Miquel
Àngel Tena i Rúbies
Mollet del Vallès 15 de Gener de 2003
Estimat Xerric:
Ja m’imagino que
forçar-te a emetre un veredicte sobre les meves cabòries es una
falta de primitivisme i demostra que en realitat, en aquestes coses
de la literatura, soc un pota tendra. Jo de fet escric poc i sempre
que ho faig es que estic enamorat. Val a dir que aquest cop
l’enamorament em dura mes enllà dels tres anys preceptius, del
trastorns endorfínics habituals en la bioquímica sentimental. Es
així per alguna raó desconeguda que no penso investigar mes enllà
del que la poesia em dicti. Ja en tinc prou, em basta.
Soc un home
sentimentalment feliç. I això amic meu, als cinquanta, es quasi una
proesa. Donem gràcies i callem.
He tingut algunes
dificultats per entendre, del tot, els teus comentaris, per que el
recull, d’ençà de l’últim enviament que et vaig fer, ha
canviat molt de lloc i d’extensió.(Vaig esborrar l’email i no
tinc la referència ). Alguns dels teus apunts ja se’m feien
evidents altres no.
Quan al poema en que em
dius que prometo massa. Et diré que encara vull anar mes lluny. De
fet no es una prometença, es un acte diari que practico amb
delectança. La meva actual relació amb la Roser es basa en un
respecte exquisit de l’espai vital d’ambdós. Es el que volia dir
amb el poema i ja fa dies vaig canviar-li el futur per un present
encara més arriscat. Soc així, Pep, que voleu que hi faci!!
Si que tens raó en el
canvi brusc que representa el poema “sociorrealista” però es
que jo no m’he oblidat mai de la Zoraida , i el seu “Bonnie
and Clyde....van afusellar per arterioscleròtics tots els
poetes sociorrealistes....” , sempre serè fill de la baralla,
i ara es un moment molt mes crític i mes global del que en la nostra
maduresa còmoda i contemporitzadora ens pensem. Es evident que els
fills de l’estètica només han fet llaminadures. Tots abocats al
taulell de la pastisseria buscant al mestre...com em tocaven els ous
els Quinze del Tarot i les collonades de l’estil “La poesia
esss.. a dirr.. La follia!! Yujuu!!. Soc poeta: Parla’m de mel i
d’abelles!!. La poesia del mon va per altres camins, els camins de
l’home que toca la mort i la vida i queda tocat. Tu be que ho saps
Josep. I els camins son infinits. Es veu i es palpa. Es la llei del
pèndul. La llei del Tao. El mon no avança: gira. I Fi
Es curiós que em
proposes partir o segmentar alguns poemes, del Llibre de Mario, que
en el seu origen ja estaven separats. De fet tot va començar amb un
llarguíssim poema sense massa solta ni massa volta. Que després
vaig fragmentar i mes endavant vaig tornar a recompondre i ampliar en
una mena de desguàs de greuges que ara ja em cansa . Ja n’hi ha
prou. L’altre dia vaig posar-hi punt i final.
Altrament tot gira a
l’entorn del descobriment que vaig fer l’any passat sobre la
Poliomielitis i la versió oficial que es va donar de la malaltia a
partir de la invenció de les vacunes als anys cinquanta. Interessava
donar el cas per acabat i proclamar el triomf de la ciència. Es va
amagar que la polio era una malaltia progressiva que no
s’estabilitzava mai i que acaba amb les reserves neurals dels
malalts mes tard o mes d’hora. La infecció pel virus Polio provoca
una encefalopatia que causa múltiples lesions cerebrals. Aquestes
lesions provoquen d’entrada un deteriorament de la resposta
neurològica i a la llarga molts problemes físics i psicològics als
malalts de polio. La versió oficial era que la polio només
provocava una atrofia muscular que es podia corregir amb cirurgia i
no tenia cap més repercussió. FALS!! Es un frau que afecta a les
arques de la sanitat pública en proporcions gegantines només a
Espanya hi ha 300 mil casos de polio clínica, segurament moltissims
milers més de polio asintomàtica . Aviat es trobarà, ja hi ha
investigacions que en parlen clarament, una relació amb el Síndrome
de Fatiga Crònica i les Fibromialgies, la ELA, l’esclerosi
Múltiple. Com a resultants totes d’una infecció vírica prèvia.
Es un assumpte de milions
de persones i un frau de proporcions mundials. La Unicef mentrestant
s’omple la boca de que s’està a punt d’eradicar la polio
d’España. Quina vergonya!! Desprès de quaranta anys d’haver-se
inventat les vacunes.!! Imaginat com està el tercer mon!!
El Mario XXXX cosí del
XXXXX del Centre de Recursos de Balaguer , el que canta amb el grup
d’animació infantil, La TROCA, i amic de la meva infància fou
una víctima massa precoç d’aquest estat de coses, fou mal
diagnosticat, mal tractat, i torturat pel XXXXX a cops de
electro-xoc, fins que va morir en un psiquiàtric, abans de fer els
trenta. Això succeïa quan nosaltres fèiem el grup Ponent. Te’n
recordes de la Melgosa i les seves amigues infermeres? Elles em
donaven noticies del Mario cada cop que l’ingressaven. Va ser una
vida molt dura la del meu amic. Jo vaig tenir més sort...Només he
estat un alcohòlic Èpsilon, altrament dits també Nòrdics o
Dipsomaníacs: (Fals),bevia per a mitigar el dolor i la fatiga. Un depressiu bipolar :(Fals),la barreja de medicacions i alcohol em feia perdre el senderi. Un dispers
crònic (cert, tinc el cervell ple forats i de llacunes) i un, moltes
coses més que els metges m’han fet creure per que no tenien ni
puta idea de lo que em passava. I encara no en saben res!!N'hi ha que n'han tret foça partit de tot plegat. Escribes que jutgen i fariseus que txerren ...
El primer document
oficial sobre el Síndrome Post Polio a l’Estat Espanyol data del
juliol de 2002. i es tendenciós i falsari.
Ara crec que la longitud en el temps de la tragèdia ja vessa i massa; Un pel molt excessiva ja i que ja cal corregir. I potser, segur, podar. Es temps de podar codonys!!
Em nego a seguir en la
meva infància, adolescència , joventud i adultesa, gratant-me el nas. I vivint sobre una mentida.
Veuràs si et plau
tornar-hi , - això ho deixo al teu arbitri i absoluta llibertat-
que hi ha mots canvis en l’ordre i en la configuració dels poemes.
No tinc ni idea de si el resultat es millor o pitjor, em guio per
pulsions. Per gustos molt volubles.
Últimament, a
instàncies, sine die, d’en Riera, m’he llegit Flaubert i les
seves cartes. Deu meu!! de cap manera voldria agafar aquestes
manies.(Altres coses m’han interessat força). Si per escriure he
de passar per allò. Renuncio. De fet he pensat que aquest cul de
setmana, (no tinc als nens) em reclouré a Poblet a resar i fer-me
perdonar tota la rancúnia que encara em queda. Crec que amb quatre
dies de clausura i Gregorians en tindré prou per restablir la meva
ànima. Acabar aquesta tirada i passar pàgina.
Ja estic pensant en el
pròxim, Es dirà “Soc un cançons”. (Un títol autèntic,
com hi ha món!!). Vull fer un recorregut poètic, històric i
sentimental per totes i cada una de les meves cançons, i també pels
poetes que he musicat, amb una ressenya de les meves relacions amb
ells i amb la seva obra. - Potser necessitaré la teva memòria –
Serà de ben segur (soc toreru, comte) la meva cloenda com a
cantador. Ja’n tinc los collons plens de fe’lo pallasso.(Ovidi Montllor) A més no puc quasi cantar, el SPP em provoca una
disfàgia crònica que em complica menar la veu. Tot i que va i be i no se pas com evolucionarà.
Apa que tinguis tota la
pau que puguis suportar
Tens un amic. Miquel
Àngel
