Hi ha nits que al llit m’adorm una mà d’ungles
arrapada al pit
i una boira de malson m’acull com un hospici cruel.
I en eixir,
només de posar els peus a terra,
ni tot l’amor que et tinc em salva
que es perllongui als meus replecs
el lladre de l’alegria, el doll de la tristesa,
prou de temps com per creuar-me la vida,
un altre cop, d’una ganivetada.
Te’n parlava com d’una terra llunyana
on havia viscut una malura innombrable,
o d’una guerra antiga
que m’havia fet més viu, més fort, més savi...
Ho volia així, però sospitava que hauria de tornar-hi,
com un soldat que enfila un camp de mines,
tan incert i extens com l’horitzó de la vida.
Fa dies que el silenci em necessita i l’alè em pesa,
com un hoste que ve lent,
com un canvi d’estació
m’avisa amb signes de tardor i em pren la saba..
M’hi revolto furiós i em deixa exhaust.
I si em dono ja ni fa estalvi de la culpa
per no assolir ni l’esma de vestir-me.
Ve poderós com una religió, profund com un presagi...
contemplo, inert, l’incendi dels meus sembrats...
del blat madur i de la nostra casa nova.
Ja en veig les restes,
desolat,
només amb un bri d’herba al puny,
tens i tenaç cap al Deu, alçat
mes a prop de l’improperi
que del prec.
I torno com sempre tornaré,
encara que em costi la sang de tots els dies,
com qui arriba a un port estrany
sense diners ni equipatge,
amb un paper arrugat a la butxaca
on duu escrit, borrós,
el teu telèfon.
Miquel Àngel Tena-Rúbies .TORNAR DE TU. Lo Petit Plató. Suports virtuals AC -Mollet del vallès 2004
Quin poema, Miquel Àngel!
ResponEliminaM'agradaria saber escriure així, tot el que a vegades he sentit... ara et llegeixo i reconec la mateixa mà d'ungles que d'arrapa al pit abans d'adormir-me.
En llegir-te revisc moment i situacions que jo no sé explicar i me'n acabo anat sempre per les branques amb un optimisme que en alguns moment s no sento del tot.
Les teves paraules m'acompanyen, com m'agradaria que t'acompanyessin les meves.
Una abraçadeta...
Si la cançó de pandero és un somni, aleshores seran dos regals... una cançó i un somni. T'hauré de regalar dues aquarel·les... ;)
Estic amb la Carme,
ResponEliminasi que és difícil explicar
els sentiments, encara que una
se senti reflectida amb cada una de les paraules
tan ben dites dels altres i amb la força que arriben,
ben endins.
Crec, que això és màgia i que
no tots tenim aquest do, però tu
si Miquel Àngel, doblement amb
paraules i veu,
T´admiro!
Carmeta Tu ja saps que sempre m'ajudes quan les coses es posen aixi com amb un tel de boira baixa difuminant-ho tot.Tu existix i fes aquest dibuixos plens de joia que ens alegren lo cor.
ResponEliminaI Tu mallorquineta de la lluna ves preparant un trempó ,un tombet,i un rebocillu... que qualque dia me'n presento per ací, del braçet de Sor Tomaseta, a berenar... val??? Tanmateix no m'admiris massa, que en faig cad'una, que n'hi ha per llogar cadires...
I qui no en fa?
ResponEliminaSeria una mica avorrit si
tot fos perfecte.
"Sor Tomaseta on sou,
ja us podeu amagar
perquè el dimoni vos cerca,
dins un pou us vol tirar"
Au, a dormir que demà més.
Bessets de lluna.
"Fa dies que el silenci em necessita" i és quan l'aculls perquè no es pot dir que no quan un silenci et demana. És una gran imatge, com tot aquest poema de retorn i de derrota victoriosa.
ResponEliminaEs plaent quan ets entés, i més si em ve de tu; Silvia.
ResponElimina