M'estimo pensar que el temps s'em dilata
fins encara més enllà del record.
Més abans de la vida cap enrera
més lluny de la mort, cap al davant encara.
I encar més m'estimo creure que puc contraure'l
en un instant, un de sol, únic, intens, irrepetible.
Estàtic, etern, curtísssim, mínim, quàntic.
Llavors Tu soc jo i tots els estornells del mon
volen plegats dibuixant una cantata.
De Marganell estant contemplava Montserrat
i ho vaig entendre tot. Es a dir, absolutament tot.
Massa llum, impossible descriure les qualitats de la llum.
S'escapa, no dura prou. Saps però que has vist.
I al cap d'un temps t'adones que estimes massa.
I al cap del temps m'adono que estimo massa.
ResponEliminaI que la llum que m'inundava a tothora, encara hi és,
però decau lentament entre colors canviants de capvespre,
i mai dels mais no he sabut explicar-la,
i com podria saber de cert,
si és que ho vaig entendre tot?
o és ara que començo tot just a caminar
en una bonica penombra?
Això, amiga dels moments, només ho pots intuir. que es veure-hi més enllà de les coses. La certesa ve i s'en va en un nanoinstant.
ResponEliminaUi, que bonic! Aquesta vegada no m'atrevesc...
ResponEliminaHey novesflors, no me sigos porugueta, va,- que sempre et tens per massa poca cosa, que si no soc prou valenta , que si no m'atrevesc...Però si de tots els eo eo tu escrius les maravelles més maravelloses!! Jo es que flipo quan et llegesc... i mira que a mi llegir , cantar , o escoltar música ...pos, no m'agrada massa. No.
ResponElimina