I MALGRAT TOT

XIII

La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias

Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
Estimaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.
Estimaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari
Estimaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal d’assolir viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia del cor.
La nota més clara de l'acord ben travat

Extret de Tornar de Tu
Quadern de Mahalta 2004