"EL PIS DE LA BADIA"

He estat pujant a peu al pis de la badia

com un infant intens frisós d'anar a fira

i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava

com si m'hagués quedat l'edat endarrerida

rodolant cap avall mentre jo prosseguia

grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales

que essent part del meu cos ja feia temps no usava.

He arribat al sisè lleuger com la pelussa

que escampen els ocells a trenc de primavera

i aborrallona el vent pels racons de la tarda.

Però tot just obrir, he vist per la barana

que circumda el balcó tot un rengler de xifres

simulant no ser més que un estol d'oronelles.

M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa

de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes

que se'm claven al cor talment un escarràs.

I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure

per un instant molt breu però prou per delmar-me

l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1993 2ª edició

Arribaré de nit, sense ni avisar a casa
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...

La casa prop de la via 1993 El turó Manacor