SOM LENT

MIQUEL ÀNGEL RIERA NADAL

Arranjament i Producció: Pau Gabarrella

Em deis que som molt lent i que me qued estàtic

com si el meu pensament romangués com un àncora

tirada en el no-res d'unes aigües molt fondes.

Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora

i no sabeu si cal o no fer que retorni.

Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari

de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,

i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,

m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil

només que passi el dit pel fris ple de cadències

que en mi configurau: semblantment ho fa l'home

que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina

per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit

d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.

Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana

esser demoratius en perseguir un orgasme

d'aquells que justifiquen haver provat de viure.

"El Pis de la Badia"

Columna 1992 1ª Edició

Varem estar xerrant de les meves dificultats, li deia que la meva progresiva lentitud em desesperava fins a desitjar desaparèixer, que molt sovint n'era la causa dels meus estats d'estordiment. Em mirava amb una intensa preocupació i callava, atorgava assentint amb el cap. Varem baixar pel passeig de Gràcia fins a Diputació, aquella nit parava al Cristal, ens varem acomiadar una mica tristos. L'endemà partia cap a Mallorca.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.

LA MALLERENGA M'HA TOUCHÉE

AQUEST ES UN POEMA D'AQUELLS QUE TE MARQUEN LA VIDA I PER AIXÒ EL COPIO AMB EL PERMÍS DE LA MALLERENGA ES CLAR


XII

M’estic posant de tu fins en els colzes,
untat fins als cabells, alçat a espiga,
constel·lades les mans per cels de rampa,
esmussada la veu, la sang corcada.

Aquesta invasió d’heura enfollida
fins al racó més meu d’aquesta cambra
on no hi cabia res més que la pena;
aquest omplir-me tot, deixar els calaixos
sense lloc per guardar una confidència
o el primer llapis amb el qual pintava
el mapa del meu nom, ple de badies.

Aquest encendre el llum amb la certesa
que el seu vol no me basti per recórrer
la longitud de la teva presència.

Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen
amb desvergonya cada un dels gestos
sabent inevitable que et descrigui
al primer descuit meu.

M’estan sortint replans a cada vena
on berena repòs la trajectòria
de la teva ascensió vegetal. Puges
fent cruixir els escalons, incontenible,
fendint cada racó com una espasa
o un poema esmolat.

Meticulosa
conquista del sistema planetari
per ús particular, per on me volen
la set i el goig.

Ah, vòmit, torrentera,
resta tenaç i canta en l’envestida
mentre me quedi un os per tirar al foc.

Quan el contagi teu em deixi blava
la carn del meu fervor, i la meva vida
feta un per-mor-de-tu, ben tuejada,
on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues,
i el teu voltor me mati el darrer àngel,
i jo n’estigui fart,

vine i comença.



Miquel Àngel Riera
Poemes a Nai

--~--~---------~--~----~------------~-------~--~----~
Has rebut aquest missatge perquè estàs subscrit al grup "Dels "meus" poetes" de Grups de Google.
Per a publicar missatges a aquest grup, envia'ls per correu electrònic
a: dels-meus-poetes@googlegroups.com
Per a donar-te de baixa d'aquest grup, envia un correu electrònic a dels-meus-poetes-unsubscribe@googlegroups.com
Si vols més opcions, visita aquest grup a http://groups.google.com/group/dels-meus-poetes?hl=ca
-~----------~----~----~----~------~----~------~--~---

ResponderResponder a todos

Mover...Con su permiso missa...contrasenyas i regis...CURSOSMagixPostPolio amigos

CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH

"Vols saber de mi?"

Josep Mª Divins

Remet a Carner Ribalta "Les Fades de Montmur"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"

...-Vull deixar dit, primer que res, que jo som Feliu de Montmur
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:

"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"

Que traduït pot dir poc més o menys:

"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"

M'eixeco, i reso

Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...

Si, Si que us ho diré...

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera