BON DIA DE NADAL

Benaventurat aquell que un jorn lliura la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel mon, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, linies, gestos,
i un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s'acarà amb desesper a la collita d'hombres,
únic gunay abtingut. Peró es enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi troba: "Almanco
fora bell no haver nat." Però existeix, i calla
També ho fora morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s'adona
que la bellesa es allí, just de cercar.la.

Miquel Àngel Riera "Llibre de Benaventurances"
Tots el poemes edicions 62 1985

Cia Ponentina de Cançons de Pagesia: Tutti

Quan tingui la foto original es podrà veure millor, però primer l'he de trobar ... endementres escolteu la cançó que és una versió de la que ja cantava amb el grup Pandero alla per l'any 94 del segle passat i ara reconstruïda per en Pere Salas amb la Cia. Ponentina i cantada per la Laura Megia i per mi, l'any 2001. Unaltra versió feta també pel Pere i cantada pet tots dos fou editada l'any 2002 en el disc Folk I música Tradicional de les Terres de Lleida, Editat per EnderroK discos amb la col·laboració de la Diputació de lleida i L'IEI per iniciativa de FOLC. Jo hi cantava també una cançó de Pandero inèdita que vaig poder gravar del arxiu sonor Sistac-Farreny. Una joia interpretada per una autèntica comare de la verge del Roser i Cantadora de Pandero que encara era viva quan L'Enrric Farreny es va proposar de salvar el que quedava d'un folclore a punt de desapareixer. Una Cançó de Cavallers, per cert,- gràcies a la meva insistència i perseverància en perseguir a la Dolors Sistac. Dona de poques bromes i una de les més valuoses intel·lectuals, que ha donat Lleida durant el segle XX i per ara part del XXI-Ejem!! parlant d'altri: ALEGRE MON, ALEGRE MON és una cançó de Ronda un vals -jota que fa de bon cantar, és la natural evolució d'una cançó com les Cuscurulles, , Es a dir Cants de Pandero= nexes d'unió poc definits(Cuscurulles)= Cançons de Ronda= Jotes a la Franja de Ponent, influència del l'Aragó, i fusió cap a les Garriges, El Segrià sud , Baix Camp i Terres de L'Ebre. EP!! JEP!! això es una hipòtessi només, una idea que podria ser mig raonable, encara que hi podeu posar les acotacións que calguin i pertoquin, que el Catedràtic no soc Jo. L'Artur Blasco en sabra molt més d'això. Jo només soc un cantaire i un afeccionat a les rareses cantables. És divertida i encara que és una gravació feta d'un directe, així polideta amb el Samplitude, queda prou be per sentir-se, que és de lo que és tracta. -Jo aprenc del Mestre Arnella que sempre té la raó-.Fou un dels bisos de l'actuació al Tradicionàrius que varem fer, i, per a mi una de les edicions més, reeixides i memorables,- a part de la que varem fer amb el Grup Pandero i a la que va assistir la mateixa Dolors, per a fer una conferència sobre les cançons de tambor- clar que això es subjectiu he?... cada gall s'ho mira com li sembla. Poso les totes les tites al corral, no fos que me'n faltés alguna de si per cas...

Visca la República Argentina!!

Les festes de Nadal de 1969 vaig portar a un amic d'Oliana a passar uns dies a casa meva. L'amic Barberà, que va tenir que viure un ensurt considerable degut a una frase feta que es veu que en temps de dictadura no es podia pronunciar.
La nit de fi d'any varem sortir uns quants de la colla a fer el burro pel poble i a pesar del fred ens varem animar a pujar fins a cementiri a saludar als difunts i varem estar una estona fent guàrdia a la porta. Érem uns adolescents fent d'adolescents i en baixar ,quan érem al bell mig de la plaça Mercadal.- La plaça porticada mes bonica de Catalunya juntament amb la de Vic- (abans, es clar, que la convertissin en una plaça dura uns convergents aixalabrats ) Donquis lo Ticó va sortir amb un "Ara que estem ací reunits Visca la República!!...Argentina!! Je je !! Visca la República!!! vaig cridar jo, engrescat per l'acudit i afegint-hi volum i un gall d'hormona desbocada . A l'hora sortiren dos tricornis encapats de verd fins als genolls que ens van increpar "Quien a sido!? i jo valent com sempre he estat i tontol'haba com n'hi ha pocs, vaig donar un "paso al frente" i vaig carregar amb el marró tot mussitant que havia dit Argentina mes fluixet... es incert que ho acabés dient de fet el crit era prou "suversivo" com per empapelar-mos a tots.
A ver "documentasssionnnn" de toos uteees. I ! mañana presssseentese en er quarter... Lo Barberà al·lucinava pepinos i els altres estaven prou callats com per donar la festa per acabada...
Molts anys despres en Barberà i jo varem xocar en una cruïlla de carrers del Masnou una nit de pluja ... No ens havíem tornat a veure i val a dir que la nostra amistat es mantenia intacta tot i que evidentment gafada pel destí... No se que passarà quan ens tornem a veure...

Festival de la cançó al Gran Price 1970

Aquella vesprada vaig conèixer a en Barbat, qui em semblava un autèntic Deu, Jo vaig començar aprenent d'en Barbat, copiant-lo, i més tard en Subirachs, també una mica en Llach,.. en Molas en va dir... Una tarda -vespre al Musiclad de Mollerusa "veus? si m'haguessis enviat la cinta que et vaig demanar l'any passat a la Normal de Lleida quan vareu cantar amb l'Ovidi , ara series TU qui cantaria amb el LLach..." ho va dir com una mica ressentit el tio, i jo vaig pensar; vaja quin xollo que m'he perdut, aquest es deu pensar que perdo lo cul per fitxar per la seva cuadra de bufamicros... Això vaig pensar , si senyor i no me'n penedeixo gens. Lo que volia el Molas, era una colleta que es mengessin ço que no es volia menjar la seva estrella estrellada i així copar el mercat. Quan em van furtar un bolo dient que estava malalt i van enviar al Muntaner al meu llloc,  (estava clar que ell, ni fava de res )ja fou la guerra. Guerra que vaig perdre. Amb tots els honors faltaria més. També l'Adolf Caró,( ...i semblen de metall, fulles grogues brillants...) qui escoltava molt a la radio, i en Jordi Fàbregas, cantant l'Amsterdam de Brel i que anys més tard fou el motor de Coses i del Tradicionàrius, o la Murga o El pont d'Arcalis, i als de la Trinca, i a la Maria del Mar, la Deessa bruna de ses illes, a qui li perdono inclús que fos de la quadra del Molas, i al Sisa... estarrufat i al Pere Tàpies.... Em va presentar al púbilc en Ricard Fernandez Deu , que llavors era o aparentava ser un presentador "dels nostres " ara es un "Ppeperoni" i li estaré sempre agraït; per que va dir de mi coses tan agradables com: que era la més jove realitat de la cançó del moment i altres collonades així... vaig cantar tres cançons, l'Amic de Londres,(la meva 2ª cançó )Jo vivia en un reco de mon (La 3ª) , i un poema de Sebastià Armenter (Amb el parell vine, vine a llaurar/ que la terra ara en saó està/ apresta la rella fes un bon guaret/ qui malament llaura, la sega malmet...)-la 1ª- i després em vaig quedar a observar la moguda entre bastidors, vaig xerrar una miqueta amb en Barbat, i amb en Pere Tàpies, a fora hi van haver garrotades i van començar a entrar els grisos amb cavalls però la cosa tampoc va anar a més i a mi se'm van emportar per la porta del darrera no fos que rebéssim encara. Recordo al Jordi Fàbregas amb la guitarra enfundada i un tabard amb el coll alçat, alt i prim com un espàrrec, que s'acomiadà de nosaltres força tranquil...Tot normal per l'epoca, res d'extraordinari, allò es vivia amb una certa displicència...

Entre els assistents, a part dels germans Romaní, en Nolo i en Joan companys de cantades i altres jocs "de pilota basca" contra la paret... hi havia un senyor de Balaguer, el senyor Caballer, el pare del pintor i gran muralista Balaguerí. Ell, bon català de mena, es va quedar sorprès de veure'm per aquells andurrials fent la meva i en tornar al poble, prest ho va comunicar al meu pare tot felicitan-lo efusivament de tenir un fill tan bon patriota com jo... al vell mig del banc d'Aragó, si no em falla la memòria. El meu progenitor anava atabalat per un episodi realment surrealista que vaig protagonitzar no feia gaire, juntament amb la colla d'amics amb qui sortia sovint.
Fou la nit de fi d'any de 1969... El misteriós comentarista anònim deu recordar be l'episodi ja que en cita a la perfecció la causa justa...

L'any 1969 vaig començar a fer cançons, unes primeres cançons plenes de ganes de conèixer, necessitat d'aprendre i d'assimilar tot el que passava en la Barcelona convulsa, secreta i atemorida del refereréndum del Si forçós. Dels Macrojudicis,del TOP, de les notícies del Maig de Paris.I de la Nova Cançó...
Tenia 16 anys , n'anava a fer disset. Havia guanyat un estúpid concurs de col·legi de capellans amb l'inefable nom de "La canción blanca". Merda! , jo havia sortit a estripar en plan Bob Dylan amb una harmònica penjada al coll i cantant una cançó meva sobre un drogata de Londres. Els Frares no van entendre rés, però en Verdeny de Tremp, en Soler i altres de Sisè i de Preu em van votar en massa. Vaig guanyar però estava clar que amb aquell tema no podia anar gaire lluny . No em van deixar passar a la final... Quan s'ho van mirar millor fins hi tot em van cridar a l'ordre.
Després varen venir les escapades dels diumenges pels col·legis dels voltants. Demanava permís per qualsevol fotesa i apa , a fora m'esperaven amb una guitarra i roba adequada. Calia donar el pego! No podia anar pas amb la bata de quadres!!! o els jerseis de la padrina. Vaig començar a anar de negre absolut . Era la disfressa més fàcil i més eficaç.
En Quico Pérez, i el Ferran Garcia Mallol, els dos de Balaguer, els dos artistes , els dos activistes, i els dos lliures com els ocells ,- no pas com jo que era un presoner de misses dites i totes les per dir- que vivien en una pensió del Carrer fontanella, al davant mateix del local dels amics de la ONU. -Paraigua d'activitats diverses en pro de variades causes anti- franquistes.- Van proposar-me de cantar en un festival que s'hauria de celebrar al Price (ja desaparegut) on hi cantaria la plana major de la Cançó i on tindria el meu primer baptisme de masses.
Arribat el dia no recordo quin, em van venir a buscar al cole i amb troles en vaig sortir sense problemes...