divendres, 17 de gener del 2014

I NO PARIS DE RASCAR

I SERAN UNA SOLA CARN... VA DIR L'AVATAR.. així serà finalment una sola peça que dringui a l'unisó dels gruixuts als primets tots los cants dels aucellets!!!
les varetes s'han "d'aprimar" "afinar"... s'han d'incorporar a la tapa talment fòssin part de la meteixa fusta , perque de fet ho son , estan fetes de la mateixa llenca de fusta i un cop treta tota la cola sobrant que només faria que disfressar la vibració , farem les probes de com sona i de quan dura el que sona ...  El taco que ha d'aguantar el pont encara s'haurà de rebaixar un parell de milimetres , despres  hai faré 12 forats per les clavilles que aguantaran les cordes i el pintare amb Epoxi perque s'endureixi al màxim . No es pot tenir pressa amb aquest aufici ... tot i que hi ha mestres que ho tenen tot tant medit i polit que fan enveja !! Un dia tindré un taller com aquest!!! es molt ZEN!!

MISTICA DEL FUTUR EN EL PRESENT: HUMANITZANT LA MUSICA ELECTRÒNICA

http://elukelele.com/discography/misticos-de-cafeteria-en-el-piso-19-buscando-al-unicornio-de-arnold-laine/

Místicos de Cafetería – En el piso 19: 

buscando al unicornio de Arnold Laine

  • Lanzamiento: 2013-11-02
  • Sello: C&P Elg Records
¿Sabéis de algo complicado? Sí bueno, sabréis de muchas cosas, pero en lo que a nosotros nos concierne, que es la música, algo complicado es escuchar un disco de una vez y no darte ni cuenta.
Místicos de Cafetería consiguen con En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine que lo más pesado del álbum sea el propio nombre, pero les perdonamos hasta eso sabiendo que supone un homenaje a The Pink Floyd (así se llamaban cuando Barrett reventaba las guitarras).
En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine es una sucesión de canciones llenas de ritmo, en la que encontramos la mezcla perfecta entre electrónica, house y funk, estilos que han casado bien entre sí a lo largo de la historia, y que Místicos de Cafetería mezclan a la perfección de nuevo, dándoles su toque personal, ese toque psicodélico en forma de misterio, envolviendo canciones para que sean el regalo perfecto.
White Zombies se erige como tema de apertura, abriendo el álbum de forma triunfal y tenebrosa, con un final oscuro y que recuerda a Jugband Blues de Pink Floyd. En Dime Quien Soy aparece DJ Bollywood, lleno de dudas vitales, que acaban rompiendo en un final en el que el protagonista sigue sin encontrarse a si mismo. Barbara Allen es una renovación del clásico inglés del siglo XVII, que cuenta la historia de la cruel Barbara Allen, una femme fatale de la época, que provocó la muerte de su amante, para luego morir ella por el sufrimiento ocasionado. Místicos de Cafetería le dan su propio toque a la historia, aunque ni aquí la señorita Allen escapa a las campanas de la muerte. En el piso 19 es el primer hitazo del álbum, empieza fortísimo, con uno de esos ritmos a los que es imposible escapar, ni lo intentes, tus pies te obligarán a bailar. Místicos de Cafetería esconden bajo un instrumental genial, una letra de igual calidad, llena de denuncias y con un final muy claro: el señor Bollywood dispara su sonrisa. Y vaya que si lo hace en este álbum. Desenfocado nos traslada a una experiencia mística y muy ácida, una especie de Heroin de la Velvet Underground pero en versión lisérgica. En el desierto es un pequeño y bonito oasis que nos introduce a Un caballo sin nombre, la versión de Místicos de Cafetería del tema de los America. Cabe decir que es una versión muy atrevida, ya que transformar un tema con un mensaje que encaja muy bien con su estilo folk, en otra, con el mismo mensaje, pero con un estilo totalmente diferente es complejo, pero Místicos de Cafetería salen bien parados, sabiendo usar a la perfección los pasajes instrumentales al final del tema, siempre calmados, y por supuesto poniendo la guinda con un final que podemos calificar como de psicodélico y confuso, acorde a la transformación del desierto en mar que nos cantan. Buscando al Unicornio de Arnold Laine es otra experiencia alucinógena muy explícita y bien narrada, el otro gran hitazo del álbum, y es que no le falta nada: dice quién es, dónde está, describe objetos, colores… y por supuesto mucha metralla en su ritmo, aprovechando al máximo el recurso del bajón-subidón para acabar reventando con un final que se anuncia oscuro, pero que acaba de la forma más clara con la que puede acabar un tema psicodélico. Solo porque lo sientes es el penúltimo tema del álbum y vuelve a tirar de la épica en su instrumental, y de la oscuridad en su letra, oscuridad que también aparece para cerrar el tema, pese a que el solo previo indique lo contrario. Con Místicos de Cafetería nunca sabes cómo va a seguir una canción, y ahí reside parte de su encanto. Mantis Religiosa cierra el álbum de forma genial, describiendo una relación de amor de lo más servil y desesperada por la parte masculina, la versión salvaje del pagafantas.
Y así finaliza la orgía musical de Místicos de Cafetería con En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine, un LP que muestra muy a las claras sus intenciones, hacer que te muevas sobre la pista, sea en plena noche, o en pleno after (si es que estos existen) con sus temas más oscuros. Místicos de Cafetería vuelve a marcar territorio, con un estilo tan singular como inclasificable. Solo añadiré una cosa más, si eres DJ o neoinDJ (sí, de esos que van a pinchar como el que fríe un huevo), no olvides incluir algún tema de En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine.

RASCA ,RASCA MALDITO!!!


dimecres, 15 de gener del 2014

QUAN? PROJECTE. MIQUEL DE PALOL


Q
Tenia 22 anys? quan vaig posar música a aquest poema que formava part d'un recull inicial que en Palol va perdre en algun catau del Barri gòtic una vesprada de trons?.. Inicialment en deia "Llet i vi" ... Despres fou un  "Projecte". Varem refer el camí junts per tal de trobar el mecanoscrit, però fou infructuós. La memòria prodigiosa d'aquest geni de la literatura que es en Palol va fer que el recuperés o potser en tenia alguna copia original feta a mà? . Es una d'aquelles cançons que puc cantar a capella, sense mes additaments i en qualsevol moment. Me surt com un crit o com un vòmit , igual que el "Només rebre" de l'Espunyes o "El més difícil doncs es sobreviure" de Martí i Pol. Perquè ja es-son de fa molt de temps una prolongació del meu pensament, una crossa amb la que vaig per la vida, sabent que mai em rendiré... I que mai tampoc em callaré més, l'abus al que la hipocresia dels benestants, sotmet als minvats. El malestar físic que ja tenia llavors, em va fer incorporar aquest "PROJECTE" Al meu ideari més íntim i també més públic. I sempre li estaré agraït al Miquel de Palol per haver escrit aquesta, per a mi en particular;  Meravella vital.

dimarts, 14 de gener del 2014

TORNEM A LA FUSTA... QUE EM DISTREC AMB EL BARULLU DEL MON I ALEGO NO ACABO MAI!!

L'Encolat de l'entramat de varetes que porta una guitarra sota la tapa es pot fer de moltes maneres. N'hi ha de mes professionals i n'hi ha de mes expeditives. No es necessita una excessiva pressió sobre les fustes, amb un sol "sargentu" mato tres pardals d'un  Tir i me'n queda prou be. Desprès amb la lija i els formons i el ribot petitò, si cal, encara refinaré més l'envarillat i netejare el sobrants de cola fins a aconseguir un só que m'agradi.




Faré  algunes probes  d'espectre de  freqüències amb un micròfon  d'alta sensibilitat i un software d'anàlisi d'audio que ja be inclòs al meu Dawn, o Sequenciador habitual. Que vol dir el software que utilitzo per a gravar i mesclar pistes, que ve a ser com un estudi de gravació virtual. Per tal de confirmar que no falla estrepitosament en alguna gama. Normalment no passa. Si has seguit uns paràmetres correctes. Però aquesta etapa es la que determina el futur qualitatiu de la guitarra. I la seva solidesa . 



 Ara la llenca de fusta fràgil ja es una peça que  sembla "irrompible " i sòlida . Un taco, ara tenyit,  de tres capes de fusta encolada serà l'ancaltge interior del pont i sostindrà les 12 cordes metaliques. De fet aguantarà una gran pressió que es distribuirà sobre la creu principal i unes altres bigues que aniran pels laterals de la creu fins a dalt de tot de la tapa. Tot està pensat i calculat per que no es deformi la tapa per la "enorme" pressió de les 12 cordes metàl·liques sobre el pont.  El so que dona ara si la piques pel davant es encara  sec i  de poca duració, hauré de afinar mica en mica les varetes i rebaixar el gruix  fins que em doni el "dring" que indica que sonarà amb prou amplitud i duració.  La forma  d'onada de les varetes es  per tal de que l'espectre del so es localitzi en els distints punts, i no es pas aleatòria, ni la posició, ni la llargada. Tot té un perquè i encara que  els planells ja ens donen una aproximació del que ha de ser. Es el treball posterior sobre la tapa el que realment "afina" . Encara queda molta feina per fer i ara comença la part més delicada . M'estic plantejant de no posar un forat central com es la norma mes corrent, sinó provar alternatives com ara les de Ovation o Peavey , o Walden,  en models que fan propostes agosarades a l'hora d'expulsar el só .
La cara amb el futur forat .Serà o no serà?
Aquest sistema esta molt provat en guitarres de fibra

 



Això em donaria la possibilitat de posar una pastilla o varies de distints tipus sota les cordes que convertís la guitarra en una "elèctrica" de 12 cordes en un moment donat. I en una acústica en un altre . Avui en dia els pedals de modulació fan autèntiques meravelles a l'hora de ampliar les possibilitats d'un instrument. Sempre que d'entrada soni mínimament be . Ja m'ho pensaré mentre faig "L'afinació". La fusta encara s'ha de rebaixar be be un mil·límetre en tot el perímetre, però ara ja es farà pel davant. Així que s'ha de cuidar molt l'estètica . No volem pas que la guitarra sigui "lletja"...Posats a fer procurarem que a part d'un só acceptable també faci bona cara...No?






















Aquest altre de Walden, es ben novedòs i a mes incorpora el forat lateral que acostumen a posar els Luthiers Brasileros. Com ara el Mestre Bellucci.







Cada cop es fa mes obrir els laterals per expulsar barullu...
UNA GUITARRA FANTÀSTICA , PRECIOSA . ME FA DENTETES  QUI LA DISSENYAT I QUI L'HA FET






Peavey acaba de treure aquest model d'acústica amb una doble d'expulsió, pel lateral i per la part alta de la tapa que es força interessant. Poster s'haurien hagut de cuidar una mica de no deixar veure tant la roba interior de la Dama  i posar-li unes bones pestanyes a la Llàgrima... Tanmateix així de sencill també queda prou be... i deu abaratir costos.


Aquest sistema   de Crafter s'ha deixat veure ultimament amb molts bons resultats en electroacustiques














JOT DOWN --- JUAN PERRO --- ON SON LES MENTS PENSANTS D'AQUES PAIS?? QUE UN MUSIC S'HA DE JUGAR EL TIPUS PER DIR EL QUE NO DIU NINGÚ????

Chavales, ¿queréis crecer en un país desalmado?

Publicado por
Congreso de los diputados (CC).
Congreso de los diputados (CC).
Durante el último año he contrastado a menudo estados de ánimo con extranjeros hermanos de lengua y con españoles emigrados en cuyos rostros he visto la claridad de la decisión. Ya en el avión de regreso, nada más mirar de reojo la portada de los diarios, las sensaciones empiezan a cambiar de signo. La luz peninsular, graciosamente indecisa, entre europea y africana, proporciona un minuto de ilusión, pero tarda poco en dejar paso a la sombría impresión de retornar a un estado de cosas gris y amenazador, que se confirma con el primer informativo. Las noticias transmiten una sensación de estancamiento insoportable, de recaída en una especie de castigo divino. Me refugio en la distancia de la curiosidad etnográfica para anotar esta observación: la naturaleza en mi país tiene virtudes que se apagan en cuanto alzan la voz sus nativos.
Al caudal obtenido por procedimientos ilegítimos, puesto a salvo en paraísos fiscales y ratificado por el apaño legislativo, la negra avaricia de nuestras élites puede añadir en la columna de su haber el desánimo completo de la sociedad española. La especulación que se apodera del bien común no solamente ha desangrado la economía y aflojado el pulso del cuerpo social, sino que, al pretender hacer pasar por bueno un estado corrupto, ha dejado al país sin espíritu, literalmente desalmado. He aquí el efecto más temible de la crisis. En otras latitudes la maldad actúa sin máscara, pero en España aspira a ser bendecida por un carcomido derecho de señorío, a justificar el sometimiento de las clases populares y la apatía de los jóvenes con una democracia de cartón piedra que se publicita en imágenes digitalizadas.
La pérdida anímica de la sociedad española tiene sobrados precedentes históricos: en el bandolerismo primitivo, en la corrupción de la nobleza aliada con la delincuencia, en el anhelo de fortuna desmedida, en el desprecio por los oficios manuales, en el ideal imposible de la limpieza de sangre, en la exaltación de la fe reducida a espectáculo. Pero está a punto de consumarse precisamente cuando los españoles parecíamos haber llegado por primera vez a un consenso para poner remedio a nuestros males atávicos. Un falseamiento paulatino de los artículos de la constitución relativos al estado social libre y de derecho, a la soberanía popular, a la separación de poderes, a la nación de naciones, está al cabo de lograr lo que no pudieron siglos de absolutismo, la cansina alternancia en el gobierno de los partidos burgueses y las dictaduras militares.
La explicación de estos hechos es simple, aunque de intrincada apariencia, y debe ser urgentemente compartida con las jóvenes generaciones tanto en casa como en la escuela. El sistema de partidos ha protegido la alternancia excluyente de la derecha tradicional con la socialdemocracia, garantizándose el beneplácito inicial de los nacionalismos conservadores, que luego acaban por pasar factura. El predominio de los partidos de gobierno, tanto a nivel estatal como autonómico, se sostiene sobre dos pilares fundamentales: la especulación financiera y la manipulación de la opinión pública. Los especuladores financian a los partidos de los que obtienen contratos prometedores, los partidos favorecen a los grupos mediáticos afines, los grupos mediáticos aprovechan su influjo para engrosar las cuentas de sus directivos.
Esta circulación del poder no constituido influye poderosamente sobre el voto, que es el único modo de participación democrática, y secuestra la soberanía popular, obligándola a pasar por el aro de la filiación clientelar. No hace falta perder mucho tiempo en discusiones sobre formas del estado que son mero decorado de teatro: vivimos sometidos a una oligocracia financiera, partidista y mediática. Quien no participa en el reparto de favores económicos, de cargos públicos o de horas de entretenimiento deportivo, está virtualmente fuera del sistema. Si todavía dispone de un puesto de trabajo, gracias a un oficio ajeno a la especulación, a la política de ámbito nacional o local, a los operadores de comunicación, está seriamente amenazado de perderlo, por muy liberal y respetable que sea su profesión.
Algo parecido ocurre en la mayoría de los países occidentales que nos han proporcionado el modelo, pero aquí el cerco que amenaza a la democracia se estrecha rápidamente debido a algunos factores determinantes: la apropiación de las estructuras sociales por parte de las élites más voraces y la calculada dependencia de la judicatura o de la Agencia Tributaria respecto del ejecutivo agravan las consecuencias de la cesión de la soberanía popular en manos de los partidos mayoritarios, de quienes los financian ilegalmente, de los medios que encubren la manipulación de la opinión pública bajo un ligero y pegajoso barniz de independencia informativa.
La mentira se ha convertido en sinónimo del quehacer político, justificada por las técnicas de imagen y por los índices de audiencia. Son incontables los casos en que los responsables públicos mienten sin recato en los medios de comunicación o en las audiencias judiciales y, cuando sus mentiras son puestas al descubiertο, prosiguen tranquilamente en sus cargos. Cada vez es más difícil que la verdad se abra paso en la política española. Los jueces que se atreven a plantar cara a la corrupción se ven obstaculizados o apartados de sus funciones. En particular quienes ponen el dedo en la llaga de la banca que ha servido para expoliar y endeudar a las comunidades locales, corrompiendo a sus funcionarios, extendiendo la red de la infamia por las cuatro esquinas del mapa.
Por si esta barbarie que ha desangrado el país fuera poca cosa, el partido en el Gobierno —principal responsable, aunque no único, en el diseño de esa estructura dispuesta para el saqueo pretende no solo quedar impune modificando las leyes a su medida, sino extender definitivamente el alcance de la especulación privada a las áreas más sensibles del bien común. Imaginemos el porvenir de la sanidad y de la educación en manos de empresarios como los que han saqueado las cajas, a los que hay que rescatar mientras multiplican sus ingresos millonarios, prestos a vender a la primera de cambio su mercancía a intereses foráneos, aún más voraces y experimentados en hundir empresas en aras de la libertad de mercado.
La reforma laboral nos engaña al pretender que va a crear nuevo empleo. Su objetivo principal es aligerar los costes del despido libre, el secundario repartir empleo precarizado. La destrucción masiva de empleo se debe al estallido de la burbuja inmobiliaria, que lo creó de forma artificial, pero también al hecho de que las nuevas tecnologías tienden a suprimir tareas y oficios tradicionales. Para crear empleo saneado y durable habría que inventar empresas nobles, abrir para las energías jóvenes cauces prometedores, más anchos que el deporte de élite, si bien no exentos de pagar impuestos. La ciencia y la tecnología tendrían que aliarse con las humanidades y las artes que representan nuestra mejor tradición sin que la Constitución las reconozca y atraer estudiantes extranjeros hacia nuestras viejas universidades. Eso no parece entrar en las miras de la nueva ley de educación. El país no tiene energía para inventos. Ni para reconocerse a sí mismo.
No es exagerado decir que nuestro país está, más que desanimado, desalmado por la falsedad, por la falta de conciencia social e histórica, por una apariencia de democracia que amenaza con derrumbarse, que intenta sostenerse con medidas autoritarias dictadas por el miedo. Miedo al reflujo de la verdad, a las previsibles reacciones populares, a la inmigración proveniente de los países más pobres. Se desvían del alcance de los jueces sanciones desmesuradas contra la libertad de expresión, en nombre de la seguridad exclusiva de los servidores de la plutocracia; se arman barreras crueles en las fronteras, que no pretenden sino contentar a los señores de Europa con el llamativo color de la sangre. Tanto celo se pone en proteger los privilegios de las élites que los propios arietes de las finanzas tienen que corregir el ardor de sus cancerberos.
Una temible arrogancia de larga tradición en España proclama que es natural la desigualdad entre los hombres, mientras hace todo lo posible por aumentarla artificial e ilegalmente. Privatiza el bien común, pero nacionaliza agujeros bancarios e infraestructuras deficitarias. Habla sin respeto de «izquierda indigente» y encarece la inteligencia de un sistema de mercado que funciona por automatismos más bien primarios. Su orgullo de casta se apoya en un razonamiento bastardo, que falsea la prueba concluyente. Su concepto de sociedad consiste en fortalecer a la minoría dirigente en edad productiva y en mantener a la mayoría cerca de un umbral de pobreza graduable a voluntad. Es un concepto de sociedad sin futuro.
Esto ya no es un asunto de izquierdas o de derechas. La posibilidad de buscar otro horizonte está en manos de todos, pero principalmente en las vuestras, chavales, cualquiera que sea la educación que hayáis recibido. Tal vez podáis evitar, con un nuevo concepto de generosidad respetuosa, que nuestros lares pierdan el ánima para siempre. Vuestros hermanos mayores ya están buscándose la vida en el extranjero, son el renovado exilio de la ilusión, de la creación y del pensamiento hispanos. Cuando me encuentro con ellos en ciudades del Viejo o del Nuevo Mundo, me reciben con la misma alegría cualquiera que sea su comunidad de origen. Eso me hace pensar que quizá un país que pierde el alma pueda empezar a rehacerse en la imaginación de los que se han visto obligados a marcharse. La pregunta, chavales, es si vosotros queréis crecer en un país desalmado. Si respondéis que os da lo mismo, yo también emigro. Y si me viera atrapado por el hechizo de las luces y de las sombras peninsulares, emigro al menos con el pensamiento, me quedo como ausente entre vosotros.



dilluns, 13 de gener del 2014

REHENES EL DESORDRE PREMEDITAT DELS CREATIUS: ABISMOS DESORDENADOS

Me penso que fou cap allà al 94 que vaig deixar de tenir noticies del grup  Rehenes, eren mals temps per a la lírica i la post Olímpica crissi,  afectava a tot i a tothom, recordo que fou llavors que vaig treure "Terra" amb "La Rural", grup ocasional, que m'hauria pogut estalviar ,com un paraigues quan no plou i treure el disc com a solista .- Sugerència d'en Carles Cases, que com a Productor artístic de seguida va veure qui n'era el motor cantabile ideològic i económic del Disc. No se perquè varen plegar Rehenes, però m'ho imagino... "Inanició"...  ni tampoc Primavera negra : que "el mateix" . Se que en Baró va anar a Madrid i que allí va fundar una nova "empresa..." de Rehenes en sabia la bicefàlia. Per una banda en Guillen Pedra.  Creatiu de idees brillants i potents, que composa els temes i que es un motor anímic de tres parells de nassos i per l'altra la sapiència i el talent musical del Mestre Xavier Monge , que jo ja havia tastat en uns quants bolos que varem fer junts . Llàstima que jo passava per una època de desengany profund que va culminar en un bolo a les festes de la Merce a la Plaça del Pi : en unes condicions vergonyoses que m'acabaren de confirmar que "Ara per Ara" llavors, tots els meus intents de surar professionalment serien aniquilats per el que jo ja en deia "La mano negra". Sia: el despreci mes absolut a la feina que fèiem. No m'afectava només a mi i als cantautors en general, també als creatius del rock i als de tots els àmbits de la cultura ... es tractava de mantenir al país en Stand By. En una inòpia absoluta ... en aquell temps dominava el sector de la Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ... Un Sociata amb ínfules d'arribar a ministre ... i que valguem Deu!! que hi ha arribat !! i  amb canvi de camisa inclosa... Ara es el ministre de la descultura.. deu de ser un especialista en el tema ... Situada la situació;  En la que una mica tots ens varem tenir que mal guanyar les garrofes fent el que sabíem fer..i altres coses. Diré que la miraculosa resurrecció de Rehenes em va il·lusionar un munt . Quan al Face vaig sentir dir que en Guillen Pedra preparava un nou disc amb el seu grup vaig pensar que la remoguda que es va iniciar amb el denostat "Tripartit" i que ara CIU s'esforça en ensordinar  un altre cop... encara tenia una mica de coll com per a salvar iniciatives artístiques que amb el temps agafen cada cop més, la seva veritable dimensió i la seva importància com a motors del fet cultural. Ja no es temps de discutir "LA NECESSITAT DE L'ART" ... a hores d'ara ja sabem que la fé mou muntanyes i remou consciències i que ser músic en aquest país es ser un pringat. Un pringat a molta honra. Com en Baró, com el Fill del Mestre, Com Lo Pardal Roker, com Mister Jones, com la Gené o l'Heura Gaia, Com J-L Feel o el Monta que a migrat a London de "pur fàstic" i altres que me'n deixo... Mestre Abrego Txopeitia a part - perquè ell es un cas a part i punto. Perquè l'he vist tocar masses vegades per dir que es un pringat i si de cas es un  músic de luxe!! i es del Nord... ; I com Guillen Pedra que en aquests Abismos desordenados torna a demostrar que aquells intents primers no foren pas cap criaturada... I que de Balaguer estant, es pot arribar a Tokyo, passant per  Shangay, o per Guandong - Hong -Kong que es on actualment radica el centre productiu i cultural del mon. Avui no cal per a res una discogràfica que s'emporti els beneficis i mati de gana als musics. Fotent-los-hi fins hi tot el 50% dels drets d'autors que potser no cobraran mai. L'autoedició esta demostrant que el 300% que aplicaven el Corte Inglès , l'FNAC , Discos Castelló  en gloriosa fallida, Gong... i altres grans cadenes...als preus dels discos, era només un bluf que matava la gallina dels Ous d'Or. I que la gallina no eren les gran botigues de discos;  Eren els artistes que els inventaven el producte i les alimentaven.


Com ja deia en Brian Eno: això dels discos ha durat el que ha durat ( 50-60 anys??) i no tenia cap sentit  que durés per sempre, era la "Grassa de Balena", que en el seu temps es feia servir per a il·luminar les cases, desprès van venir el petroli i el gas  i desprès la electricitat... i aviat ja no hi haurà ni cables per a transportar-la... avui fer un disc: es fer un projecte. Realitzar-lo i penjar-lo al Núvol. Molt mes que matar-se a colocar-lo a botigues on ningú va a comprar. O Només quatre megalòmans. A mès quin sentit te vendre "Masters" que es poden duplicar "ad infinitum" sense cap pèrdua? En de que va aparèixer el format CD; el Negoci del disc va signar la seva sentència de mort. Avui penjar un disc - ja en podem dir "un projecte musical"- com aquest ._( que al meu entendre no té desperdici, perquè esta confegit amb la il·lusió del retorn i el talent acumulat d'un home que es un entusiasta del que fa, i un altre que es un geni del teclat..i de l'harmonia i d'uns músics: Bep Vidal, , Edu Castillo i Miquel Suárez que estan a l'altura dels que tiren del carro i ho demostren a bastament.)_ Es una aventura que pot acabar petant a Tokyo, com ja he dit, perquè sona a bona musica que regalima. i avui qualque cosa dona la volta al mon amb unes hores. M'he escoltat el disc un munt de vegades, l'he portat al cotxe i l'he posat en les mes diverses circumstàncies anímiques per tal de trobar-li la falla... i a cada vegada m'ha agradat mes, i més me l'he fet meu. Tant que ja forma part dels discos que mai llençaré a l'estanteria polsosa del "sinofos"; Es potent!!, es emocionalment intens! està molt  inspirat!  i els textes casen a la perfecció i diuen coses ...podria ser que no diguessin res, com acostuma a passar ... però no. Diuen coses que es fan sentir. En aquest aspecte Guillen Pedra també es un autor molt complet, que no necessita ripiar faciló per a confegir uns textes amb força i profunditat ...  I en conjunt -tot el paquet de cançons- està musicalment  molt ben construït.! No es un rock primitiu, repetitiu i habilidós, es un rock revertit  a  bona música i amb moltes i  excel·lents aportacions. No renuncia als  orígens, una aclucada d'ull a Caned Heat,  al principi i amb l'orge de  "Cuando sonries" queda de puta mare!! o el so vintage i primegeni del "Ultimo tren". O el - temazu - i l'arranjament èpic  de "Jugetes rotos", que per a mi: es digne de que sigui escoltat sense sombrero!! La triaria com la millor?  No; Fora injust amb les altres de ben segur!! Però tot va mes enllà i remata millor encara la feina, que els recursos anecdòtics.  A mida que ho escoltes mes vegades. Si jo hagués estat a la producció, que no hi hauria estat mai, de ben segur hauria canviat algunes coses o l'hauria enviat a Masteritzar a Milà.
Més que res perquè una feina de luxe, es mereix un remat de Luxe. I ja no venia de la pasta  que costa fer-ho. Tot i que ningú t'assegura que acabi essent lo millor. Així que aixòs son figues d'un altre paner, i elucubracions que no tenen res a veure amb la música, ans amb el maquillatge, ja li vaig dir a L'Antonio el que pensava ... i que ara  ja's aigua beneïda.  De ben segur que en aquestos territoris de Rock,  el Mestre Txopeitia em fot unes quantes, moltes, de voltes.  No soc un Rocker i tothom ho sap, cosa que no vol dir que no trempi amb una bona peça de rock.  No seré pas jo qui li vagi a esmenar la pàgina, el disc es de totes totes una gran producció, des de el só, i els arranjaments, on brilla especialment en Xavi Monge, les aportacions de lo Txope a la guitarra. I el motor: que va com una seda. Fins al disseny, on el nen Súria, guitarrista de talent mes que sabut i demostrat,  també ha confegit una portada i unes fotos, en un muntatge que va molt per feina i la fa bona i suggerent! Estem parlant d'un disc que esta fent Història en aquest mateix moment. I que no s'hauria pas d'acabar aquí. EP!! Antonio Guillen Pedra . Xavi Monge, i el motor rítmic que els segueix ; En volem més !. En volem un altre...Una altra entrega !!
 -La vostra música fa falta. Si, ens fa falta.

REHENES UN GRUP QUE JUNTAMENT AMB PRIMAVERA NEGRA (que ja no es probable que renaixi) ES LO MILLOR QUE HA DONAT PONENT EN EL TERRITORI DEL ROCK...   SEGURAMENT EL FAR WEST DE CATALUNYA, ES ACTUALMENT, EL RESERVORI MES ORIGINAL DE LA MÚSICA QUE ES FA AL PAÍS ... I QUE ES FARÀ... PERQUÈ DONO PER SENTAT QUE AIXÒ ENCARA NO S'ACABAT!!

dissabte, 11 de gener del 2014

LA TAPA HARMÓNICA...

Planell d'una guitarra tipus Jumbo de Gibsson
Presentades sobre una plantilla de cartolina que dibuixa les dimensions exactes de la que serà la façana de la "Nova guitarra". Les varetes son les que donen resistència i sonoritat a la tapa harmònica. Una Gibson Jumbo com la que surt al planell, les col·loca d'aquesta manera, i jo faré un símil encara que segurament les posaré paral·leles que també es fa en altres sistemes .  Gibson les fa arribar fins als laterals per augmentar l'anclatge de la tapa, però jo no ho faré pas amb totes, nomes amb les de la creu i les de la part fonda de la tapa . Amb això n'hi ha prou , la Jumpo es una guitarra molt més gran que aquesta  i segurament neccesita més punts de reforç . Jo també en necessito d'anclatges, les persones a les qui estimo son els meus anclatges i entenc l'amor com una força centrífuga que gira en espiral i s'eixampla a cada volta, com més ample i més abarqui el teu amor, mes ben  anclat et sents a la vida. Segueixo fent anar el cutter i la lija . I un cop encolades encara les hauré "d'afinar" fins que la tapa doni la sonoritat equilibrada i abarqui també totes les frequències de l'espectre sonor; Com l'amor  que ha de arribar a tot el teu espectre de relacions i anar més enllà encara. Quan una relació es perd per que has comés un error de vegades te remei i de vegades no en te . No val la pena renunciar a l'amor per un error humà per gros o aparent que sigui. Al capdavall la paràbola dels talents va d'això... No pas de cap "negoci". Tampoc aquesta feina es un negoci, perque si hagués de cobrar les hores que hi passo la guitarra valdria un "Potossí" però no ho val. Perque les coses que es fan per amor no es poden tassar per un preu. Les que es desfan per desamor, de vegades si que tenen un preu. Com quan una asseguradora tassa els desperfectes ...depen del que s'inclou en els desperfectes...Al Capdavall cal fer una bona tapa harmònica.

divendres, 10 de gener del 2014

JODER CON EL PODER Y TAL!!! ....






Al youtube en trobaren la resta , No tot son topnteries al You tube el que no entenc es com no l'han matat aquest home ...

dijous, 9 de gener del 2014

Ara ve la part delicada...

De tot el procés, el mes pesat es la lija, primer per que fa pols i em fa esternudar i desprès perquè la màquina que tinc no es la que hauria de fer servir i te una eficàcia dubtosa i limitada, i tercer perquè a l'hora de la veritat s'ha de treballar molt a ma, avui passaré el dia lijant la tapa per a igualar el dessota ja que les fustes molt sovint venen tallades de diferents gruixos  com es pot veure a l'afegitó que hi vaig posar, aquestes fustes que tinc estan pensades i tallades a la mida d'una guitarra clàssica normal, però les acústiques Americanes son bastant mes grans .- No passa res si has d'afegir una "ala" a cada costat, mentre sigui simètrica i estigui ben encolada. Abans de l'encolat definitiu hi posaré un reforç per evitar que arribés a cedir. Tanmateix una vegada rebaixat i ajustat serà tan poca cosa que ni es veurà, la veta es la mateixa perquè la fusta es de la mateixa llenca.. ni es veurà la unió. Ara es hora d'anar amb compte perquè he de procurar rebaixar al menys un mil·límetre i mig m d'una manera uniforme i donant-li un pel de concavitat .Les varetes que ja estan preparades i també la tindran per tal d'acompanyar a la fusta a fer aquesta miqueta de "Panxa" que es "esculpida" i de vegades una miqueta entrada  a pressió a l'hora d'encolar . Si es fa així la fusta agafa un"dring" molt bo. Ara calleu!!-Psssst!!, que m'he de concentrar i fer-ho molt a poc a poquet perquè sinó la puc espifiar i llavors el resultat en lloc de bo, serà "Una vulgaritat" !! Sonarà igual però no sonarà tan be com si l'encerto en aquesta fase. Aquí es on cada constructor te els seus secret  que experimenta amb els anys d'ofici, i no explica mai a ningú. Només quan ja plega, elegeix un successor a qui ja ha estat preparant i li transmet els seus secrets... M'apassiona aquesta manera de fer que tenen els Luthiers , em remet al Renaixement. A les confraries d'artessans i als gremis ... on la "Universitat era "la Practica" I els aprenents sabien que eren aprenents i els mestres sabien que eren mestres. Ara qualque marrec de 24 anys fa un MIR i ja es pensa que es un Deu de la neurologia o de la especialitat que ha triat però en realitat no sap una merda de res I això passa amb totes les "Carreres" que us penseu que sap un advocat quan acaba "la Carrera"?:  pos no res . A penes si ha vist un judici... a la Universitat a part de teoria només els donen una pàtina de "classe" i els estructuren per a ser i sentir-se com a posseïdors de "la veritat" oficial. que acostuma a ser Mentides i Deformacions segons els interessos del mercat de treball. El Pla Bolonya no pot ser més descaradament això!!. Si algun dia va ser la seu de la cultura ; Avui  la Universitat es només una fàbrica de gilipollas, destinats a ser mandos intermitjos de la carn de canó laboral. Ufff !! quin fàstic m'ha fet sempre això dels "recursos Humanos"!!! i les teories de DEUSTO-OPUS sobre el treball.
 
Pos això:  avui toca rebaixar i si puc fer el forat de la boca, preparar la ranura pel rosetó i començar a encolar "la creu" que suportarà la resta de varetes . Això si tot va be... i no se'm cansa la monyeca o passa una mosca i me'n vaig amb la mosca. Que també passa... O també podria ser que em naixés una melodia al mig de l'estereo del cap i passes de tot per a inventar-me una cançoneta. Perquè això de fer cançonetes encara es prioritari per a mi i sempre ho serà. EL QUE NO ES CAP PRIORITAT ES PUBLICAR-LES . M'encantarà ser un Postum!!!
A i per cert !! com que tinc una preciosa planta d'Alfàbrega que em perfuma l'ambient, avui faré una pasta de Quinoa amb arrós que es boníssima, i te molta bona proteïna, sense gluten transgènic, amb un Pesto de luxe!! i després faré un peixet a la planxa amb una miqueta de Julivert i una patata al caliu.Toma ja!! O potser una auberginia escalivada ... O podria fer un Tombet!!No???