No tinc ganes d'escriure...

He tingut un somni anestèssic. Misterios, promonitori?. No tinc ganes d'escriure. Tanta por per res, Els dies que vindran son davant nostre...
Encenc un ciri i apago la TV , poso un arxiu d'audio que em va passar en Juanjo , Les veus del Crystall... New Age agradable una mica autocomplaent, cada cop em costa més trobar sons que m'estimulin , han deixat d'interessar-me les antigues cançons que abans em feien viure, ara busco sons, només sons , pinzellades de so-color, sonoritas especials, qualsevol intent de ritme es estèril, ...
Que passa?Estic molt cansat, molt cansat ...
cansament infinit .. per que no s'acaba ja?
Hi deu haver només un graó desde ací a la mort. No n'hi ha per tant. Quin descans Deu meu. Ara entenc millor Marius Torres:

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plor
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
--morir per sempre--, una ànima immortal.

Setembre 1936

I fet, consumat el sacrament del vòmit i el perdó i adquirida la gràcia de poder "anar pel mon dient el nom". Dono per acabat aquest opuscle d'agravis i memòries disperses que no fan sinò fer-me sentir confús.
Es així com, des d'ara mateix, passo pàgina de tot çó que m'amoïna i retorno a la serenitat.

XIV

SEGUICI


Somnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.

A Pau Gabarrella

XIII

TORNADA

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers

L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers.
Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

XII

L’instint,
era l’instint que em feia derivar
a camp obert, cap als arbres, pels camins allargassats,
en direcció a les planures uberoses de fruita
i a les hortes virolades, plenes, tocant a mà de tot allò que és bo.
Que més he de menester per viure, jo?
Un pam de terra, un pam de seny...Fra Marc.
I al cor l’instint furiós de fugir de la ciutat,
aquell grumoll de terrors i d’avingudes
on mai no s’hi ha granat un puny de blat.
Fugir del preu i de la penyora. Eludir l’impost.
Negar-me del tot a ser un d’ells...
Rentar-me a la font més clara i més oculta,
la fortor de claveguera amb caimans
que m’impregna l’hàbit i la pell, sempre que hi vaig.
Podria arribar a sentir-me, fins i tot, protegit
per la policia, una nit de gelor.
Caldria, però, un fred com a Estocolm...
Les mans emmitonades, emmanillades per la merda
dels bancs dels pobres, amb l’abric de l’humanal caritatis,
del negoci llustrós de la commiseria,
xop de la pluja maligna de l’asfalt.
I sol, indefens i sol, un entre tants, atrapat al laberint,
de l’experimental salvatjada fallida de la convivència urbana.
Una rata al laboratori hi viu, de ben segur, més confortable.
Ert l’enteniment per la brutalitat d’una exigència inassolible
per a una gran majoria. I els altres, talps d’ulls clucs,
aclaparats per la llei, per ingents quantitats de lleis,
a penes suren i s’infarten el fetge i el cor. Mengen com bacons...
Els camuflats que viuen en la por de caure un dia, fatídic,
de la branca fragilíssima que els sosté la vida,
també per la boca i el sexe.
Ni por, ni espera en va. M’ha tocat de jugar i me la jugo:
espero, ben conscient de l’amplada esfèrica del temps,
i no em meno a confusió car l’Àngel
va predir per a mi un futur ben clar,
menat pel meu riscós,
menyspreu del preu, que no pas del valor,
de les coses comunes de la vida dels altres.
L’instin me'n salva encara, i si ha de ser, serà...
- Que sigui doncs! Ara mateix!
Però al recer d’una cúpula d’estrelles!
un Palau per cada nit!
Abans, mil vegades,
un camp d’ortigues a la vall, fosca i llunyana,
que un portal orinat o una cantonada humida a la ciutat.
Esperaré la lluerna que mena a l’esperança.
Amb una espera impassible, en joiosa i lliberta confiança
davant dels meus passats, darrere dels meus futurs,
homes lliures.
A Miquel Àngel Riera