dissabte, 26 de juny del 2010

NO M'HI FACIS PENSAR MÉS

Que no m'hi facis pensar més,
ja sé que això... i la puta que el va parir!!,
que no hi vull pensar més, home deixa-ho correr...
que a mi no m'hi va res.
Que et dic que prou !!
com hi tornis et clavo un mastegot que et trenco les pales, Ja!
I el tio, va i li fot una hostia del quinze al mirall
i es talla, pel vidre partit, cop en sec, dos dits de la ma dreta,
que cauen com dues sigaletes de gos,
pel damunt de la pica blanca ROCA modelo Victoria.
I tot ensangonat crida a la dona i corren cap a l'hospital
amb les dues cigaletes posades en gel...
Ara si que l'he pringat pensa...mentres el dolor augmenta.
Més m'hauria valgut fotrem daltabaix de la terrassa.
En entrar a urgències, se'l troba fit a fit, i . Si , soc home mort.
Com em tornis a marcar la criatura, n'iré a per a tu i a per a tots...
Val més un home mort... que un que planeja durar tota la vida.

10 comentaris:

  1. Ostres, tu! quina esgarrifança que m'has fet venir!

    Quins acudits, et tio, mira que fotre-li hòstia al mirall! A qui se li acudeix?

    Quan un s'enfada més val escriure un poema... que parli de trencar miralls que no pas trencar-lo de veritat, oi?

    Un cop passada l'esgarrifança te l'aplaudeixo ben fort!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Es un experiment, per que ha de ser sempre la poesia tan empastifosa , tan melíflua i tant esteticament rocococó.Em pregunto, si hi hi ha lloc per les emocions més primitives en la poesia , es un poema que comença pel final de fet ell es mort per que s'encara a uns xulos que li peguen la canalla, i representa que el maten, la sequència es a l'inversa i es veu a ell mateix Mort encara que creu que en lloc de dixar-se anar per la obssesió, li ha fotut cop al mirall, es un pel esquizo tot plegat pero m'encanta que t'esgarrifi....

    ResponElimina
  3. Hola.
    Els Nickelback tenen una cançó que va sobre el maltractament a les dones. Es diu "Never again".
    M'ha agradat molt el teu poema. Tens raó amb lo rococó, que cansa en la poesia. Reivindiquem la parla de carrer a la poesia, que bé ho fan els rappers, oi?
    Per cert, em dic Montserrat Aloy i també sóc poeta. Et convido al meu blog, a veure què et sembla.
    Salut!
    Montse

    ResponElimina
  4. Benvinguda al catau del xaman dels Eo,eo, xim , bubm... bumb!! m'hauras de donar el teu blog si vols que et localitzi per que no hi surt al teu perfil. Gracies pelcomentari.Jo Soc de l'any de la pera axi que aquest grup els Nickelbak no esls conec o potser si i m'han pssat per alt , jo em vaig quedar amb els Nirvana i la Linda perry amb els 4non blondes soc un yayo ja ho se pero m'importa un carajo. Apa, vagi be que diuen a Deià!

    ResponElimina
  5. Jo crec que totes les emocions hi caben en la poesia, les unes i les altres. Cadascú pot escriure el que vol expressar i també cadascú pot llegir el que té ganes de llegir i no hi ha res més a dir.

    Jo et llegeixo aquest poema i em fa esgarrifar i l'acabo, perquè és un i perquè ets tu que et conec... però també t'he de dir que un llibre sencer d'aquest a poesia (que em fa esgarrifar) no me'l llegiria, bàsicament perquè aquestes emocions primitives que dius tu o amb una certa agressivitat, no m'interessen gens. no m'ho passo bé llegint i la vida ja és prou dura com per que el moment de llegir que trio jo... me'l faci dur també.

    ResponElimina
  6. Estimada Carme: jo potser tampoc ho faria de llegir tot un llibre de poemes d'odi i sang i fetge, però la vida és. Inclou en aquest ésser, tot el ventall. El be i el mal. Si no vols veure el mal i assumir-lo com a existent, t'enganyes. No suporto als optimistes "malgré tout". En canvi et "suporto" i m'agrada moltísim el que tu escrius i el que pintes. Tu argumetes el teu optimisme, per això no ets una "malgré tout". Jo argumento un experiment poètic sobre una idea, que, de fet es el nucli d'un conte de lladres i serenos. En Riera em va comentar en una de les llargues converses literaries que manteniem, que les seves noveles només eren poemes desenvolupats. Arguments que neixien en forma de poema i alego passaven a la narració.No se si mai aconsseguiré mantenir el ritme d'una narració més enllà d'un límit que no puc traspassar : vet ací el dèficit en la memòria del treball!! Hem de parlar , si que em de parlar , a vore si puc aprendre alguna estratàgia per a superar els meus propis límits físics i cerebrals... es complicat oi?
    una abraçada
    Miquel

    ResponElimina
  7. Miquel Àngel,

    la veritat és que el meu optimisme és bastant "natural" i poc treballat, és tal com surt... no sé dir-te si és malgré tout o no ho és. Sóc molt optimista a nivell personal, bàsicament perquè he tingut sort a la vida, molta sort i no m'han passat coses massa tristes ni greus ni complicades. I sóc pessimista col·lectivament perquè en aquest país això no va ni amb rodes.

    I jo sé que existeix el mal, i la violència i tot això, massa que ho sé, però no vull veure-ho si puc evitar-ho. És més, algun cop he arribat a pensar que les "obres" del tipus que siguin (cine, novel·la, teatre...) violentes, encara que fins i tot puguin ser-ho com a crítica, no fan res més que donar ales, donar idees i alimentar a tots el que ja són violents de mena, per tant em desagrada individualment i no vull presenciar-la i "crec" que no es fa cap servei a la humanitat divulgant-la massa, tal com es fa en cinema etc... i ja sé que puc estar molt equivocada, però mai no he estat capaç de veure-ho d'una altra manera.

    Aix, que a hores d'ara ja he passat la frontera dels malgré tout. :) No t'enfadis amb mi, eh?

    I la veritat no sé pas si podré ajudar-te molt amb això de la memòria de treball... però podem parar-ne.

    ResponElimina
  8. Amb això estic d'acord la violència gratuita del, cinema americà sobre tot, es una forma detenir la població acollonida i sumisa per que genera por i desconfiança, converteix a la gent en un ramat de paranoics i fa que els psicòpates emulin el que veuen per la pantalla. Això es més que evident i jo també rebutjo sistemàticament aquesta mena de subproducte de telfilm i películes de serie inclasificable que no valen artistícament una merda però omplen la programació de la caixa tonta .Violència programada en dic jo,merda per a les ments més febles, justificació del control de la població fins al més mínim detall etc. Altra cosa es es la bona literatura , no em podràs negar que l'esgarrifança que provoca el Frankenstein de la Mery Shelley es el resultat d'un talent extraordinari o que la novela negra de la Patricia Higsmhit, tot i implicar violència i assesinats es d'una esgarrifança deliciosa. O que Muerte en el nilo no sigui una novela ideal per a passar una tarda d'estiu llegint sota la parra. En fi aquest es un tema per a fer una tessi doctoral i segur que algú ja l'haurà fet. Endementres fa una calor tant espantosa que mes em valdria tirar-me del balco com qui es tira a la piscina i quedar esclafat contra el sostre del meu propi cotxe aparcat ben be al desota casa que per això tin parquing de minus jo , immaginat quina fila tot espatarrat damunt del cotxe i la gent mirant esgarrifada!!! Jejeejejee!!! ja no tindria mes calor!.

    ResponElimina
  9. Ets un cas, Miquel Àngel! :)

    Prefereixo no imaginar res del que em dius! I mira! fins i tot prefereixo que passis calor!

    Apa, doncs, a passar calor!

    Sempre em sembla millor que la teva idea ...

    ResponElimina
  10. Ja veus com soc de retorçut .Ves que hi faré , Pobre de mi!! m'has de absoldre ho he fet amb tota la intenció d'esgarrifar-te però només t'he posat de mal humor , ho sento...
    M'en vaig al Poble a vore Ma mare questà molt velleta. Apa ja en parlaem ( d'unaltre tema , aquest el podriem matar ara mateix , no et sembla?)

    ResponElimina