DUBTES

No se si dir
ni si vull dir
çó que encara no sé
que diré

Brasa del dia,
la tarda fa caliu.
Torna del sol. La nit.

De tu no torno
si me n’hi vaig, de mi,
bo i retrobar-te.

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell .
Tan fi serà el pinzell.

El teu silenci
fa com la paraula
si s’hi anticipa.

III
No m'importa la cara que posis
ni que pensis que escric sense mirar-m'hi.
Me'n fot del tot la gramàtica, l’ortografia...
i la sintaxi ja em raja pel doll de la pitrera
com qui torna d'un viatge i no para de parlar-ne,
tant, que veu la companyia badallant i fugint d’avorrida.
Ell continua, parla sol,
com jo escric sol per a tu que, de ben segur, ets més savi que jo.
Sí que me'n fot, absolutament,
la deixadesa que gasto a l'hora de passar el ribot per les paraules.
I les trampes que m'han quedat apreses,
d'aquells que em fan cantar només amb un sol vers,
o, potser només, amb allò que resta en oblidar-lo.
Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la amb collonades,
ni temps per perdre postulant a fer-me un nom
per bastir-me una carrera.
Ja sóc un home de bé i m’aprofita tot ...
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l'entrecuix, la pell, l'ull i l'oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l'esclat fulgent d’aconseguir ser l'altre
i deixar-m'hi anar com l'únic manament.
I perquè tinc meva la paraula,
declaro que no sóc res i ho sé.
I que mai mouré un sol dit
maldant per fer-te creure de mi,
res que vagi més enllà de les arrels d'on vaig llucar.
Així em va per la vida...
Aquesta cosa inhumana que només albiren càlida els bojos.

...I si no ho parlo no ho penso.

Talment el lloro del moro de Puertorrico
si no parlo, ni dic, ni escric, ni m'explico
lo meu pensar es mort com un hort
d'hivern. Només faig cols i escarxofes,
cards, borraines i verdures de punxa.
Trist poeta trist poeta hortalitza!
No hi ha colors si no canto per la boca
i aixines fabrico ço que dic com si fes Jazz
del pensament que naix parell amb la paraula
cada idea al mot exacte que hi pertoca.

No tinc ganes d'escriure...

He tingut un somni anestèssic. Misterios, promonitori?. No tinc ganes d'escriure. Tanta por per res, Els dies que vindran son davant nostre...
Encenc un ciri i apago la TV , poso un arxiu d'audio que em va passar en Juanjo , Les veus del Crystall... New Age agradable una mica autocomplaent, cada cop em costa més trobar sons que m'estimulin , han deixat d'interessar-me les antigues cançons que abans em feien viure, ara busco sons, només sons , pinzellades de so-color, sonoritas especials, qualsevol intent de ritme es estèril, ...
Que passa?Estic molt cansat, molt cansat ...
cansament infinit .. per que no s'acaba ja?
Hi deu haver només un graó desde ací a la mort. No n'hi ha per tant. Quin descans Deu meu. Ara entenc millor Marius Torres:

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plor
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
--morir per sempre--, una ànima immortal.

Setembre 1936