V

Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...

IV

“Els rics mengen pa de xeixa

i per noltros sols no hi ha mestall"

Guillem d’Efak

Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!

ELS HOSPITALS...

III

El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.

II

“Ho sabies
perquè el passat
és encara una llosa feixuga
que ens prem els cossos ,”
Carles M. Sanuy

He guardat totes les agendes
des que vaig començar a escriure cartes
i les mil millors poesies
de la llengua de ma mare,
com puntes de coixí per anar trenant memòria.
Muntanyes de papers carregats escales amunt,
escales avall cada cop que he migrat d’hospici.
Jo sí que en tinc de memòries i paperines!
Guardo les cartes de mon pare
i les entrades dels concerts
i les factures pagades i les sense pagar
i les anotacions de la feina
i el dia que la vaig perdre per sempre
i cantava una cançó desesperada,
abocat a la barana del riu,
com si fos al pont d’un vaixell,
en un creuer malenconiós,
cap a un exili de músic mal pagat.
I un per un els mesos i els anys que he estat esperant,
amb una fal·lera convençuda, la prova definitiva
que la decepció tan sols era un miratge.
Sé que et tenia capficat, Miquel.
Res de la nostra historia hi té a raure
amb la decepció, ans al contrari.
Encara hi sóc. Sí, per a contar-ho:
fer-ne testimoni, i desnuar,
si un dia puc, del tot, la causa profunda
de la nostra inèpcia a sobreviure.
Per ara em remeto als últims descobriments.
Últims? - Un frau als dèbils,
de proporcions desmesurades, obscenes ,
com tants i pitjors n’hi ha – què hi fa si som
trenta sis mil, com trenta sis milions?...
Ho trobaràs tot a la web de Lincolnshire
http://www.ott.zynet.co.uk/polio/lincolnshire/library/ballinger/updatepps.html
busca en aquell mar “ The Neuroanatomi of Post-Polio Fatigue”
i ho has d’entendre tot, o potser,
encara et semblarà que en faig un gra massa.
Sé que la mort és la platja on expira la ignorància.

I

Ara sí que va de veritats,
així que no em distreguis,
ni per un moment em servis la mirada
que em punxa rabiüda com un ganivet de circ.
Miro com vull i la clavo com un chapel a l’ull
d’aquell que em fa sentir de fora, un altre, un diferent;
perquè les seves veritats no són públiques ni notòries
i no el reté la vergonya
ni un micró més enllà
del borrissol de la pell
i porta la carona esmaltada
amb el rictus permanent de la innocència.
Ara sí que va de veritats!
i també d’orgulls com els meus,
en repassar les denes del meu temps
i advertir que sóc viu. Sí, tot viu, per ara,
encara que només fos per acabar aquesta tirada,
i, ja en posar el punt, rematant el vers,
quedés mort, sense memòria ni desig.
M’hauria pagat la pena d’haver triat el pedregar
per acabar d’eixa manera,
passant el riu amb l’aigua al coll.