IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.
A les Detis i a tot el seu llinatge

"Tornar de Tu" Quadern de Mahalta 2004

So Qui So

Els viatges a Barcelona a vore al metge, viatges llarguíssims, pesats i fins hi tot perillosos per l'estat de les carreteres de la postguerra, amb parades a Igualada marejat com una sopa, a prendre un entrepà i a veure al nan de l'hotel Amèrica...foren una constant en la meva infància. Les llargues esperes a la sala d'espera del Dr.Sales eren soporíferes, desesperants. Estic convençut que aquelles esperes eren premeditades, com més ens feia esperar, més cobrava aquell Catedràtic. Jo li tenia una por cerval i alhora un respecte sumís, humil. Em mirava amb una severitat que em feia pensar amb la guàrdia civil, i quan em despullaven per examinar-me i treia un martellet de goma negra triangular i em començava a picar pels tendons jo crec que llavors si que em tornava paralític, pero de por !!. Era tant Sever aquell home que s'hauria d'haver dit Severiano Sales. Recordo, ja de més grandet, que em va dir que jo podia fer lo que feia cualsevol altre nen i que podia arribar alli on arribés qualsevol, només em calia possar-hi més esforç... Que la Polio un cop corregides les seqüeles de l'atrofia muscular, no tenia per que afectar-me en cap més àmbit de la meva vida i que havia de proposar-me seriosament fer una vida tan o més activa que els altres. Ho recordo tan clarament, ara, per que la seva manera de parlar era tan convincent que jo vaig incorporar aquest lema a la meva manera d'anar pel mon. I tant fou així que els meus pares aviat varen començar a témer i a frenar-me pels els meus atreviments físics i socials. No van poder parar-me. Mai vaig parar; a mi només em va parar La Sindrome Post-Polio. Ara fa uns 15 anys. Quan ja estava absoluta ment esgotat, quan ja havia usat i abusat de l'alcohol com un combustible i un anestèsic i em va trair de mala manera, quan ja havia buscat per tota la classe mèdica, internistes, psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, cardiòlegs, especialistes de tota mena i nutricionistes de pa sucat amb oli... una solució al meu cansament físisc i mental: vaig parar, vaig claudicar i vaig tenir que fer fora del meu cervell les sentencies d'aquell home. Aquell eminent neuròleg , estava equivocat. La Pólio no es una malaltia estàtica, la Polio deixa seqüeles a tot el sistema nerviós, la Polio crea una apoptosis celular que danya el cervell i la médula i això te consequències a llarg plaç. La Polio te consequencies immunològiques, poc desprès de la recuperació aparent de les funcions musculars no afectades ,comença un procés immunològic d'auto protecció que provoca fatiga crònica,( Dalakas), ja en els nens i adolescents. Forrests Gamp es una falsedat capciosa, no hi ha voluntat que valgui sobre les comseqüéncies tardanes de la Polio, aquesta fou la mentida que em va dir aquell senyor que cobrava tant per una visita que es feia esperar quatre hores. Jo no en tinc la culpa, els meus pares tampoc la tenen , el meu germà que no va entendre mai les meves actituds tampoc la te, la meva ex dona que no va lligar mai rés tampoc, ningú en té la culpa de que aquest nen que veieu a la foto es passés la vida tirant d'un carro ple de pedres. La culpa la te el negoci brut de les vacunes . L'èxit de les vacunes al preu que fos, el carpetazo a la Polio com " asunto resuelto" això en té al culpa i resseguir-li el misteri es quasi be impossible. Mai sabrem per que es va enviar a milers de nens a competir amb el mon sabent que no podrien fer-ho. Perque desde els anys 50 ja sabien que això passaria, les investigacions de Bodian sobre cervells de casos de polio post mortem ho demostren. Que s'aixequi un Metge, no, un Metge no, que no entenen ni idea, un investigador, un immunòleg, un investigador de veritat, i m'ho rebati amb arguments científics . Estic esperant. Els Polios, els vius i els morts, estem esperant. Esperem , tot i que sabem que mai ens donaran la resposta per que s'hauria de derrumbar tot el sistema mèdic del mon per obteni-la.

He pres una decisió...

Com que tinc L'ALBUM SÈPIA abandonat de fa temps,-em costa canviar de blog i posarme a escriure memòries, quan de fet al blog que estem ja ho estic fent, per tant traslladaré de cop tot el material que hi tinc, ací, per tal de resseguir-lo i continuar parlant de les primeres èpoques sense tenir que anar a cap més lloc, si us va be, collonut i si no tan se m'en fot per que jo a casa meva faig el que vull i vaig en pilotes si fa prouta calor. Així que som-hi, que avui tinc ganes de treballar!! EP¡ no cal pas que us ho lleguiu tot d'un cop que es podria venir un empatx...he?

BENAVENTURANÇA Nº8

Foto:Siqui Sánchez

benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força ell, d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
Entorn a la tècnica de la travalada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut per que hi era. Encara hi som.
Just cau aquell que està dotat per fer-ho."

Miquel Àngel Riera "Llibre de benaventurances"
"Tots els poemes" Edicions 62. 1985. 2ª Edició

Doncs , si la politica no és un joc de criatures...

Per que no para mai de tractar al país com si fos un parvulari Sr. Pujol.? Que encara que siguem una colla de criatures ja fa molts anys que no ens xupem lo dit , collon qui el fot!!