...I plom en lloc de sang a dins les venes....(Miquel Mati i Pol)

Un matí et lleves amb el cos grimpat, les mans com dos garrots.
La boca un pa de llaç i els ulls enfarinats de vidre molt.
I mires esborronat el teu mirall i veus a un Español.
I et pren al ventre avall un gran desànim.
Una vergonya d'existir que no te mida,
ni remei, ni mida; ni ja ni un bri de vida
que valgui puta pena ser viscuda.
I et prens les deu pastilles de colors que saps que et refaran
la química identitat amb la que vius.
I conformement amb el que hi ha, ni intentes de clamar.
No hi ha cap cel del que abjurar.
La vida perviscuda es el regal que tens.
No vas saber matar-te quan calia.
T'ho han pres tot. També la dignitat.
I cada matí. Quan encara només ets un tros de fusta vella,

s'orina al teu damunt un fill de puta que riu, 

perquè sap que estàs lligat.

Miquel Àngel Tena-Rúbies  22/11/2011

LA TORRE

- Amb l'Oscar Mas,  a la guitarra Ovation, Jo tocava una Guitarra Flamenca feta a Granada per Antonio Ariza, un luthier de lujo. L'Oscar  en aquells anys havia tret un molt exitós disc amb PuPut - Zafiro "Arran D'Alba", produït per Antoni Parera Fons. L'Oscar es un Actor, Compositor, Music i Cantant i un artista polifacètic que igual et toca el Baix , com t'acompanya a la guitarra, com et munta una coreografia, o dirigeix una obra de teatre. L'Oscar ha participat com actor, i cantant en la majoria  dels espectacles de Dagoll D'Agom: Mar i Cel, El Pirates...Flor de nit... ha estat en moltes sèries televisives i produccions com La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu , o "Nunca estàs en casa de J.C. Bonete.- Fill de la Núria Gran Batalla , actriu i presentadora de televisió que va ser molt popular arrel de la seva excel·lent contribució com a  presentadora, al costat de José Luis Barcelona del Programa "Reina Por un dia" líder d'audiència durant molts anys a la televisió i que es facturava des de els Estudis  de TVE de Montjuïc.

Amb l'Oscar que treballava també per a la promotora Enllaç de Ripollet, varem compartir multitud d'escenaris i tan fou així que molt sovint m'acompanyava a la guitarra i em feia fins i tot arranjaments, algunes parts dels quals després foren aprofitats pel Josep Pons per fer els de les cançons de la nit benigna.Com per exemple la introducció de la "Cançó Al Turo de cada Vila"( -Al Cèsar lo que és del Cèsar-)

En Aquesta Foto , presa per Manel Rei Cascales, amb una càmera de joguina. perquè aquella nit estava "gandulillo". Cantàvem a la Seu vella de Lleida varem fer un concert en el que varem tenir un gran èxit i durant la qual jo vaig recitar "La Torre" una poema que retratava amb precisió el lloc on llavors vivia. La TORRE DELS FRARES de Gerb aquesta cançó sobre un tema al piano de Pau  Gabarrella,  havia de formar part del disc que estava preparant sobre Màrius, "TOT EL FRET QUE S'ACOSTA" . Al final no hi va càpiguer i va quedar per més endavant... Llàstima.

INDRET

El GRUP PONENT , mai va ser un grup de gent que cantés junta, com un grup de Folc, per exemple, amb això hi ha hagut molta confusió al llarg del anys , i per part dels cronistes que ara xerren però llavors n'aven amb xumet. Érem una colla de cantants independents que teníem cadascú el seu repertori i el seu estil . El que fèiem era , muntar. mes aviat, improvisar, de vegades sorpresivament, recitals , misses negres antifranquistes, on cantàvem l'un darrera l'altre i la muntàvem del 15, perquè tots érem molt combatius. Era una mica una reacció contra la "Quadra del Molas" que venia a recollir la pasta, a passar la rella cada X temps d'allò que el Lluís Llach i la Maria del Mar, no es volien menjar per preu- Nosaltres cantàvem molt sovint per multitud de causes perdudes, moltes vegades sense cobrar o cobrant molt poc i la majoria sense permís gubernatiu o saltant-mos la censura amb tot el morro.  De fet no ens adonàvem que el que fèiem era calentar-li el public al Lluis perquè alego vingués ell a fer de gran heroi a cobrar uns catxets de l'Hostia, mentres noltros ens fotíem de gana. En vaig parlar motes vegades amb els Nostres Mànagers que eren dos bons tios que feien el que podien però contra el potencial del Molas i la Batalla, no podien gran cosa. En Xavier Florensa, s'escarrassava per nosaltres i el Tatin Carbajosa ens treia dels merders amb el Gobern Civil, a compte de son pare que era un falangista conegut i un home de bona pasta, afable i bon tio, al capdavall. La Cançó catalana sempre ha estat un mal negoci. Però això no vol dir que no fos absolutament necessària en aquells moments, i després quan van començar a dir que ja no calíem i que érem un xiruques, també i encara més ! Aquest fou el gran cagalló de la política cultural de CIU. Calia seguir fent cultura i oposició. Perquè ara el Franquisme ha ressorgit amb una força inusitada, perquè no se'l va desactivar mai i d'això en te la culpa la complicitat del Pujol amb la dreta espanyola. -A part de moltes altres variables està clar. Jo al Pujol li reconec que ha estat un gran polític segurament el millor polític de la transició, però no li perdono la seva làbia d'engatusaire i sobre tot la seva falsa política cultural ... A i que acabes fent el pantà de Rialb "Por Cojones" i omplís Catalunya de Transgènics d'amagatotis... i altres marranades d'aquestes:  pel demés, potser no en trobarem un altre de tan bo. Considerant que els seus homes de confiança ... Alabedra i companyia estant o han estat tots processats per corrupció, trobo que n'ha sortit net com una patena, s'ha de ser molt bo per acconsseguir això, mentres els altres pringuen. Al Gobern "DEL MILLORS" del Mas. Li sortiran berrugues, amb menys d'una legislatura i sinó; Me torno a deixar los bigotis....

                          LA FOTO D'AQUELL VESPRE , DEL 

                          MANEL REI CASCALES

INDRET

Que em tornis el nom de cada cosa...

Que em tornis el nom de cada cosa,

l'amnèsia de que parles al discurs

no te principi, tots ho sabem.

Ordiré una nova malvestat si m'empresones.

Barrinaré l'afòtic clos on m'has ferrat.

T'empastifaré el rostre de papers

que diguin el teu nom.

I el nom de cada cosa.

Miquel Àngel Tena-Rúbies  Cançó  1972

MANEL MONTAÑES , LES PARAULES SON TEVES, SEMPRE LES HAS TINGUT...

 

Poema del Manel Montañés, deixat al rodet de la Olivetti de la taula de la meva habitació del carrer Paris 68 baixos 1ª. Al juny del 74

Aquells dies d'anades i vingudes, vivíem "encomunats" i mig esbarallats en aquell pis immens del carrer París, en el que jo quasi ni hi parava mai, recordo que la Ione, va venir del País Basc i que jo estava firmant un contracte discogràfic amb Edigsa, per tres discos consecutius amb uns royaltis del 10%  TOT UN TRIOMF !!( que no van complir mai per cert!!).- Aquesta fou unaltra decepció que ens va enxampar al Quintin Cabrera, a mi  i a L'Oriol Tramvia que el van escapçar de mig a mig desprès del Bèstia!! que l'havia pujat als altars, el varen fer baixar d'una "patada als ous" i es que la cançó- la música catalana tota,  estava dominada per un lobby de Convergència que feia i desfeia al seu arbitri , a mi em barraven el pas continuament i aquell contracte només fou una finta per a desanimar-me i fer.me plegar. També recordo que començaven els problemes seriosos amb la fatiga i que un matí vaig ingressar al Clínic amb un quadre de taquicàrdia bestial, jo pensava que la palmava, em van chutar Digoxina i em van enviar a casa . La Ione es va enfadar perquè jo no vaig anar al Poble Español a vore a la Salseta. La nit abans que ja partís cap a casa seva. Jo ahuria volgut que estessim sols a casa sense follons per a despedir-mos i aclarir algunes coses però ells se la van emportar cap al poble Espanyol i em van trucar ,com recriminant-me que la deixés sola , per a mi fou una ingerència , una manipulació i em vaig emprenyar, Total que no hi vaig anar, a més. Acabava de deixar La Salseta i no em venia de gust trobar-me amb aquell cabró del Vercher, el Salvador s'havia ajuntat amb una colla de semidelinquents , garrulos i xorissos ressaviats i a mi no em molava ja anar a fer jarana pels barris... ademés eren una merda de músics. Després li va costar vint anys de treure-se'ls de sobre i un munt de millios de peles d'indemnitzacions . Les traïcions es paguen cares de vegades... em vaig quedar a casa del Salvador, fins feia poc vivíem allí i encara teníem el costum d'anar-hi sovint,  al carrer Calàbria. Assajant les veus de la Dama d'Aragó, amb un del Grup Coses que també acabava de desfer-se. Estavam muntant el repertori de "UN TROBADOR S'ESDEVIGUÉ ". Un espectacle que m'havia encarregat a mi La Caixa, per anar per les escoles. Semblava que tot es desfeia a l'hora i que tot començava alhora. Fou un temps de prendre postures i casdascu prenia les que volia, o les que podia. El Manel estava angoixat per que jo demarrava molt i va escriure aquest poema que era tota una premonició de que vindrien temps difícils per a tots... La Ione va marxar cap a Renteria enfadada perquè ma cunyada li va menjar el coco tota la nit al Poble Espanyol i jo això no li accepto, perquè va ser una jugada bruta, em va tirar merda a sobre, sense saber res de res de la veritat,  i vaig perdre a una dona a la que ja m'estimava molt. Perquè unaltra li va dir que li posava les banyes amb la Núria, i això només era una mitja veritat i una mitja  mentida posada amb cuny de mala folla, per a fer-me mal. Les coses com son i com foren ... Jo no vaig anar a buscar-la, al País Basc perquè a l'endemà mateix marxava cap a Alemanya , on vaig estar un parell de mesos i mentida podrida a tothom d'on havia estat quan vaig tornar... Després varem anar a Cerdenya a l'Alguer amb el David al violoncel a fer una mamonada d'aquelles que fan posar cara de tonto perquè fou un gasto de collons per a no res... En Sabater muntava Fastos entre Barcelona i L'Alguer per emplenar el seu Hotel de Sants... Jo vivia al límit i no tenia temps per donar explicacions , tenia el convenciment de que palmaria qualsevol dia i vivia com si sempre fos l'ultim dia de la meva vida,,, Aquest poema el vaig perdre, però en realitat jo no he perdut mai cap poema, sempre els torno a trobar ... En aquells dies vaig escriure "Ai Amic Meu", sobre el patró del manuscrit del Clam de la neu de Jordi Pàmies, que encara estava per publicar i el fàtuo del Burguet, va dir que no es creia que aquell poema l'hagués escrit jo... Era un cabrit i encara exerceix de cabrit que es lo que li dona de menjar .Fer de cabrit!. Gracies Manel per la crònica d'un temps perdut. Que va sentar les bases d'un de guanyat. Les Paraules son ben teves http://manel-monta.blogspot.com/2011/11/de-qui-son-les-paraules.html

CADA VEGADA QUE FAIG UN CONCERT EM SENTO AIXÍ.... COM PODRIA DEIXAR-HO?