LO FILL DEL MESTRE

Lo Fill del Mestre mos va convidar d'anar a Lleida a veoure'l cantar les cançons del seu epitafi. Resulta que deixa la casa del pare i emprenyat o potser més aviat per fer net amb el passat, li ha calat foc. Ai!! lo foll!! desagraït!! diran les comares i majorales d'Alpicat.

Pos jo me n'hi vaig anar amb la meva doneta que sempre m'acompanya totarreu, no fos que m'esgarriesa. D'entrada ja hi havia un bon ambient, com si de fet enèsim a celebrar una Festa Grossa. Es notava un cert dispendi generós d'alegria pel que tenia que passar. Me vaig trobar lo Carles Mª Sanuy, només d'entrar, que em va anunciar que s'hi podria estar un ratet per que tenia unltre compromís. Deseguida vaig topar amb lo Xavier Baró, La Meritxell Gené. Lo Pardal Roquer, Lo Mister Jones, l'Angel Ot, Lo TXopeitia i la banda. Fins hi tot de sobte va apreixèr lo primer Ckratacrack de Les terres de l'Oest: Lo Salvador Escribà. Lider de "Som Indígenes" i de "La Salseta del Poble Sec", amb qui vaig tenir l'honor de treballar molts anys. Ja hi érem Tots!! Està Clar que a Lleida hi ocorreix una moguda d'aquelles que només passen quan els artistes i els astres conflueixen a l'hora. Que en fotran les forces autoritàries culturals, està per veure, si es fan lo longuis com sempre, n'hi ha per per gafar les cadires i fotre'ls-hi pel cap. Collón! Ja.. Home!!

N'em al concert: No destriaré les cançons una per una per que això ho fan els que es dediquen a criticar.... i jo només explico lo que vaig veore divendres a la nit. La banda sonaba compacta sense cap fluixor i amb un nivell molt alt . Les coses en música sempre acaben estant al nivell de l'element més fluix, que és el que ho espatlla tot. En Xavi Txopeitia ha fet una feina acurada, detallista,pintor de pinzell fi no hi ha lloc per la brotxa gorda, -un final de cançó a dues guitarres amb el gran Mister Jons com artista convidat ho va demostrar amb escreix. Voliem però no hi vam trobar cap fisura i mira que amb l'Escribà paravem l'orella amb ganes de fotre'ls la gitza. Però no !! desde un xicotet que tocaba els pianos i teclats, que se les pelava de be, amb uns ambients i un "repicats" de collons de mico. A un bateria-per cert un Frère d'en Txopeitia-, que n'ava per feina, exacte de rellotge, sincrònic amb el baix de luxe que portaven lo Dick Them Hartmannn no és pas qualsevol baixista, Hep!! creant un -Motor d'alta cilindrada i gama alta-, i sense molestar ni mica que es lo que sol passar quan els bateries no son negres, -(Tete Montoliu dixit)- al Xavi Txopeitia amb tota la col·lecció de guitarres, i la mandolina- infernal instrument que quan se fa sonar be té un resultat celestial. Inclosa una maravella de 12 cordes que es va portar dels EEUU i que te un só extraordinariament original i net. En Xavier Abrego TX- : és un dels guitarristes més expressius que he sentit, net i lleuger, sense escarafalls, fa molta i molt bona feina. Un mestre i punto. Tenim la sort que viu a Almacelles, on ha fundat la seva dinastia. I ara el seu estudi i el seu Segell. Al mateix Fill del Mestre (encara) que amb una guitarra telecaster BAZAGA, amb extres de luxe, toca a la dreta del pare que per alguna cosa es el fill, sinó de qué!! tanta Biblia!!

Be doncs si la banda n'ava com un coixinet ben engrassat , lo cantant i les cançons van estar en tot moment en una mena de crescendo sincopat que feia venir ganes de més . Lo Jordi Gasión va sortir amb ganes d'agradar, i amb autoritat. Em recordà -i no se perqué-, el punt de geni i follia controlada d'en Joan Barceló. Aquest tio canta amb una veu aparentment fosca i molt personal, que quan puja de tó es torna brillant i potent, creant climes emocionals d'una força colpidora, amb els cors a les altures de la Meritxell Gené aconsegueixen engrescar al públic, a base d'onades d'intensitats variables. Varen Pujar convidats d'honor com lo Xavier Baró, Lo Pardal Roquer i l'Angel Ot per fer l'himne de Ponent, que be podria haber firmat lo Johnny Cash!!! i una noia morena, talment una Fata Morgana de bellesa incalculable, que va empastar unes veus increibles, ja us en diré el nom quan m'en recordi... potser me deixo algú, però em perdongui que no tinc bona memòria, el Jo. Para compte!; Cal escoltar les cançons més de tres vegades, mínim; cosa que indica inapelablement qualitat i poques hósties. Salvant distàncies i diferències, podria aventurar-me a comparar-lo amb lo Bashung, de les primeres, segones , i terceres époques. M'arrisco molt però me's igual que per això s'ha inventat la paraula. El públic, deia, es veia entregat i fet una pinya pinyonera que n'ava desgranant aplaudiments, crits i xiulets de "Satifaction" a mida que es propagava l'incendi.

Es palpa que el Fill del Mestre posseix aquell plus de genialitat que fa que un cantaire deixi un rastre que va més enllà de les matexies cançons, -ve't-en ací, el secret de l'art!!. Val a dir que el génere que cultiva lo Jordi Gassión no és pas "la sardana", es de totes totes rock, mes aviat del sud , amb pinzellades personals, molt inèdites, genials. També una miqueta de tex mex? potser Lynyrd Skynyrd? que se jo!! Ja us he dit que no soc u crític. Vaig sentir ecos llunyans D'Alabama i alhora dels Costers del Segre. Lo brou que s'han cuinat el fill del mestre i son pare es gustós, dens, potent, inspira a repetir plat, i no carrega. Molt important!! a mi no em carrega gens.-però això no vol dir res, hi pot haver qui li regiri el païdor- L'estil és únic : beu de les fonts més arcanes dels Pares de la Cançó més progresista, però en crea un llenguatge nou. Que més és pot demanar? Vaig assistir a un concert triomfal, amb visos i més visos, de tantes xiquetes guapes que hi havia, tot eren visos esvoleiant de per tot, tant, que el Jordi Gasión va rematar inteligent-ment amb una versió calma i dolça de Leonard Cohen , que va aserenar la bellesa i ens va deixar a tots amb l'ànima calenta. Una execució perfecta... d'un tall net i contundent. Visos per terra... Fi del concert.

Ara lo Fill del mestre s'en va de casa. Fora bo que trobés fonda per on anés, com trobaben fonda i refugi els antics trobaires del Pais d'Aude. Em temo que com a tants Lleidatants, no li faràn fàcil a La Mata. La crosta pedant de Barcelona no entén lo nostre accent, el troba "ingenuuu".Ingenuuu!!! Camallargs, Pixapins!! Que quan vosaltres hi aneu... naltros ja em paït los bolets i ja em tornat del viatge!!!!- calla, calla! que em perds!!