XIII

TORNADA

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers

L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers.
Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

XII

L’instint,
era l’instint que em feia derivar
a camp obert, cap als arbres, pels camins allargassats,
en direcció a les planures uberoses de fruita
i a les hortes virolades, plenes, tocant a mà de tot allò que és bo.
Que més he de menester per viure, jo?
Un pam de terra, un pam de seny...Fra Marc.
I al cor l’instint furiós de fugir de la ciutat,
aquell grumoll de terrors i d’avingudes
on mai no s’hi ha granat un puny de blat.
Fugir del preu i de la penyora. Eludir l’impost.
Negar-me del tot a ser un d’ells...
Rentar-me a la font més clara i més oculta,
la fortor de claveguera amb caimans
que m’impregna l’hàbit i la pell, sempre que hi vaig.
Podria arribar a sentir-me, fins i tot, protegit
per la policia, una nit de gelor.
Caldria, però, un fred com a Estocolm...
Les mans emmitonades, emmanillades per la merda
dels bancs dels pobres, amb l’abric de l’humanal caritatis,
del negoci llustrós de la commiseria,
xop de la pluja maligna de l’asfalt.
I sol, indefens i sol, un entre tants, atrapat al laberint,
de l’experimental salvatjada fallida de la convivència urbana.
Una rata al laboratori hi viu, de ben segur, més confortable.
Ert l’enteniment per la brutalitat d’una exigència inassolible
per a una gran majoria. I els altres, talps d’ulls clucs,
aclaparats per la llei, per ingents quantitats de lleis,
a penes suren i s’infarten el fetge i el cor. Mengen com bacons...
Els camuflats que viuen en la por de caure un dia, fatídic,
de la branca fragilíssima que els sosté la vida,
també per la boca i el sexe.
Ni por, ni espera en va. M’ha tocat de jugar i me la jugo:
espero, ben conscient de l’amplada esfèrica del temps,
i no em meno a confusió car l’Àngel
va predir per a mi un futur ben clar,
menat pel meu riscós,
menyspreu del preu, que no pas del valor,
de les coses comunes de la vida dels altres.
L’instin me'n salva encara, i si ha de ser, serà...
- Que sigui doncs! Ara mateix!
Però al recer d’una cúpula d’estrelles!
un Palau per cada nit!
Abans, mil vegades,
un camp d’ortigues a la vall, fosca i llunyana,
que un portal orinat o una cantonada humida a la ciutat.
Esperaré la lluerna que mena a l’esperança.
Amb una espera impassible, en joiosa i lliberta confiança
davant dels meus passats, darrere dels meus futurs,
homes lliures.
A Miquel Àngel Riera

XI

“Per codolars d’esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...”
Jordi Pàmias

No era habitable aquella superfície animal.
que va matar el Mario
i a mi em va sotmetre a la vergonya
de viure com sinó i a la manera d’altri...
Més aviat dolia que volia pervenir
en el límit d’accés a la més paorosa degradació.
L’ànima en suspensió reincident
exercint la remença abans ni d’estrenar-se.
Morint la mort d’ell sense compassió.
Fou necessari revifar-la.
Tornar a l’inici.
Adquirir el bé,
i un referent més depurat, clement, del perdó.
pas a pas,
assolir, almenys, la semblança
d’un home perfectible,
cara als altres i al meu endintre
l’esperança aferrissada
cap al comú de les coses.
Cap decepció, Miquel Àngel,
i, de ben cert, ni un pèl d’abandó
ans un èpic combat amb la mort,
única aparença infligida sense opció.

ploie damunt de la tristesa...

IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.

A les Detis i a tot el seu llinatge

VIII

Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!