resta es literatura, o ruqueries.

Llum taronja

El xaman dels eo-eo és de vacances, per tant, caldrà tenir una mica més de paciència. Ja diuen que les coses bones es fan esperar...
Un cop acabem les vacances i marxi una mica aquesta calor insuportable, ens posarem a fer feina per obrir el nou blog en condicions.
Bones vacances a tothom!