ploie damunt de la tristesa...

IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.

A les Detis i a tot el seu llinatge

VIII

Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!

VII

L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som...
ni més ni menys què el que som...
Ovidi Montllor

El company fores tu per condició coincident.
Anaves tot folrat de ferros fins als malucs.
I a mig curs vas arribar de Tragó
quan varen negar la vall de sota el Montdeví
amb la resclosa de Santa Anna.
Fores una novetat espectacular per la pollada,
molt alt, coixíssim si en feia comparança
a contracor per la meva pròpia sevícia.
Amb cara de poc amic d’entrada,
se’t notava que aquell giravolt forçós
de l’àmbit apamat on existies,
no et feia molla de gràcia.
Esbufegaves, Mario, a cada pas,
que per a tu eren deu, maldestre de rems
gosaves mantenir-te en equilibri
en front del món, com un insult
i en línia a la filera, transgredint-la
sota la mirada severa
d’un llec engominat que feia pudor d’esmegma.
Cap d’aquells mestres de la coquinesa
et va merèixer mai ! Tu vas ser el repte,
un exabrupte de la mala sort
en mans d’una colla d’apagallums...
Ai Mario! Mario! d’infant em deies:
“mai m’arribarà el temps del desengany”
i lluitaves com un heroi en una guerra
que jo ja intuïa perduda.
Menteixo! Ja n’havia pactat la rendició!
Un armistici indigne i sense condicions,
fins al jorn penitencial del gran incendi,
en què vaig començar a decapar,
a foc, la pell girada a freg de món
per la banda de la sang,
tota la bestreta inútil de la por.
I encara me’n quedava per trenta anys,
o quaranta... o fins avui...
així sóc viu, jo, Mario.

VI

L’amic es va morir un diumenge entre setmanes.
de beure aigua massa fresca acalorat,
ho varen fer córrer per l’escola.
Jo no m’ho vaig saber creure. Ja no em creia res de res,
des que del pont vaig veure un ofegat, nu, tot bot, d’un ocre clapat, blavós.
I se’m confon la mort del nen amb el record de l’aigua
omnipresent del riu i de la gentada en alarma sota el pont,
i els peixos i els lliris de la bultra, i un altre cop la gent corrent
pel carrer d’avall, cap a la plaça, aquell dia de Corpus
dels Tambors del Kilimanjaro,
i el teu cap ple de pols, Mario,
tou de caure entre la por i excitat d’estar viu...
i la senyora Antònia panteixant sobre l’asfalt i aquells dies tan llargs
de l’espera en la soledat dels jardins sense portes
que mai més no serien tan benignes ni tan acollidors,
sense l’Antònia i aquell : passa puça!,
toc, toc, toc, - Passa cap dins que plou! - Potser vols un caramel?
- Sí, de la nata de la vaca, un caramel cada dia,
un caramel calent de benevolència.
A l’inici instil·lat dels meus records hi ha una barreja de mortalla i cel·lofana
apegalosa, amb la paüra lenta i pesarosa de la tarda esborronada del mort blau.
Que petit era! encara em veig tot sol pel pont, i amb aquell mort tan blau...
com l’ombra immensa d’un núvol llostrejant-me, ja per sempre amb mi,
per sempre més amb mi...

***

No fa molt que n’he parlat amb un bon jan de la fornada,
- home d’una humanitat ben construïda,
defensada amb saviesa de la farsa general,
des de la talaia del poble -
que encara en recordava la versió pietosa, beneita i oficial.
Mai no he sabut del cert de que es va morir aquell pardal
de galtes rogenques que ens tractava bé.
L’únic d’aquell femer de pollastrets
que venia a jugar a boles amb nosaltres tot suat i vermell.
Potser albirava que com tu i com jo, oi Mario?
era un infant trencat d’antuvi,
amb el futur compromès per alguna insuficiència...
Digue’m, Mario, tu que ho saps, i que la meva és la teva,
de quin color se’n gira als ulls la mort als infants?

V

Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...