Festival de la cançó al Gran Price 1970

Aquella vesprada vaig conèixer a en Barbat, qui em semblava un autèntic Deu, Jo vaig començar aprenent d'en Barbat, copiant-lo, i més tard en Subirachs, també una mica en Llach,.. en Molas en va dir... Una tarda -vespre al Musiclad de Mollerusa "veus? si m'haguessis enviat la cinta que et vaig demanar l'any passat a la Normal de Lleida quan vareu cantar amb l'Ovidi , ara series TU qui cantaria amb el LLach..." ho va dir com una mica ressentit el tio, i jo vaig pensar; vaja quin xollo que m'he perdut, aquest es deu pensar que perdo lo cul per fitxar per la seva cuadra de bufamicros... Això vaig pensar , si senyor i no me'n penedeixo gens. Lo que volia el Molas, era una colleta que es mengessin ço que no es volia menjar la seva estrella estrellada i així copar el mercat. Quan em van furtar un bolo dient que estava malalt i van enviar al Muntaner al meu llloc,  (estava clar que ell, ni fava de res )ja fou la guerra. Guerra que vaig perdre. Amb tots els honors faltaria més. També l'Adolf Caró,( ...i semblen de metall, fulles grogues brillants...) qui escoltava molt a la radio, i en Jordi Fàbregas, cantant l'Amsterdam de Brel i que anys més tard fou el motor de Coses i del Tradicionàrius, o la Murga o El pont d'Arcalis, i als de la Trinca, i a la Maria del Mar, la Deessa bruna de ses illes, a qui li perdono inclús que fos de la quadra del Molas, i al Sisa... estarrufat i al Pere Tàpies.... Em va presentar al púbilc en Ricard Fernandez Deu , que llavors era o aparentava ser un presentador "dels nostres " ara es un "Ppeperoni" i li estaré sempre agraït; per que va dir de mi coses tan agradables com: que era la més jove realitat de la cançó del moment i altres collonades així... vaig cantar tres cançons, l'Amic de Londres,(la meva 2ª cançó )Jo vivia en un reco de mon (La 3ª) , i un poema de Sebastià Armenter (Amb el parell vine, vine a llaurar/ que la terra ara en saó està/ apresta la rella fes un bon guaret/ qui malament llaura, la sega malmet...)-la 1ª- i després em vaig quedar a observar la moguda entre bastidors, vaig xerrar una miqueta amb en Barbat, i amb en Pere Tàpies, a fora hi van haver garrotades i van començar a entrar els grisos amb cavalls però la cosa tampoc va anar a més i a mi se'm van emportar per la porta del darrera no fos que rebéssim encara. Recordo al Jordi Fàbregas amb la guitarra enfundada i un tabard amb el coll alçat, alt i prim com un espàrrec, que s'acomiadà de nosaltres força tranquil...Tot normal per l'epoca, res d'extraordinari, allò es vivia amb una certa displicència...

Entre els assistents, a part dels germans Romaní, en Nolo i en Joan companys de cantades i altres jocs "de pilota basca" contra la paret... hi havia un senyor de Balaguer, el senyor Caballer, el pare del pintor i gran muralista Balaguerí. Ell, bon català de mena, es va quedar sorprès de veure'm per aquells andurrials fent la meva i en tornar al poble, prest ho va comunicar al meu pare tot felicitan-lo efusivament de tenir un fill tan bon patriota com jo... al vell mig del banc d'Aragó, si no em falla la memòria. El meu progenitor anava atabalat per un episodi realment surrealista que vaig protagonitzar no feia gaire, juntament amb la colla d'amics amb qui sortia sovint.
Fou la nit de fi d'any de 1969... El misteriós comentarista anònim deu recordar be l'episodi ja que en cita a la perfecció la causa justa...

L'any 1969 vaig començar a fer cançons, unes primeres cançons plenes de ganes de conèixer, necessitat d'aprendre i d'assimilar tot el que passava en la Barcelona convulsa, secreta i atemorida del refereréndum del Si forçós. Dels Macrojudicis,del TOP, de les notícies del Maig de Paris.I de la Nova Cançó...
Tenia 16 anys , n'anava a fer disset. Havia guanyat un estúpid concurs de col·legi de capellans amb l'inefable nom de "La canción blanca". Merda! , jo havia sortit a estripar en plan Bob Dylan amb una harmònica penjada al coll i cantant una cançó meva sobre un drogata de Londres. Els Frares no van entendre rés, però en Verdeny de Tremp, en Soler i altres de Sisè i de Preu em van votar en massa. Vaig guanyar però estava clar que amb aquell tema no podia anar gaire lluny . No em van deixar passar a la final... Quan s'ho van mirar millor fins hi tot em van cridar a l'ordre.
Després varen venir les escapades dels diumenges pels col·legis dels voltants. Demanava permís per qualsevol fotesa i apa , a fora m'esperaven amb una guitarra i roba adequada. Calia donar el pego! No podia anar pas amb la bata de quadres!!! o els jerseis de la padrina. Vaig començar a anar de negre absolut . Era la disfressa més fàcil i més eficaç.
En Quico Pérez, i el Ferran Garcia Mallol, els dos de Balaguer, els dos artistes , els dos activistes, i els dos lliures com els ocells ,- no pas com jo que era un presoner de misses dites i totes les per dir- que vivien en una pensió del Carrer fontanella, al davant mateix del local dels amics de la ONU. -Paraigua d'activitats diverses en pro de variades causes anti- franquistes.- Van proposar-me de cantar en un festival que s'hauria de celebrar al Price (ja desaparegut) on hi cantaria la plana major de la Cançó i on tindria el meu primer baptisme de masses.
Arribat el dia no recordo quin, em van venir a buscar al cole i amb troles en vaig sortir sense problemes...

SOC UN CANÇONS

SÓC UN CANÇONS

A mi em van sembrar. Això.
Com si, en un principi, només fos una terreta abonada,
un hortet polit al jardí.
De fet com tothom que, inicialment, som un agre protegit
per una debilitat de bellesa intocable, protectora de les humitats
on llucaran les llavors que, per sort o per desgràcia,
hi tiren de qualsevol manera.
Així hi ha qui és ben sembrat i molts no ho són,
o només són terra forra, a molt regar, camps de lloguer
que mai dels mais no seran res més que allò que els es manat.
Ni s’ho repensaran.
Aniran de pet a fer el seguici dels altres
i els creixerà una mala herba o una mala folla de dos parells
d’hipoteques i seran advocats, traficants d’angoixes o banquers,
capellans, paletes, picapedrers o arquitectes.
Metges a mitges amb la Rockefeller Foundation,
o lladres conxorxats amb la policia. O no.
També poden ser alguna cosa inútil d’allò més digne,
és clar, segons qui els birbi, pintor, poeta, músic,
caçador de pensaments, captaire per mor d’altri,
pacifista, protestaire contra la injusta distribució del pa i la sal...
Malauradament la majoria arribarà a la variable edat de les conclusion
pensant honestament que ho han fet bé,
sense saber, ni sospitar, que no són res,
a part del personatge grotesc que volen ignorar,
i que no han fet res de bo
com no sigui que han estat prou hàbils en la manera de robar,
altrament dit guanyar-se la vida, parar bé la ratera, tenir un bon futur
i un pla de pensions. Com si el futur allargués més enllà del taud,
il·lusos, ànimes de càntir
i molt sovint ni això.- Gent dolenta.
A mi, però, em van sembrar,
ben aviat, cap als quatre o cinc anys,
al meu carrer de Sant Lluís de la Balaguer polsosa dels cinquanta,
tota en beix, amb pinzellades gruixudes dels verds de l’aigua
i de la bultra del meu riu, aquest Segre que em segrega,
amb una barrera de líquida distància i de memòria,
dels meus coetanis que no pas de tots el meus paisans,
d’una manera geogràfica, per no dir,
sense cap por, que m’hi enemista en casos particulars,
donada la estultícia manifesta a l’hora d’ocupar lloc
en el concurs permanent de pesca lliure,
amb les excepcions que calen, pertoquen
i em reservo com a ben nascut.
Un home que ja era vell
i que tenia un tarannà amable, més encara,
decididament bondadós, em va sembrar de paraules.
Les paraules que ell ordenava amb misteriosa il·lusió
i que després em llegia amb una cadència cerimonial.
Desembolicant-les amb una cantarella que feia que sumessin un sentit
que anava més enllà del seu estricte significat.
Aquesta paràbola de la multiplicació del sentit de les paraules,
segons el seu ordre, la seva entonació...
fou un dels primers grans descobriments de la meva vida.
Un altre fou molt anterior encara, primigeni.
- Lo Vicentet s’eixugava la punta del xiulet amb un trosset de paper
quan anàvem corrents a pixar junts a casa seva.
I és que, entre joc i joc,
i de tant caçar sabaterets al braçal del davant de casa,
ens venia sovint una pixera urgentíssima i de riuxadora abundància...
Jo que de nen ja era un bon foraster,
m’agradava anar a ca l’altri i m’hi feia un lloc amb troles, si calia,
m’asseia al jardí de cal Sr. Sebastianet,
entre la seva col·lecció de roses perfumades de colors,
i, a l’ombra de la parra, escoltava les seves poesies,
les noves i les més antigues que sovint em feia repetir...
-Dis-me aquella dels pobres! Sí, la dels pobres....
I en Sebastià posava la cara greu i solemne i desgranava la corranda:
“No deshonra la pobresa,
jo tinc pobres ben amics,
que consciència i honradesa,
no els han permès fer-se rics.”
Llavors em feia tot esgarrifança en intuir el sentit, inaprehensible encara
i alhora marcador, marcador d’un camí segur de retorn
cap a la meva infància, com en el conte...
sempre podria tornar als meus territoris primordials si seguia les paraules...
Aquesta llavor també va germinar en mi, molt tímidament i discreta,
però amb una arrel tan profunda que ben aviat va verdejar,
des de molt petit vaig començar a ser un pobre de solemnitat,
un poeta coix, petitet i mig autista que xafava tolls per Balaguer,
sota la pluja, rumiant que era Tom Soyer i fent projectes constructius
de cabanes a la vora del riu amb les planxes de sorra encartonada
que estenia la Coca Cola de lignines escumoses
que excretava, amb la més escandalosa impunitat,
la paperera d’en Porcioles, la totpoderosa IMPACSA,
a les platges del riu, més enllà del revolt de l’illa,
sota la SAFYC, a la bultra de l’horta d’avall.
No us penseu pas que algú va entendre res d’allò meu.
De la mena de planta que em naixia. No se'n podia parlar.
Vaig créixer d’amagat, soterrat per un món insensible,
sepultat per la ignorància i la ostentació de la incultura
com a modus vivendi acceptable i escaient.
La gana postguerrera tot just començava a mirar de cara al sol.
Un poeta català d’arrel noucentista, em va sembrar de paraules
quan encara no feia ni sis pams.
Com un ànec, vaig saber molt aviat, amb una seguretat
que a vegades encara em sorprèn, quin fora el meu camí,
quina la dèria que em guiaria...
Vet ací el secret d’aquest sacramental.
-Agullonat ara per un amor intens i dolç, que m’amara i m’enamora,
en un constant escorrim cara a fer les paus amb mi i amb els altres-
i fent la provatura de fixar- com qui fa col·lecció d’insectes rars-
moments de la meva manera de viure les coses
que s’han significat com a essencials en la meva manera de veure-les
i que de vegades han esdevingut cançons
o s’ han trenat com un manat de cebes, amb poemes, savieses,
intuïcions copsades al vol dels dies de la meva vida i de la meva mort.
Petjades que em menen a fer memòria del que us dic
i es fan prou evidents, mentre desgrano el rosari
amb tots els seus misteris.
Tot s’hi val per fer memòria i a mi la memòria
em brolla forçosament lligada als versos i a la seva música,
secreta o pública. A! Sí i a les agendes...les agendes i els papers
Tota la casa plena de papers!
Altrament no en tindria ni molla de memòria.
A mi, doncs, torno a repetir perquè quedi ben clara
la procedència de la soca, em van sembrar
i ara sóc un jardí, un hort, un bosc ...de cançons.
Sóc allò que en diuen els qui no hi pleguen res, ni ganes,
“un cançons” i de ben segur que mai no seré res més.
Ben cofoi jo, de tenir els ràfecs plens de nius...
Però ho sé, -que encara em canta l’ocellam,- i per molts anys,
que ja és molt més d’allò que saben
els qui només pensen en la pela, o en la guerra, que pel cas...

Al Sebastià Armenter
i a la Lola, la Roser i el Marcel.lí
del Llibre de Màrio Quadern de Mahalta 2004

IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.
A les Detis i a tot el seu llinatge

"Tornar de Tu" Quadern de Mahalta 2004

So Qui So

Els viatges a Barcelona a vore al metge, viatges llarguíssims, pesats i fins hi tot perillosos per l'estat de les carreteres de la postguerra, amb parades a Igualada marejat com una sopa, a prendre un entrepà i a veure al nan de l'hotel Amèrica...foren una constant en la meva infància. Les llargues esperes a la sala d'espera del Dr.Sales eren soporíferes, desesperants. Estic convençut que aquelles esperes eren premeditades, com més ens feia esperar, més cobrava aquell Catedràtic. Jo li tenia una por cerval i alhora un respecte sumís, humil. Em mirava amb una severitat que em feia pensar amb la guàrdia civil, i quan em despullaven per examinar-me i treia un martellet de goma negra triangular i em començava a picar pels tendons jo crec que llavors si que em tornava paralític, pero de por !!. Era tant Sever aquell home que s'hauria d'haver dit Severiano Sales. Recordo, ja de més grandet, que em va dir que jo podia fer lo que feia cualsevol altre nen i que podia arribar alli on arribés qualsevol, només em calia possar-hi més esforç... Que la Polio un cop corregides les seqüeles de l'atrofia muscular, no tenia per que afectar-me en cap més àmbit de la meva vida i que havia de proposar-me seriosament fer una vida tan o més activa que els altres. Ho recordo tan clarament, ara, per que la seva manera de parlar era tan convincent que jo vaig incorporar aquest lema a la meva manera d'anar pel mon. I tant fou així que els meus pares aviat varen començar a témer i a frenar-me pels els meus atreviments físics i socials. No van poder parar-me. Mai vaig parar; a mi només em va parar La Sindrome Post-Polio. Ara fa uns 15 anys. Quan ja estava absoluta ment esgotat, quan ja havia usat i abusat de l'alcohol com un combustible i un anestèsic i em va trair de mala manera, quan ja havia buscat per tota la classe mèdica, internistes, psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, cardiòlegs, especialistes de tota mena i nutricionistes de pa sucat amb oli... una solució al meu cansament físisc i mental: vaig parar, vaig claudicar i vaig tenir que fer fora del meu cervell les sentencies d'aquell home. Aquell eminent neuròleg , estava equivocat. La Pólio no es una malaltia estàtica, la Polio deixa seqüeles a tot el sistema nerviós, la Polio crea una apoptosis celular que danya el cervell i la médula i això te consequències a llarg plaç. La Polio te consequencies immunològiques, poc desprès de la recuperació aparent de les funcions musculars no afectades ,comença un procés immunològic d'auto protecció que provoca fatiga crònica,( Dalakas), ja en els nens i adolescents. Forrests Gamp es una falsedat capciosa, no hi ha voluntat que valgui sobre les comseqüéncies tardanes de la Polio, aquesta fou la mentida que em va dir aquell senyor que cobrava tant per una visita que es feia esperar quatre hores. Jo no en tinc la culpa, els meus pares tampoc la tenen , el meu germà que no va entendre mai les meves actituds tampoc la te, la meva ex dona que no va lligar mai rés tampoc, ningú en té la culpa de que aquest nen que veieu a la foto es passés la vida tirant d'un carro ple de pedres. La culpa la te el negoci brut de les vacunes . L'èxit de les vacunes al preu que fos, el carpetazo a la Polio com " asunto resuelto" això en té al culpa i resseguir-li el misteri es quasi be impossible. Mai sabrem per que es va enviar a milers de nens a competir amb el mon sabent que no podrien fer-ho. Perque desde els anys 50 ja sabien que això passaria, les investigacions de Bodian sobre cervells de casos de polio post mortem ho demostren. Que s'aixequi un Metge, no, un Metge no, que no entenen ni idea, un investigador, un immunòleg, un investigador de veritat, i m'ho rebati amb arguments científics . Estic esperant. Els Polios, els vius i els morts, estem esperant. Esperem , tot i que sabem que mai ens donaran la resposta per que s'hauria de derrumbar tot el sistema mèdic del mon per obteni-la.

He pres una decisió...

Com que tinc L'ALBUM SÈPIA abandonat de fa temps,-em costa canviar de blog i posarme a escriure memòries, quan de fet al blog que estem ja ho estic fent, per tant traslladaré de cop tot el material que hi tinc, ací, per tal de resseguir-lo i continuar parlant de les primeres èpoques sense tenir que anar a cap més lloc, si us va be, collonut i si no tan se m'en fot per que jo a casa meva faig el que vull i vaig en pilotes si fa prouta calor. Així que som-hi, que avui tinc ganes de treballar!! EP¡ no cal pas que us ho lleguiu tot d'un cop que es podria venir un empatx...he?