Somniava, pensava ...
afluixarà ...buscarà la manera
de saltar per damunt d'una fotesa tan innòcua.
No aguantarà així, la rancúnia per sempre més.
Aquest silenci hinòspit, desesmat, aquest oblid despectiu,
sabrà restaurar, entendrà: no pot ser així,
que tots fem. I en fer desfém.
Sap que la perfecció no existeix, em deia.
Esperava i esperava ...
No vull!! . Em ve de TU; Un avís cruel, cor indiferent i mut.
Em nomenes decepció?.
M'humilies fins al limit mes fosc de la tristesa.
Em cau el teu amor pel front avall
em bec de la por, la salabror de llàgrima i suor.
Encar t'estimo? Et perdo... Dec ser fill de la nit. Si.. "La nuit je mens"... JO.
Miquel Àngel Tena-Rúbies . 17 /maig /2012
Quines paraules més durilles... Jo penso que desfent també fem. De vegades cal tocar fons i desfer-nos del tot perquè les coses es posin a lloc i reconstruir els trossets que queden de nosaltres. I com que la perfecció no existeix, la decepció és de més bon portar, no?! i mai és tard per un nou esperar, però sobretot que no desesperi tant!!
ResponEliminaJa em sap greu nin, entre les teves paraules
ResponEliminai la música de l´Aute m´he posat una micona trista també...
però l´esperança no l´hem de perdre mai.
Una aferradeta?
Saps? sempre he pensat que m' agradaria ser una experta en sentiments, tenir un màster en comprensions , en saber trobar explicacions coherents a tot el que esta relacionat en el tu a tu d' una parella i al final desprès d' haver tenir no poques desil.lusions he arribat a la conclusió que qui t'estima mai em farà plorar i que quan ho faci tindrà oberta de bat a bat la meva porta perquè toqui el dos,perque no tinc ni edat ni vocació de martir.
ResponEliminaI tu ara sigui el que sigui, com diu la lluna tens una aferradeta de totes nosaltres.
Miquel Àngel... tens raó, l'esperança quan res no depèn de nosaltres, sinó d'un gest que no podem controlar... fa de molt mal esperar.
ResponEliminaSí que entristeix el poema, però no prou com per no afegir-me a l'aferradeta col·lectiva, d'aquestes noies tan guapes!
Ara soc un home irat , humiliat per una anèncdota que fa 9 anys que dura.Se m'escapa l'amor per les puntes dels dits.Es el gest repetit , la rutina caustica,la il·lusió partida,la paraula truncada, l'enuig sobre l'enuig ..la gota malaia, el desgast de sostenir l'alegria contra l'aborriment com a modus vivendi...Buscava l'esperança i no vaig ser prudent.Hi ha qui la imprudència se la pren amb gel , jo sempre me la trago amb fel.
ResponEliminaGracies amigues meves us agraeixo de tot cor la vostra bondadosa companyonia, però crec que estaré silent un temps.Necessito prendre desicions dificils i silenci.
Miquel Àngel, jo també m'afegeixo al grup de les aferradetes.
ResponEliminaEm sap greu llegir-te tan desanimat, i confio ho resolguis tot aviat i bé.
Gracies GLO de tot cor
ResponEliminaEsperarem la llum a la finestra.
ResponEliminaEsglaons solius,
ResponEliminaOh, petjades de molssa!,
set vels de boira
Aquests versets han sortit ara fa una estona, seràs el primer que els llegirà llevat jo és clar, han estat una destil·lació de tota una tarda de mals de cor, mals de tot. Aquesta nit t'acompanyo en la tristesa i em sento molt a prop teu.Petó de boira i molsa!
Posats a esperar, em trec el capell de palla i us escolto l'esperança. Tota l'esperança.
ResponEliminaSe't troba a faltar, bé, jo t'hi trobo molt! Espero que aviat tornis a piular. Petons
ResponEliminaHola Miquel Àngel. Quin post més bonic... trist i bonic, perquè la bellesa està arreu, fins i tot dins d'aquest sentiment tan angoixant com és el desamor. Com n'és de creativa la tristesa! Hi ha tant per poar dins d'una ment tan creativa com la teva!
ResponEliminaUna abraçada.