Els viatges a Barcelona a vore al metge, viatges llarguíssims, pesats i fins hi tot perillosos per l'estat de les carreteres de la postguerra, amb parades a Igualada marejat com una sopa, a prendre un entrepà i a veure al nan de l'hotel Amèrica...foren una constant en la meva infància. Les llargues esperes a la sala d'espera del Dr.Sales eren soporíferes, desesperants. Estic convençut que aquelles esperes eren premeditades, com més ens feia esperar, més cobrava aquell Catedràtic. Jo li tenia una por cerval i alhora un respecte sumís, humil. Em mirava amb una severitat que em feia pensar amb la guàrdia civil, i quan em despullaven per examinar-me i treia un martellet de goma negra triangular i em començava a picar pels tendons jo crec que llavors si que em tornava paralític, pero de por !!. Era tant Sever aquell home que s'hauria d'haver dit Severiano Sales. Recordo, ja de més grandet, que em va dir que jo podia fer lo que feia cualsevol altre nen i que podia arribar alli on arribés qualsevol, només em calia possar-hi més esforç... Que la Polio un cop corregides les seqüeles de l'atrofia muscular, no tenia per que afectar-me en cap més àmbit de la meva vida i que havia de proposar-me seriosament fer una vida tan o més activa que els altres. Ho recordo tan clarament, ara, per que la seva manera de parlar era tan convincent que jo vaig incorporar aquest lema a la meva manera d'anar pel mon. I tant fou així que els meus pares aviat varen començar a témer i a frenar-me pels els meus atreviments físics i socials. No van poder parar-me. Mai vaig parar; a mi només em va parar La Sindrome Post-Polio. Ara fa uns 15 anys. Quan ja estava absoluta ment esgotat, quan ja havia usat i abusat de l'alcohol com un combustible i un anestèsic i em va trair de mala manera, quan ja havia buscat per tota la classe mèdica, internistes, psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, cardiòlegs, especialistes de tota mena i nutricionistes de pa sucat amb oli... una solució al meu cansament físisc i mental: vaig parar, vaig claudicar i vaig tenir que fer fora del meu cervell les sentencies d'aquell home. Aquell eminent neuròleg , estava equivocat. La Pólio no es una malaltia estàtica, la Polio deixa seqüeles a tot el sistema nerviós, la Polio crea una apoptosis celular que danya el cervell i la médula i això te consequències a llarg plaç. La Polio te consequencies immunològiques, poc desprès de la recuperació aparent de les funcions musculars no afectades ,comença un procés immunològic d'auto protecció que provoca fatiga crònica,( Dalakas), ja en els nens i adolescents. Forrests Gamp es una falsedat capciosa, no hi ha voluntat que valgui sobre les comseqüéncies tardanes de la Polio, aquesta fou la mentida que em va dir aquell senyor que cobrava tant per una visita que es feia esperar quatre hores. Jo no en tinc la culpa, els meus pares tampoc la tenen , el meu germà que no va entendre mai les meves actituds tampoc la te, la meva ex dona que no va lligar mai rés tampoc, ningú en té la culpa de que aquest nen que veieu a la foto es passés la vida tirant d'un carro ple de pedres. La culpa la te el negoci brut de les vacunes . L'èxit de les vacunes al preu que fos, el carpetazo a la Polio com " asunto resuelto" això en té al culpa i resseguir-li el misteri es quasi be impossible. Mai sabrem per que es va enviar a milers de nens a competir amb el mon sabent que no podrien fer-ho. Perque desde els anys 50 ja sabien que això passaria, les investigacions de Bodian sobre cervells de casos de polio post mortem ho demostren. Que s'aixequi un Metge, no, un Metge no, que no entenen ni idea, un investigador, un immunòleg, un investigador de veritat, i m'ho rebati amb arguments científics . Estic esperant. Els Polios, els vius i els morts, estem esperant. Esperem , tot i que sabem que mai ens donaran la resposta per que s'hauria de derrumbar tot el sistema mèdic del mon per obteni-la.
