ENTREVISTA AMB MIQUEL ÀNGEL TENA
( proposta d'una estudiant , per a un treball docent sobre la cançó )
-Quan va començar a cantar ? Perquè?
Vaig
començar quan tenia quinze anys a Barcelona, en un festival on vaig
presentar una cançó que havia fet sobre els Beatniks de Londres.
Era el 1969.
En
aquells temps estava molt interessat en els moviments juvenils
anglesos i americans, escoltava Dylan, Peter Seeger, Joan Baez,
Cohen, Beatles, Who, Kinks, Stones... i els discos dels Setze Jutges
i del Grup de Folc.
Molt
aviat vaig descobrir que la cançó era una bona manera de transmetre
la poesia. De fet sempre m’he sentit atret primer per la poesia i com a consequència per
la música. Tot el moviment que s’estava generant amb la Nova
Cançó era molt atractiu i engrescador.
La resposta del públic era extraordinària.
-On vas actuar?
Recordo
que als 16 anys cantava sovint a les matinals que es feien als col·legis de
Barcelona
i en
especial una actuació al Price, amb la Maria del mar Bonet, l’Enric
Barbat, en Sisa, La Trinca, L’Ovidi Montllor i altres que va
acabar amb corredisses amb la policia i que va marcar l’inici del
meu compromís social. Una mica més tard vaig actuar a la Normal de
Lleida amb l’Ovidi i a partir d’aci ja vaig actuar regularment en
companyia d’altres cantautors o tot sol. a molts pobles de Lleida i de Tarragona i mes tard ja per Barcelona Girona i la Catalunya Nord que m'agradava molt d'anar-hi... Prades . Sant Miquel de Cuixà, També per les Illes i alguna vegada vaig anar a L'Alguer i després al Nord d'Itàlia i a Corsega en diversos festivals i concerts que em varen sortir per Pàdua i Verona, Bolonia, Milan i altres Ciutats del Nord. També vaig fer concerts a Alemanya a ciutats amb noms que no recordo be i un parell de gires de concerts per L'Alemania de l'Est i Polonia, Suècia i paisos del Bàltic. Això es llarg d'explicar, perquè fou una cosa molt sorprenent que hi pugés anar.
-Quants
discos va enregistrar ?
A
part d’un disc EP que no es va ni distribuir ( fou segrestat en
fàbrica) i que no subscric per raons de qualitat i de
conceptes,(Cançons de Combat) vaig fer un disc d’homenatge a Joan
Barceló i Jordi Pàmies “CANÇONS DE LA NIT BENIGNA” ( Edigsa
1983 ) . L’any 1987 vaig editar “TOT EL FRED QUE S’ACOSTA”
Sobre poesies de Màrius Torres (PDI 1987)
L’any
1993 vaig treure “TERRA” (Salseta Discos ,1993) un recull de
cançons tradicionals, com a resultat del meu treball de recerca d’un
repertori basat en la cançó tradicional. Després vaig decidir que
si la industria no responia a les propostes culturals que jo feia, no
tornaria a produir mes discos a nivell econòmic perquè hom no pot
passar-se la vida invertint en quelcom que no te resposta . Ni el meu
Ego com artista podia sostenir-ho, ni ho necessitava. A partir de aleshores vaig fer “Projectes” i “ Directes” i en vaig
fer molts ... també vaig aportar cançons a uns quants discos col·lectius de l'àmbit del Folk. A mes vaig proposar habitualment en els concerts de que el públic pugés gravar els
directes i vaig comprar un distribuïdors de línea de 10 canals
perquè els qui volguessin pugessin gravar una mescla alternativa de
nivell eqüalitzat a -3 Db. Que sempre va estar a disposició de la gent als
meus concerts.Jo en aquell temps ja donava per acabat el fet de editar discos perquè només n'era un negoci per als editors i no per a mi. Qui al capdavall pagava la producció era JO i ells s'emportaven els beneficis. Era una situació esquizofrènica i em vaig negar a segui aquell joc hipòcrita i deshonest.
.jpg)
Foto : Xano Armenter
-Quina ha estat la
seva evolució com a cantant?
Sempre
m’he sentit mes còmode en el directe que al estudi, això i la
recança a l’hora de pactar amb les discogràfiques que sempre
intenten manipular i adaptar l’obra del artista a les exigències
del mercat, a part de no pagar mai els que els toca de pagar... han
fet que la majoria dels meus treballs monogràfics sobre diversos
poetes i també moltes de les meves cançons no hagin sortit en disc.
Recordo llargues converses sobre aquesta qüestió amb l’Ovidi
Montllor que en els últims 12 anys de la seva vida també mantenia
una postura de dignitat davant de la pressió i la indiferència.
Tampoc
es poden obviar les dificultats de tota mena en les que s’ha
desenvolupat la Cançó.
Altrament
als meus principis estava molt influenciat per la Cançó Francesa i
també pels cantants italians com Lucio Dalla , F. Di Gregori, Paolo Compte en un sentit mes lletristic que musical perque en Compte fa jazz i a mi el jaz no m'agrada barrejar-lo amb les meves cançons.- el jaz m'agrada sol. I el que per a mi es un gran mestre de la melodia , en Celentano. A partir del 1974
vaig fer un gir en el sentit de buscar les fonts naturals del
folklore català sobre les que evolucionar. A partir de la Cançó
Francesa sempre serem subsidiaris de un altre fet cultural i la
evolució de la nostra cançó patirà sempre de una manca de
fonaments propis. Em vaig proposar investigar el fons melòdic i rítmic de
les cançons tradicionals catalanes i a partir de aquest bagatge
composar temes nous que tinguessin un sentit i una coherència amb
les pròpies arrels. Per això vaiog Muntar la Cia Ponentina i participar en unes quantes edicions del Tradicionàrius . A partir d’ací tot m’és permès totes les
fusions i mestissatges son vàlids sempre que creïs un nou
llenguatge a partir del teu es clar, si no tens llenguatge, seràs
absorbit, fagocitat pel que manllevis. En aquest sentit em trobo molt pròxim a
gent com Manu Chao, o en Xavier Baró, en el concepte, que no en estil . Encara que em
mantinc mes proper als colors del mediterrani que de Amèrica
llatina i o trobo lògic. de fet el que mes em plau es vestir les cançons amb música contemporània i clàssica... quan faig una cançó la penso en clau de clàssic , no en clau de rock o de jazz .. ni tan sols de cançó tradicional, encara que la melodia parteixi del bagatge melòdic popular.
-Es dedica
actualment a la música?
Divideixo
el meu temps entre la literatura i la cançó, a mes d'una feina com a Luthier que ja fa anys que practico i que em dona moltes satisfaccions, Mai he deixat de
cantar sempre que em cridin. A hores d’ara no podria renunciar a la
música sense sentir-me escapçat. Per altra banda es molt difícil
viure exclusivament de la cançó i per tant he treballat i treballo
en tasques de producció i distribució discogràfica, cosa que em
manté dins l’àmbit de la música i em permet no dependre
exclusivament del volum de concerts que surti.
-En
aquells anys s’hi va dedicar professionalment?
Si,
malgrat les temporades en que la cançó i el públic no connectaven
sempre he mantingut una actitud de rigor creatiu, en el sentit
crematístic la majoria dels cantants de la Cançó hem estat sempre
molt vocacionals, vull dir que sempre em estat una mica massa en
precari. No entenc la tasca creativa que només persegueix èxit
a costa del que sigui, i això, sobre tot en la música, passa molt.
Només
cal veure quins paràmetres televisius tenen prevalença per
adonar-se que la música s’ha convertit en un consumible al servei
de les multinacionals. Com més lloro siguis i mes be sàpigues
imitar la cultura musical dominant, més èxit tindràs i seràs una
estrella estrellada, en el moment que deixis de estar de moda. El
millor que hi ha per a no passar de moda es no estar de moda mai.
En aquest sentit sempre m’ha interessat més ser popular, que no
famós i mantenir-me al marge del mercat per tal de preservar la meva
integritat com a creador. Un poeta, un novel·lista, un pintor: deixen
de escriure o de pintar pel sol fet de que la seva obra no es vengui?
- Si fos així, l’art no existiria. Jo em prenc la meva feina com un
camí de aprenentatge i de expressió de les meves relacions amb el
mon que no forçosament ha de conduir-me al èxit massiu de
públic. Això per a mi es una altra qüestió que depèn de factors
que no puc controlar .
-En un
cartell d’un recital a Bellcaire d’Urgell l’any 1978 vaig
trobar sobre vostè: “Lletra seva o d’altres poetes, els textos
mantenen una constant invariable: realisme històric”
Es considera
un cantant Polític?
Això
ho va escriure el poeta de Peramola Josep Espunyes, ja fa
molts anys...
Abans
de que els Poetes Sociorealistes fossin decapitats pels Fills d’en
Foix, i els esteticistes universitaris. Sota els auspicis de CIU.
Jo
em considero un humà entre sers humans, amb totes les
contradiccions que aquesta condició comporta, es evident que tinc
unes opinions i una ètica que queden reflectides en la meva feina
però considero que el territori de la política avui en dia es prou
definit, i que la cançó no hi pertany, si de cas pertany al àmbit
cultural i com a màxim aquesta expressió cultural es pot - hauria
de posar-se- al servei de alguna causa que consideris justa o
necessària. Un compromís social es inherent al art. O "Art" només es un “Divertimento” al abast de la gent que se'l pot
pagar? - es una opció... però no es la meva opció.
-Com
definiria la Nova Cançó.
La
Nova Cançó fou un moviment artístic induït per les forces
Catalanistes d’oposició al Franquisme. Clarament per gent pròxima
a CDC. Els Setze Jutges varen néixer amb una clara intenció
d’aglutinar l’opinió i donar sortida pública a la resistència
contra el Franquisme. A partir de ací els cantants que varen
connectar més amb el públic es van professionalitzar i varen
mantenir un interès en la gent, sempre ben conscients del paper que
jugaven en aquella situació política.
Ara
be, no es pot dir que la cançó només fou això. Paral·lelament es
va crear molta obra. La discografia de la Cançó es molt extensa i molt
sovint de una gran qualitat artística. La cançó d'autor que es
com a mi m’agrada anomenar-la, es un gènere que existeix a tot el
mon com a alternativa a la pressió comercial i com a resposta a la
problemàtica social de cada indret. La cançó Catalana s’ha de
observar des de aquesta perspectiva o no tindria sentit, no es un fet
aïllat ni solament producte d’una circumstància política. Es un
gènere que existeix a tot el mon i no es de cap manera nomes un
assumpte dels finals del Franquisme, com han volgut fer creure al
públic.
-Quan
marcaria el final de la Nova Cançó
Hep que la Cançó,
no s'ha acabat pas, he???
Hi
havia una certa unicitat de criteris i unes postures ètiques
semblants, un cert “estil” per a dir-ho d’alguna manera que
distingia als cantants de la Cançó dels altres cantants. De fet
això de portes enfora va durar més que de portes endins, doncs ben
aviat hi va haver dissensions i tothom va campar per lliure. Es van
crear clans que delataven simpaties vers una corrent política o
altra i també hi va haver molta gent que anàvem per lliure.
Jo
marcaria més que el final, perquè de fet no s’acabà pas, com ja
he apuntat, un punt important d’inflexió.
Quan
CIU arriba al poder; La Cançó es suprimida del mapa, no hi ha
Radio, ni TV ni indústria, ni premsa i els que abans programaven
recitals de cançó es posen de sobte tots d’acord en deixar de
fer-ho. -No podem obviar que CIU juga a dues bandes sempre i que per sota mà, pacta amb la ultradreta espanyola sempre també -. En aquesta operació de silenci, hi participen totes les
forces polítiques mes o menys tàcitament. Hi ha un consens a l’hora
de donar per acabada la utilitat de la cançó com a eina política i
a l’hora hi ha una necessitat de desmobilitzar al públic i
reconduir-lo cap a la seu dels partits polítics. Però s’oblida i
es minimitza la qüestió cultural com a innecessària. Cosa que fou
un gravíssim error. Tenien-em una eina per a fer pedagogia d'un
altissim nivell i molt ben preparada per a fer “aquesta pedagogia”
que ara reclamen s'ha de fer “Ara? Pregunto jo: i perquè no es va
fer tot seguit,? No calia fer-ho? Ja no érem útils? "Crasso error"!!! estupid i malintencionat , CIU no volia una colla de protestaires discutin les seves polítiques de Dreta i els seus pactes vergonyosos amb la Ultradreta española.
Els
cantants, quasi tots varem entrar en una fase d’estupor i confusió
remarcable, només se salven aquells que han tingut una gran
penetració en el públic i ja estan instal·lats en l’inconscient
col·lectiu. I a mes fan grans demostracións de força com el Lluis
Llach al camp del Barça. On el missatge va ser molt clar . A mi no
em podeu tombar o n'engego a cent mil a tirar petardos!!I jo penso
que va fer be, malgrat les funestes consequencies posteriors, quan al
relleu generacional en la Cançó , cosa normal a França o a Italia, pèrò no ací.
Després
de la desfeta, s’inicia una recuperació lenta i comencen a
aparèixer noves propostes, tanmateix el gènere segueix sense cap
ajut i en un ostracisme premeditat i despectiu per part dels medis de
comunicació centrals.
En
aquest context es fan molts bons discos i apareix una generació de
cantautors que utilitzen el llenguatge del Rock i prenen el relleu de
gent com Pau Riba, Sisa, L'Oriol Tramvia , Màquina o la mateixa Maria Cinta que es relleva a si mateixa, i etc. I noves generacions de
cantautors com Enric Hernaez, Miquel Pujadó. Toni Morla i Isidor
Marí amb Tomeu Penya. Raphel Pherrrer desprès a Mallorca... Xavier
Baró, Manel Montañes, Jo i en Xavier Ribalta que ja venia de molt abans, a Lleida i uns quants
més...a València i Catalunya Nord. I em deixo molts de noms
-Que va
significar el fi de la dictadura per a la nova cançó?
Per
una banda com ja he dit hi ha una davallada en el nombre de recitals
i una mena
de desinflament del públic però per altra els cantants podem
començar a plantejar-nos una evolució sense condicionats polítics
i replantejar la seva obra en uns paràmetres de qualitat artística
més acurada. Aquest replantejament porta un temps, es produeix un
silenci i en aquest temps un canvi generacional, el públic de la
cançó desapareix. Es fan molt pocs recitals i tothom esta a
l’expectativa. Jo crec que aquestes coses passen en tots els
gèneres però no d’una manera tan sobtada. Molts cantants no ho
van assimilar be i varen adoptar una actitud una mica queixosa, cosa
que va ser utilitzada encara per fer més mal al gènere. Per que una
cosa està clara: tot aquest assumpte de la cançó amb totes les
consideracions artístiques que es vulgui, es una professió i la
gent que ens hi dediquem tenim en principi dret a viure de nostre
negoci... Això ha estat malentès per la nostra classe Política i
jo diria que amb força ganes de “malentendre”
-Un cop es
podia cantar lliurement les institucions catalanes us van donar
suport?
Com
ja he anat apuntant les institucions catalanes no solament no ens van
donar suport, si no que varen fer tot el possible per carregar-se el
negoci en aquest sentit, jo em sento agredit en la meva butxaca, tot
lo demés ho puc entendre per raons polítiques, històriques,
socials, conjunturals... Però que em toquin la butxaca i em diguin
que la cançó catalana te que competir en igualtat de condicions amb
la producció forana de les multinacionals. Això ja no m’ho
empasso.
Jo
entenc la cançó com una eina cultural i com a tal, crec que s’ha
de cuidar. La gent que fem cultura en aquest país també mengem cada
dia... La política de la Generalitat en aquesta matèria sempre ha
estat interessadament deplorable!
-Quina
importància creu que va tenir la Nova Cançó a Balaguer?
Crec que la
mateixa que a tot el país, es feien recitals que programaven la gent
d’institucions culturals sota les que s’amagaven els distints
partits, la Cançó servia per donar sortida a l’activitat política
clandestina i aplegar sentiments de país i d’opinió, cada recital
era una manifestació i una reafirmació de l’oposició al règim
franquista.
-Que creu
que teníeu i teniu en comú els diversos cantautors de la N.C.?
Tots lluitàvem
contra un regim feixista.
Actualment tots
lluitem per sobreviure i distingir per on ens la foten...La corrupció es una taca d'oli que s'ha estés per tot arreu.
-En els seus
recitals, quina era la resposta de la gent?
Quasi
sempre expectant, amb un silenci molt atent, hi ha molt interès, per
que la gent està molt avesada a que els textos de les cançons
siguin d’ínfima categoria poètica i jo treballo amb materials de
molta qualitat literària. De vegades gens fàcils. Això sempre ha
estat una constant de la meva producció, que em situa forçosament
en un sector poc comercial, però per altra banda em dona moltes
satisfaccions, sobre tot quan algú et dona les gràcies per no
haver-lo tractat d’idiota.
-Com era el
públic de Balaguer?
Una
mica especial, si... difícil de convocar, irregular, però molt
agraït, a mi m’agradava actuar d’en tant en tant a Balaguer era,
com un termòmetre per a mi.
Els
anys que havien anat be a Balaguer també anava be en general ; Quan
a Balaguer la cosa no anava... malament. La Maria del Mar Bonet ho
feia cada any a la Plaça del Rei-Tinell . Algú també es va cuidar
de que aquella bona costum s’acabés ... L'enveja és un esport que
es practica arreu...
-L’hi van
censurar mai alguna cançó?
-SI. moltes vegades, encara guardo copies de repertori plenes de segells.
Però si t’ho mires be eren ben tanoques els censors, anaven a preu
fet, hi havia unes paraules tabú però com que no sabien llegir
entre línies els podies colar uns gols impressionants.
-A part de
Vostè, hi havia altres persones que fessin aquest tipus de música a
Balaguer?
Si,
hi havia en Pau Gabarrella i el Manel Montañés que feien un
duo i cantaven unes cançons molt bones, ells varen fundar
posteriorment el grup Octubre ja dins el llenguatge del Jazz-Rock i
varen fer dos discos molt reeixits.
També
ja una miqueta mes endavant varen sortir Rehenes amb en A. Guillen Pedra i també amb en Xavier Monge que n'és
un gran Músic i Pianista. Sovint vam col·laborar. I encara ho fem
amb el Pau gabarrella que ha fet el arranjaments del meu
proper disc. o el Xavier Monge. Unaltre gran music que va
treballar molt i que es un gran percussionista es en Toni Meler
que ha treballat sovint amb l'Ovidi Montllor i el Toti Soler a part
de moltes altres coses. Tot això va sortir de la feina del Mestre
Sauret i de l'Enrriqueta Tena que n'és una gran directora de coral.
Mes reconeguda a fora de Balaguer que a dins. Però això sempre
passa, quan passes del pont !!es una dolencia psicològica dels Balaguerins la por de passar el pont ...Deu venir del setge del Castell Formós...
Foto Quim 1974
-Quina
relació mantenia i quines característiques teníeu els cantants de
Balaguer i comarca?
Amb
el Pau i el Manel vàrem col·laborar en moltes ocasions , en aquell
temps jo estava integrat en un grup de cantants de les terres de
Lleida, el Grup Ponent, que aplegava sota una mateixa oficina
de manegament cantants com el Xerric de Mollerusa, el Jordi
Oró d’Artesa de Lleida, el Miquel Sancho de Lleida o la
Teima també de Lleida en Pau i el Manel també varen
formar part del Grup Ponent . Fèiem bastants concerts per les
comarques i ens la jugàvem molt, cantàvem sense permís governatiu
i de vegades acabàvem al “quartelillu” de la Guàrdia civil.
Érem tots força agosarats pels temps que corrien però no ho
canviaria pas, eren temps foscos i plens de problemes absurds i
alhora d’esperança compartida. També hi havia un bon mobiment en
el camp del Rock amb Primavera Negra i altres grups , i amb el xavier
Baró de fil conductor i creatiu en aquest camp .En Xavier Baró
es un autor molt important per Lleida , i amb el temps se sabrà i es
reconeixerà .Perquè per a mi es un gran creador. Temps al temps...
També cal remarcar la feina d'en Xavier Ribalta que n'es un
Històric que fou el primer que va eixir cap a fora i va fer molta
feina a París degut a un exili polític forçós... de ben segur que
em deixo molta gent que brega per la musica en aquest pais nostre que
n'és un erm cultural de proporcions gegantines , tant com la presa
de Camarasa,
en el seu temps la més gran d'Europa!!
.jpg)
.jpg)