NO M'HI FACIS PENSAR MÉS

Que no m'hi facis pensar més,
ja sé que això... i la puta que el va parir!!,
que no hi vull pensar més, home deixa-ho correr...
que a mi no m'hi va res.
Que et dic que prou !!
com hi tornis et clavo un mastegot que et trenco les pales, Ja!
I el tio, va i li fot una hostia del quinze al mirall
i es talla, pel vidre partit, cop en sec, dos dits de la ma dreta,
que cauen com dues sigaletes de gos,
pel damunt de la pica blanca ROCA modelo Victoria.
I tot ensangonat crida a la dona i corren cap a l'hospital
amb les dues cigaletes posades en gel...
Ara si que l'he pringat pensa...mentres el dolor augmenta.
Més m'hauria valgut fotrem daltabaix de la terrassa.
En entrar a urgències, se'l troba fit a fit, i . Si , soc home mort.
Com em tornis a marcar la criatura, n'iré a per a tu i a per a tots...
Val més un home mort... que un que planeja durar tota la vida.

SARAMAGO ES MORT

I JO VOTARÉ EN BLANC.

SENSE PARAULES!!!

BURROS!! --- Dispareu al pianista collon!!!

CRISIS, DEUDAS Y BURROS

En la Facultad de Ciencias Económicas, un alumno le pide al profesor que les explique los orígenes y las consecuencias de la crisis que azota al actual sistema económico capitalista.

Lejos de andar con terminologías técnicas y utilizar un vocabulario selecto, elige un discurso sencillo y cercano a todo el mundo:

Y les dice así:

Un señor trajeado se dirigió a una aldea donde nunca antes había estado y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran. Una buena parte de la población le vendió sus animales, pensando que era un precio asequible.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 200 euros por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación, al día siguiente, ofreció 300 euros. El resto de la gente vendió los pocos burros que aún quedaban.

Al ver que no había más animales, les pidió que buscaran más y ofreció 600 euros por cada próximo burrito que tuvieran, dando a entender que los compraría todos a la semana siguiente. Y se marchó.

Al día siguiente, tras esquilar a todos los burros para que no fueran reconocidos, mandó a su ayudante con todos ellos a la misma aldea para que los ofreciera a 450 euros cada uno.

Ante la perspectiva de un pingüe beneficio a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron dichos burros a 450 euros y, quien no tenía el dinero, lo pidió prestado al Banco. De hecho, compraron todos sus burros y todos los que aún quedaban en la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, al igual que el señor trajeado. Y nunca más aparecieron por allí.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros “de lujo” y los vecinos, todos, endeudados.

Hasta aquí la parábola que contó el profesor. Veamos lo que explicó después:

Los vecinos que habían pagado al contado, tenían en casa un burro carísimo que no podían desprenderse de él a no ser que perdieran una buena parte de su dinero.

Los que habían pedido dinero prestado, al no poder vender los burros, no pudieron pagar el préstamo. Estaban peligrosamente endeudados con el Banco.

El Banco se quejó al Ayuntamiento diciendo que si no cobraba, se arruinaría y entonces no podría seguir prestando dinero ni a los vecinos, ni al propio Ayuntamiento. Por lo tanto, se arruinaría todo el pueblo.

Para que el Banco no se arruinara, y el pueblo tampoco, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio directamente al propio Banco. Pero este, ya cobrada una gran parte del dinero; sin embargo, no perdonó las deudas a los vecinos del pueblo, que siguieron igualmente endeudados como antes.

El Alcalde, con esta medida, dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado y al borde de la ruina.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está casi en la quiebra, no podrán cobrar después lo que le presten.

Resultado:

Los dos listos del principio, forrados.

El Banco, con sus ganancias resueltas; y un montón de gente endeudada a la que el Banco seguirá cobrando lo que les prestó más los intereses. Incluso, adueñándose de los ya pobrecitos devaluados burros de los vecinos que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.

Mucha gente arruinada con burro y otros arruinados y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado.

¿Resultado final?:

Para solucionar todo esto y “salvar” la economía del pueblo, el Alcalde decidió una medida digna de un hombre sabio e ilustrado:

Bajar el sueldo a sus funcionarios.

MUSICOTERÀPIA???? i acufens- Tinitus

La primera vegada que vaig sentir parlar de "musicoterapia" fou l'any... no recordo quin, fa molts , molts anys, una matinada d'hivern que vaig acompanyar al Xavier Ribalta a fer un bolo a la Seu vella de Lleida, on li van portar un ramat de canalla per que els cantés un recull de Poesia Lleidatana . L'acompanyava un Pianista molt bo , molt dinàmic i equilibrat, que és deia Miquel Àngel Marigò. No sé on deu parar ara , però en aquells temps treballava com a Musicoterapeuta en un centre de nois disminuïts a Suíssa. M'en va fer cinc cèntims, però ja em va picar la curiositat pel tema eren els anys 80 i parlar de musicoteràpia era com parlar d'ovnis...

Ja fa anys que la SPP , em va fer aparèixer un soroll continu en estéreo surround, localitzat a les meves orelles i que s'estenia de vegades amb una intensitat molt molesta pel centre del stéreo; Es a dir cap al mig del cap.

Els acúfens, o Tinitus, per ara no tenen massa bona solució , hi han clíniques privades que prometen el lloro i el moro però no diuen com i primer paren la mà. I jo la veritat sigui ben dita; de la medicina que para la mà , ja n'estic tip. Cansat , "desafeccionat". Fa un temps vaig decidir posar-me únicament a les meves mans, i al risc de les meves intuïcions. I per que no dir-ho clarament els meus estudis lliures, que no per lliures son menys estudis.

D'ençà que treballo amb sequenciadors i sintes virtuals, ja deu fer set o mes anys, la creació de sons ha anat adquirint cada vegada més interès per a mi. molts cops només amb un sintetitzador gratuït senzill com per exemple Green Oak Crystal i un teclat en pantalla, ni ta sols em cal connectar tot la parafernàlia del Midi, en tinc prou per generar un só que d'una manera interior em crida l'atenció , he arribat a establir famílies de sons que actuen sobre el meus estats d'ànim, o potser millor els meus centres de plaer o rebuig... hi han sons que em relaxen, que m'ajuden a meditar, o que simplement em fan passar l'estona badant despreocupadament com si estès passejant pel camp. O sota una cabaneta de fusta en mig de la pluja... a davant del mar un dia de tempesta amb onatge

Vaig intentar fa temps posar-me en contacte amb gent que pràctiquès la musicoteràpia però vaig veure clarament que la cosa estava organitzada com una corporació tancada sota el domini de la medicina oficial. Per que? vaig preguntar-me... deu ser que no interessa que es propagui massa que la musica a part de excitar les masses, també pot servir per a curar malalties concretes?... navegant per internet vaig trobar moltes coses, es a dir "maestrillos con sus librillos" que munten la seva pàgina web per a caçar incauts. Total res en clar, vaig comprar alguns llibres sobre el tema, algúns poc seriosos, i altres potser una mica més interessants. Però al final La Musicoteràpia seguí essent un misteri introbable per a mi.

Quan: al Tinitus o acufens del meu atrotinat cap seguia donan-me mala vida i fins i tot nits d'insomni i estats d'irritació. Es com una "Gota Malaia" una creu... no hem d'oblidar que la creu era l'instrument de tortura i execució preferit a l'imperi Romà. I ara millions de persones porten una creu penjada al coll i la besen sovint... es com si portéssin una guillotina en miniatura al coll i l'anessin besant sovint... Els primers cristians no la volien ni veure la creu... fugien de la creu com qui fuig de la càmara de gas... Si pot , es clar. per que a Amèrica els foten a la cadira o a la càmara de cas, i abans de morir un capella els fa besar una creu. Cossa més Horrorosa!!! ??? Me'n vaig del tema... La memòria del treball Miquel, la memòria del treball...

-Armat amb uns auriculars d'alta definició i els meus softwares sintètics, Faig propaganda del meu magnífic seqüenciador Samplitude 11.2 amb tots els sintes que porta incorporats : com l' Independence de Yellow Tools, Un fenomenal sampler-sinte vaig començar a intentar esbrinar quina era la frequència , el to, la nota, el so. El "PITO" exacte que produïa el meu cap, les meves orelles , el meu nervi auditiu, les meves neurones... els meus ossets auriculars "el meu yunque i el meu martillo" com estudiava de petit , el meu timpà... ves a sabre que és el que produeix aquest martiri ... Los metges se fan los "longuis". M'agrada aquell terme que fan servir sovint quan no tenen puta idea del que et passa , diuen P.E. despres de dos mesos dingrés Hospitalari , amb probes d'alta tecnologia ; Pericarditis Idiopàtica recurrente con ligera calcificación que suguiere cronicidad... i tu et quedes pastat amb la sensació de que has de decidir qui es l'idiota: ell o tu.... Quieto! que tornes a fugir del tema, home!! estiguis atent collon!!

Identificar-lo ja fou tota una odissea perquè era, variable segons l'hora o segons el meu estat era diferent- mantenia unes certes constants però no sempre era igual. primer vaig reproduir el so mes freqüent, lo mes aproximat possible al que sentia, això no fou massa difícil vaig utilitzar el Krystal que es un sintetitzador virtual molt poderós, després la nota, era un re, un re natural sense cap més atribut, es podia tocar amb el piano ere la nota més alta del meu teclat M-Audio Keystation Pro 88, que es de fet un controlador Midi amb moltíssimses prestacions de control per a tota mena de software d'àudio.

Un cop afinat , retocat , flitrat, equalitzat, comprimit i masteritzat que es fer totes aquestes collonades pero sabent-ne

Estic cansat : CONTINUARÀ