dimarts, 11 de desembre del 2007

IV


Jo escric o sia visc a la sala del davant, la que dóna a l’estació,
prop de la via com sempre, per si cal sortir brunzint
cap al nord o cap al sud, segons per on vingui la godalla.
Tanta pau que em dónes, tanta bonança, i aquesta olor
d’herba i de nens que fas quan dorms, a cops m’extasia i sembla
que visc a dins d’un diorama, amb un cel de paper blau i estels
de purpurina i una musiqueta dolça en loop i una font que no para...
Tant és així, que molt sovint escolto un brogir de ganivets al defora que em pertorba
el costum de viure adeliciat. I tu dorms o sia vius, més aviat descanses de la guerra,
a la cambra del radere, la que no té cap més sortida que la son o l’abraçada.
I dorms tranquil·la, sense ni un sol mot sobrer - ditxós qui sap fer estalvi de paraules -
que ens pugui enterbolir el desig de ser aquells que, per la part d’endins,
ja som de sempre, per a nosaltres i els altres.
Dec ser ben boig, jo, de creure’m que és possible aquest recer.
Per l’alè de la casa s’estén de nit, com un llençol molt blanc,
el teu perfum de son i prat al sol, i tu dorms, fas el tou d’humus perfecte,
la humitat justa, on fer llucar el nostre cos nou, suara un altre Tu i de Mi,
amb el futur protegit per la pau, tan difícil, que ja ens ha donat
a temps complet, sobrat, segur, el teu silenci.

2 comentaris:

  1. Doncs siguis boig o no, aquesta calma se't fica a dins i s'encomana, poeta.

    ResponElimina
  2. Aquest ahuria de ser l'objectiu de la poesia encomanarse , estendres com una taca d'oli i canviar lo mon salvatge que vivin... No?, Gracies Carme , em fas posar una mica vermell , de vegades...

    ResponElimina