Me'n havia fet una capseta de fusta amb gravats
amb la tapa d'ivori envellit ,a sabre de quina tecla de piano
vell fumat d'algun cafè del dinou amb dones que fumaven
i pintors embogits d'absenta i opi poetes maleits i tísics
que supuraven gonorrea pel penis i pitejaven encara
com si res Quina vida recordes la casa una batalla
els calaixos oberts i la roba per terra culleretes i griffa
i bourbon de dissolvent universal de totes les malures
els llençols suats marcaven les postures del coit
que encadenàvem com si s'acabes el mon demà
i a la bocana del sota teulat del barri llatí els teus cabells
s'esventaven enrere com si fossis la sirena d'un mascaró
Quina vida recordes la posta sobre els teulats de París,
les nits al Sacre Coeur escoltant en Bashung: Ho! Gaby, Gaby!
com tocava l'harmònica!! aquell Francès fill d'un pied-noir
i posat de belga aristocràtic altiu i seriós com un plat de faves
que feia blues com un negre de Alabama
El somriure del sol als matins del cafè i del sexe
amb olor de sexe tot amarat de sexe et feia fotografies i t'escrivia
i Tu escrivies tota molla de suor i feromones amb aquella Continental negra i
aquella olor de niu d'animal que feia l'engolfa i
que ens embriagava Un amor amb pressures amb data de caducitat
Ho saviem o mentírem ho allargàrem i no podria'm explicar-ho ni deixar-ho
recorda'm vinclat sobre el piano enxarolat tocant melodies per a TU
Potser la lluna a dins d'algun fanal t'haurà xiulat una altra cançó estranya
Hi he posat una maquineta de musica amb una cançó de la Piaf
"Milord" a la capseta . Hi ha una petita manivela i un ressort
Hi ha també les teves fotografies, unes arracades de quincalla
i els teus poemes escrits en quartilles ... "espero dejarte libre para que sigas conmigo"
i un collaret de perles de Manacor que no t'agradava i
cromos de'n Toulouse Lautrec i un dibuix d'en Ramon Casas
que vàrem trobar una nit prop d'un container i
un botellí de licor de Pastís encetat i apegalós
He provat si funcionava en obrir la capsa la maquineta de música
et voilà! funciona ! Quina vida!! recordes...
a Giuseppe Mustacchi : de personatge: Georges Moustaki
amb la tapa d'ivori envellit ,a sabre de quina tecla de piano
vell fumat d'algun cafè del dinou amb dones que fumaven
i pintors embogits d'absenta i opi poetes maleits i tísics
que supuraven gonorrea pel penis i pitejaven encara
com si res Quina vida recordes la casa una batalla
els calaixos oberts i la roba per terra culleretes i griffa
i bourbon de dissolvent universal de totes les malures
els llençols suats marcaven les postures del coit
que encadenàvem com si s'acabes el mon demà
i a la bocana del sota teulat del barri llatí els teus cabells
s'esventaven enrere com si fossis la sirena d'un mascaró
Quina vida recordes la posta sobre els teulats de París,
les nits al Sacre Coeur escoltant en Bashung: Ho! Gaby, Gaby!
com tocava l'harmònica!! aquell Francès fill d'un pied-noir
i posat de belga aristocràtic altiu i seriós com un plat de faves
que feia blues com un negre de Alabama
El somriure del sol als matins del cafè i del sexe
amb olor de sexe tot amarat de sexe et feia fotografies i t'escrivia
i Tu escrivies tota molla de suor i feromones amb aquella Continental negra i
aquella olor de niu d'animal que feia l'engolfa i
que ens embriagava Un amor amb pressures amb data de caducitat
Ho saviem o mentírem ho allargàrem i no podria'm explicar-ho ni deixar-ho
recorda'm vinclat sobre el piano enxarolat tocant melodies per a TU
Potser la lluna a dins d'algun fanal t'haurà xiulat una altra cançó estranya
Hi he posat una maquineta de musica amb una cançó de la Piaf
"Milord" a la capseta . Hi ha una petita manivela i un ressort
Hi ha també les teves fotografies, unes arracades de quincalla
i els teus poemes escrits en quartilles ... "espero dejarte libre para que sigas conmigo"
i un collaret de perles de Manacor que no t'agradava i
cromos de'n Toulouse Lautrec i un dibuix d'en Ramon Casas
que vàrem trobar una nit prop d'un container i
un botellí de licor de Pastís encetat i apegalós
He provat si funcionava en obrir la capsa la maquineta de música
et voilà! funciona ! Quina vida!! recordes...
a Giuseppe Mustacchi : de personatge: Georges Moustaki
Quina vida!! Quins records!! per gaudir-los sempre que vulguis!!
ResponEliminaAferradetes ben fortes!
Ai ! Paris paris !! érem Joves i érem Blancs Que cantava el meu amic Scala.de fet es un petit tribut al Moustaky que encara retocaré , la immediatesa del blog fa que donis per acabades coses que no ho estan ... vet en ací el problema d'escriure amb ordinador ... amb la Olivetti no passava això . Fins aviat SI?
Elimina:)
EliminaAiii les Olivetti, on són elles!! jejje
Molt bon dia!!
Uns records així no s'obliden mai i per si de cas aquí els trobarà convertits en un poema magnífic! És bonica la idea de deixar lliure algú perquè continuï amb tu i no perdre'l del tot, díficil, però molt bonic. I que la maquineta de música continuï sonant ;)
ResponEliminaLa vida perviscuda es el que ens queda sempre que seguim tenint l'eixarm de viure com si fos l'últim dia o com si no s'hagués d'acabar mai , que pel cas es el mateix. Ara se que la mes gran saviesa No és embriagar-se sinó estimar a les dones amb tota la passió que es pugui. A! i lo de deixar lliure ha de ser a dues bandes he? o no funciona pas!!
EliminaCollons!!! Moustaki ha plorat desgranant records desfilats...el millor regal. Escrius amb la llibertat del que fa més que poesia i més que l'amor i el sexe i que més????Muacssssss trenador de somnis .
ResponEliminaen Moustaki esta fent el Cami del Bardo , callem callem ens va donar tantes coses , sentiments , emocions i cançons immortals que ell ara també es immortal.. pssssss callem i escoltem .parem l'orella que encara se sent la bella melodia...
EliminaMoustaki és de les poques persones immortals abans de nèixer. I ara callo i escolto, encenc una espelma i ploro.
ResponEliminaAi Carmeta!! abans de nèixer tothom es immortal!! venim ací a fer coses i despres tornem a ser immortals per de sempre més a no ser que vulguem tornar a venir a fer mes coses i a patir com a cabrons per a mi que som com els "anticossos" dels cos universal aprenem a lluitar contra les infeccions ací i quan en sabem prou, tornem al si de l'U per a fer la feina ... per això lo mon es tant cruel perqué venim a aprendre a saltar-mos la maldat pel forro...
ResponEliminaPer a mi tot és un misteri. Tant de bo poguessim decidir si tornem a venir o no altre cop a aquest món. Tu saps què deia, jo sé que dius. Aquesta vida és cruel i meravellosa. M'agrada el grafisme de la colla antiinfecciosa i el si de l'U. Bon dia de nit encara poeta immortal...
ResponElimina