Pere Salas
Nascut a Barcelona (La Sagrera) ,1959
Estudia Música moderna i Jazz a l’ESCOLA DE MÚSICA ZELESTE i posteriorment al Taller de Músics de Barcelona.
Estudia Guitarra amb Toni Xuclà i David Mitchel i armonía amb Frederic Sesé , i Mario Lecaros.
Ha estat cantautor associat a l' A.C.I.C (Associació de Cantants i intèrprets professionals en llengua catalana) i ha estat vinculat amb projectes diversos dins de circuïts de música tradicional amb formacions com "La Companyia Ponentina de cançons de pagesia, Marmara, Suara, u Ondiana-xana participant en diverses edicions del "Tradicionarius” tocant guitarres i ,mandola. Ha acompanyat a Miquel Àngel Tena (Cantautor Lleidatà) , i és membre fundador de formacions com Vai Varina (músiques de La Lusitània, música portuguesa i Fado) o La Orchestrina della Luna ( músiques del Món) tocant guitarra clàssica ,mandola ,cavaquinho i guitarra portuguesa . També és fundador i membre de la Cia de Teatre musical infantil( la POnenTINA de cançons de pagesia)on ha treballat arreu del país com actor ,músic i cantant. Ofereix també un ample ventall d'espectàcles teatralitzats dirigits a escoles Breçol, treballant la sensopercepció musical a traves de la música i el gest . Actualment es dedica també a l'ensenyament en diverses escoles de música com Els Amics de la Unió de Granollers, Praeludium de Sabadell ,Centre Cultural de Canovelles i CLAP de Mataró.
Vaig conèixer al Pere Salas per casualitat , un dia que voltava per l'Ateneu Barcelonès, vaig anar a trucar per telèfon i allí, a la cabina de fusta, antiga que hi ha just al davant de la porta de l'ascenssor, em vaig trobar un Nº antic de la revista del Tradicionàrius - el CAT, on ell havia posat un anunci . Quelcom així : com "Guitarrista, polivalent, s'ofereix per acompanyar tot el que calgui acompanyar..." Jo que n'ava desganat feia temps, de cantar i distret de mi mateix perquè estava abduït en la feinada inacabable de seguir-li la veta al Salvador Escriba ,"l'amo, el Patró, el Boss, de la Salseta del Poble Sec , a qui donava vidilla, idees i nits amb blanc, a cambi d'un sou de merda i un tracte consemblant. Perquè heu de saber que el Jo, durant una gran part de la vida ha estat un gilipollas del 4,5 , justet en la linea del "suspenso" vital, per mor d'entregar la meva energia , idees, i esforços a altri sense ni la més elemental retribució: es a dir, gratis. i amb negre. Osia que he estat fent de "negre" quasi sempre...
Donquis em va agradar l'anunci i jo que vaig i el truco de pet allí mateix . I ell , que es veu que havia possat l'anunci feia molts mesos enrrera , es va sorprendre que el truqués. I jo li vaig dir : Mira que fa molt temps que no canto , perquè l'estrés se'm menja i m'agradaria assajar una miqueta encara que d'entrada no tinc previst fer cap bolo ... i em va dir buenu, pos si vols ens trobem i anem preparant el teu repertori i desprès ja ho veure'm ...o potser vaig ser jo qui va dir això o alguna cosa semblant ...Total que ens varem trobar a Argentona que era lo seu Poble perquè s'havia casat amb l'Anna Palàcios, una ballarina, ballarina de veritat.. que es una dona preciosa i molt bona artista i persona.. i ademes es Pubilla d'Argentona Que no és cualsevol cosa... ser d'una vila que te més de quaranta fonts ...
I jo deseguida m'hi vaig trobar molt a gust assajant amb el Pere ; Tot i que n'ava rovellat de compàs com sempre i de veu i al principi no me'n sortia gairebé , com em passa quan perdo la vocació i desprès m'he de posar al dia , que em costa un colló perquè això que faig jo , aquestes cançons que no semblen gran cosa de l'atre mon , costen un ou de cantar perquè em surten aixines i no hi ha volta de full .O treus lo fetge per la boca o no sona una merdeta , i clar tot plegat vol molt d'esforç i de picar pedra, abans ni et plantegis de sortir al teatrí a fer Alló que et saps de memòria però se t'ha oblidat...
Varem estar potser ben be dos anys assajant regularment i replantejat repertoris amb lo Pere, ell , que es un home disciplinat i seriós , va entregar lo millor que tenia a dins seu , i va fer una feina molt gran també, d'armonitzacions i arranjaments , amb les guitarres , la mandola , la guitarra Portuguesa,,, percussions i veus , va fer una nova construcció del meu edifici de tres plantes :la primera les meves pròpies cançons sobre els poetes que estimo i em fan cantar, la segona la meva dèria de remenar la memòria del país cercant els orígens del que i perquè cantem i com ho fem, amb les cançons tradicionals que mes que trobar- perquè ja tot està trobat i només cal desenterrar-ho - he interpretat a la meva manera ; Les Cançons de Ronda , i les de Pandero ...les cançons que van del Vals cap a la Jota entrant per les garrigues cap a vall i pujant per la franja de Ponent de la ma de gent entussiasta i gratuïta , com jo, que em van aportar materials inèdits que potser jo solet no hauria trobat mai com lo Xavier Massot, qui no es el Monjo de Montserrat , gran savi en aquestes questions sinò un home de Ponent ,qui mai rebrà potser el reconeixement que Lleida li deu, per la seva feinada de recerca. Y també en unaltre ordre i percepció, l'immens treball de la Dolors Sistac, viuda de l'Enrric Farreny, qui va gravar les últimes cançons que quedaven en la memòria de les majorales de la Verge del Roser... Un tresor que potser no interessa a ningú, però a mi si- i que també fou mare del Joan Enric farreny, el Primer Cantautor Lleidatà a tenir en compte, molt abans que jo. I abans que ningú segurament. ("Miquel, perquè has marxat...- Quanta estona t'he esperat..")
En Pere Salas és un artista integral, és un home que ha profunditzat molt en totes les seves capacitats expressives, tant com a instrumentista, com a actor i director escènic, com a investigador de mètodes d'expresió i com a pedagog de la musica i les arts escèniques. En Pere es la punta d'un gran Iceberg Artístic... i com que és un home sense ínfules, que valora allò que té i s'ha treballat , en la justa mida del que val. Ni mes ni menys . No té cap necessitat d'anar de fantasma com n'hi ha molts .- Que no li arriben a la sola de la sabata i es fan pagar com si fossin genis . La seva connivència emocional i vital amb l'Anna, per a mi hi té molt a veure . "Cherchez la femme", Francesa afirmació de saviesa popular que en aquest cas es aplicable. Darrera d'un home singular hi acostuma a haver una dona singular..i l'Anna Palàcios és una ballarina compromesa fins al moll de l'os dels peus amb el seu art , tant fisiscament exigent i tant desagraït, en aquest país nostre que va menat per ignorants i per venuts.
De tota la Feinada que vàrem fer amb lo Pere: Les Benignes i en Màrius Torres, algunes cançons esparses de la època , Totes les cançons d'en Riera- "Illa Riera"- que varem presentar a Manacor , i també tot el treball de la Reflotació de la Cia. Ponentina aquesta vegada amb un ambiciós plantejament que va donar fruit just fins arribar a la Fira de Manresa ,on varem fer una actuació memorable. Tot i que jo en aquells temps entrava i sortia de l'Hospital cada dos per tres . El Neuròleg em va literalment comminar a plegar "de Tot" durant al menys 8 mesos. i jo encara anava mirant de mantenir dret tot aquell treball .
Recordo que tornàvem de Manresa i ell m'animava dient que Ara!! ja estava tot apunt i estava madur , que havíem fet una actuació molt bona i que ens havíem de posar les piles i continuar . Ell no em veia però, jo tenia els ulls molls perquè li estava dient que ho tenia que deixar tot. I fou una gran Putada . Perquè amb el Pere jo em potenciava molt , la seva disciplina vital suplia amb escriex la meva dispersió i em permetia treure la veu d'una manera , nova i alliberada, potser era la primera vegada que havia trobat una music que s'adaptava a mi com un guà de seda.
Jo sé que el Pere va patir molt amb tot allò , sé que hi havia possat el coll i que quan era l'hora de recollir, de veremar l'alegria , jo em vaig tenir que replegar. Segurament si no ho hagés fet avui no estaria escrivint això. Però també sé que no podia donar-li explicacions precises, perque Jo no volia deixar-ho, m'obligava la meva situació neurològica .- però desconeixia l'abast de la realitat, i no donava una explicació clara, perquè no la tenia, i perquè encara vaig tardar dos anys en acceptar que segurament mai més podria portar aquell ritme. Com així s'ha demostrat en aquestos últims 11 anys. Encara es va esforçar més, muntant la PO nen Tina de teatre musical infantil i el conte de la Tirotella, del meu heroi del Montsec d'Ares en "Miquel de la mel" implicant a tot l'staff del seu redós, l'Anna . l`'Olga, l'Oscar Mas... perquè en Pere hi creia en els invents de la meva fantasia, creia en les cançons, en els materials; Però segurament un dia d'aquells va deixar de creure en mi perquè , era més que evident que el seu esforç se li escapava de les mans com un liquid volàtil. Jo encara esperava que aquell descans forçat sota amenaça, reparés les meves neurones lo suficient com per a tornar-hi ; Però només era un somni, La Polio i la Síndrome Postpòlio, no son la meva excusa, son la meva realitat diària i tot el demés es fum , i de vegades males llengües, Ja me'n fot. Se que soc un cotxe d'alta gama amb el motor grimpat. I sé que en Pere Salas també ho sap. Perqué ell també ho és . Ell es un Tot-terreny de lujo... Per axò vam anar junts.
Somnio que un dia em curo i tornem a cantar plegats... somnio moltes coses, mentres constato dia rera dia que la meva vida s'escola també com un líquid volàtil...
Donquis em va agradar l'anunci i jo que vaig i el truco de pet allí mateix . I ell , que es veu que havia possat l'anunci feia molts mesos enrrera , es va sorprendre que el truqués. I jo li vaig dir : Mira que fa molt temps que no canto , perquè l'estrés se'm menja i m'agradaria assajar una miqueta encara que d'entrada no tinc previst fer cap bolo ... i em va dir buenu, pos si vols ens trobem i anem preparant el teu repertori i desprès ja ho veure'm ...o potser vaig ser jo qui va dir això o alguna cosa semblant ...Total que ens varem trobar a Argentona que era lo seu Poble perquè s'havia casat amb l'Anna Palàcios, una ballarina, ballarina de veritat.. que es una dona preciosa i molt bona artista i persona.. i ademes es Pubilla d'Argentona Que no és cualsevol cosa... ser d'una vila que te més de quaranta fonts ...
I jo deseguida m'hi vaig trobar molt a gust assajant amb el Pere ; Tot i que n'ava rovellat de compàs com sempre i de veu i al principi no me'n sortia gairebé , com em passa quan perdo la vocació i desprès m'he de posar al dia , que em costa un colló perquè això que faig jo , aquestes cançons que no semblen gran cosa de l'atre mon , costen un ou de cantar perquè em surten aixines i no hi ha volta de full .O treus lo fetge per la boca o no sona una merdeta , i clar tot plegat vol molt d'esforç i de picar pedra, abans ni et plantegis de sortir al teatrí a fer Alló que et saps de memòria però se t'ha oblidat...
Varem estar potser ben be dos anys assajant regularment i replantejat repertoris amb lo Pere, ell , que es un home disciplinat i seriós , va entregar lo millor que tenia a dins seu , i va fer una feina molt gran també, d'armonitzacions i arranjaments , amb les guitarres , la mandola , la guitarra Portuguesa,,, percussions i veus , va fer una nova construcció del meu edifici de tres plantes :la primera les meves pròpies cançons sobre els poetes que estimo i em fan cantar, la segona la meva dèria de remenar la memòria del país cercant els orígens del que i perquè cantem i com ho fem, amb les cançons tradicionals que mes que trobar- perquè ja tot està trobat i només cal desenterrar-ho - he interpretat a la meva manera ; Les Cançons de Ronda , i les de Pandero ...les cançons que van del Vals cap a la Jota entrant per les garrigues cap a vall i pujant per la franja de Ponent de la ma de gent entussiasta i gratuïta , com jo, que em van aportar materials inèdits que potser jo solet no hauria trobat mai com lo Xavier Massot, qui no es el Monjo de Montserrat , gran savi en aquestes questions sinò un home de Ponent ,qui mai rebrà potser el reconeixement que Lleida li deu, per la seva feinada de recerca. Y també en unaltre ordre i percepció, l'immens treball de la Dolors Sistac, viuda de l'Enrric Farreny, qui va gravar les últimes cançons que quedaven en la memòria de les majorales de la Verge del Roser... Un tresor que potser no interessa a ningú, però a mi si- i que també fou mare del Joan Enric farreny, el Primer Cantautor Lleidatà a tenir en compte, molt abans que jo. I abans que ningú segurament. ("Miquel, perquè has marxat...- Quanta estona t'he esperat..")
En Pere Salas és un artista integral, és un home que ha profunditzat molt en totes les seves capacitats expressives, tant com a instrumentista, com a actor i director escènic, com a investigador de mètodes d'expresió i com a pedagog de la musica i les arts escèniques. En Pere es la punta d'un gran Iceberg Artístic... i com que és un home sense ínfules, que valora allò que té i s'ha treballat , en la justa mida del que val. Ni mes ni menys . No té cap necessitat d'anar de fantasma com n'hi ha molts .- Que no li arriben a la sola de la sabata i es fan pagar com si fossin genis . La seva connivència emocional i vital amb l'Anna, per a mi hi té molt a veure . "Cherchez la femme", Francesa afirmació de saviesa popular que en aquest cas es aplicable. Darrera d'un home singular hi acostuma a haver una dona singular..i l'Anna Palàcios és una ballarina compromesa fins al moll de l'os dels peus amb el seu art , tant fisiscament exigent i tant desagraït, en aquest país nostre que va menat per ignorants i per venuts.
De tota la Feinada que vàrem fer amb lo Pere: Les Benignes i en Màrius Torres, algunes cançons esparses de la època , Totes les cançons d'en Riera- "Illa Riera"- que varem presentar a Manacor , i també tot el treball de la Reflotació de la Cia. Ponentina aquesta vegada amb un ambiciós plantejament que va donar fruit just fins arribar a la Fira de Manresa ,on varem fer una actuació memorable. Tot i que jo en aquells temps entrava i sortia de l'Hospital cada dos per tres . El Neuròleg em va literalment comminar a plegar "de Tot" durant al menys 8 mesos. i jo encara anava mirant de mantenir dret tot aquell treball .
Recordo que tornàvem de Manresa i ell m'animava dient que Ara!! ja estava tot apunt i estava madur , que havíem fet una actuació molt bona i que ens havíem de posar les piles i continuar . Ell no em veia però, jo tenia els ulls molls perquè li estava dient que ho tenia que deixar tot. I fou una gran Putada . Perquè amb el Pere jo em potenciava molt , la seva disciplina vital suplia amb escriex la meva dispersió i em permetia treure la veu d'una manera , nova i alliberada, potser era la primera vegada que havia trobat una music que s'adaptava a mi com un guà de seda.
Jo sé que el Pere va patir molt amb tot allò , sé que hi havia possat el coll i que quan era l'hora de recollir, de veremar l'alegria , jo em vaig tenir que replegar. Segurament si no ho hagés fet avui no estaria escrivint això. Però també sé que no podia donar-li explicacions precises, perque Jo no volia deixar-ho, m'obligava la meva situació neurològica .- però desconeixia l'abast de la realitat, i no donava una explicació clara, perquè no la tenia, i perquè encara vaig tardar dos anys en acceptar que segurament mai més podria portar aquell ritme. Com així s'ha demostrat en aquestos últims 11 anys. Encara es va esforçar més, muntant la PO nen Tina de teatre musical infantil i el conte de la Tirotella, del meu heroi del Montsec d'Ares en "Miquel de la mel" implicant a tot l'staff del seu redós, l'Anna . l`'Olga, l'Oscar Mas... perquè en Pere hi creia en els invents de la meva fantasia, creia en les cançons, en els materials; Però segurament un dia d'aquells va deixar de creure en mi perquè , era més que evident que el seu esforç se li escapava de les mans com un liquid volàtil. Jo encara esperava que aquell descans forçat sota amenaça, reparés les meves neurones lo suficient com per a tornar-hi ; Però només era un somni, La Polio i la Síndrome Postpòlio, no son la meva excusa, son la meva realitat diària i tot el demés es fum , i de vegades males llengües, Ja me'n fot. Se que soc un cotxe d'alta gama amb el motor grimpat. I sé que en Pere Salas també ho sap. Perqué ell també ho és . Ell es un Tot-terreny de lujo... Per axò vam anar junts.
Somnio que un dia em curo i tornem a cantar plegats... somnio moltes coses, mentres constato dia rera dia que la meva vida s'escola també com un líquid volàtil...
