I fet, consumat el sacrament del vòmit i el perdó i adquirida la gràcia de poder "anar pel mon dient el nom". Dono per acabat aquest opuscle d'agravis i memòries disperses que no fan sinò fer-me sentir confús.
Es així com, des d'ara mateix, passo pàgina de tot çó que m'amoïna i retorno a la serenitat.

XIV

SEGUICI


Somnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.

A Pau Gabarrella

XIII

TORNADA

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers

L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers.
Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

XII

L’instint,
era l’instint que em feia derivar
a camp obert, cap als arbres, pels camins allargassats,
en direcció a les planures uberoses de fruita
i a les hortes virolades, plenes, tocant a mà de tot allò que és bo.
Que més he de menester per viure, jo?
Un pam de terra, un pam de seny...Fra Marc.
I al cor l’instint furiós de fugir de la ciutat,
aquell grumoll de terrors i d’avingudes
on mai no s’hi ha granat un puny de blat.
Fugir del preu i de la penyora. Eludir l’impost.
Negar-me del tot a ser un d’ells...
Rentar-me a la font més clara i més oculta,
la fortor de claveguera amb caimans
que m’impregna l’hàbit i la pell, sempre que hi vaig.
Podria arribar a sentir-me, fins i tot, protegit
per la policia, una nit de gelor.
Caldria, però, un fred com a Estocolm...
Les mans emmitonades, emmanillades per la merda
dels bancs dels pobres, amb l’abric de l’humanal caritatis,
del negoci llustrós de la commiseria,
xop de la pluja maligna de l’asfalt.
I sol, indefens i sol, un entre tants, atrapat al laberint,
de l’experimental salvatjada fallida de la convivència urbana.
Una rata al laboratori hi viu, de ben segur, més confortable.
Ert l’enteniment per la brutalitat d’una exigència inassolible
per a una gran majoria. I els altres, talps d’ulls clucs,
aclaparats per la llei, per ingents quantitats de lleis,
a penes suren i s’infarten el fetge i el cor. Mengen com bacons...
Els camuflats que viuen en la por de caure un dia, fatídic,
de la branca fragilíssima que els sosté la vida,
també per la boca i el sexe.
Ni por, ni espera en va. M’ha tocat de jugar i me la jugo:
espero, ben conscient de l’amplada esfèrica del temps,
i no em meno a confusió car l’Àngel
va predir per a mi un futur ben clar,
menat pel meu riscós,
menyspreu del preu, que no pas del valor,
de les coses comunes de la vida dels altres.
L’instin me'n salva encara, i si ha de ser, serà...
- Que sigui doncs! Ara mateix!
Però al recer d’una cúpula d’estrelles!
un Palau per cada nit!
Abans, mil vegades,
un camp d’ortigues a la vall, fosca i llunyana,
que un portal orinat o una cantonada humida a la ciutat.
Esperaré la lluerna que mena a l’esperança.
Amb una espera impassible, en joiosa i lliberta confiança
davant dels meus passats, darrere dels meus futurs,
homes lliures.
A Miquel Àngel Riera

XI

“Per codolars d’esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...”
Jordi Pàmias

No era habitable aquella superfície animal.
que va matar el Mario
i a mi em va sotmetre a la vergonya
de viure com sinó i a la manera d’altri...
Més aviat dolia que volia pervenir
en el límit d’accés a la més paorosa degradació.
L’ànima en suspensió reincident
exercint la remença abans ni d’estrenar-se.
Morint la mort d’ell sense compassió.
Fou necessari revifar-la.
Tornar a l’inici.
Adquirir el bé,
i un referent més depurat, clement, del perdó.
pas a pas,
assolir, almenys, la semblança
d’un home perfectible,
cara als altres i al meu endintre
l’esperança aferrissada
cap al comú de les coses.
Cap decepció, Miquel Àngel,
i, de ben cert, ni un pèl d’abandó
ans un èpic combat amb la mort,
única aparença infligida sense opció.