divendres, 9 d’octubre del 2009

Deia un pedant de Lleida que a mi no m'interessava lo Rock , ni lo Blues i que per això era un passat de moda

EL MESTRE

A mi m'agraden les coser bones, poc i bo per menjar, i quan escolto música no faig res més, per respecte, així que com a mínim aquest nivell, sinó ni puc mantenir l'atenció i com que la música ambiental me la fot...


JO TAMBÉ , JO TAMBÉ , flipava pepinos quan sentia al Harrison de jovenet , i pensava "JO TAMBÉ, JO TAMBE!!"

No es nota ni res que el George no en tenia ni fava de tocar el Sitar i alego van i fan com si n'hagués apres de miracle!!! i es fot a tocar de conya . Apa !!! a robar a los caminos !!




Dona! -Prejudicis?- Tu no en tens de perjudicis. De fet el coneixes poc. En Servià es un home carregat de bones raons i de intencions -ho se del cert- i també és un ego com una masia de l'Emporda de gran i fort. Està tramuntanat,- que es un bon atenuant, he?- i és de llarg i massa vegades, molt més clar i noble que els seus enemics i això ho se jo també per experiència.-Comes etílics inclosos- I un respecte exquisit. És un cervell ràpid, d'advocat, becat de París a Istambul per a estudiar Dret Comparat, que va respirar fora del cau dels feixistes, quan ací, al cau, no haviem vist ni el Dispar als Terrats de París. Tarradellas el va nomenar Cap de Premsa, per alguna cosa, per que no feia rés per que si, en Terradellas. En Servià te l'habilitat d'afegir-se enemics als que ja es va crear quan feia la feina ben feta que feia. Estem tant rodejats de gent que no diuen el que son i duen verins a cada punta de la llengua... que de vegades fins hi tot confonem les serps amb les anguiles. Per que sempre porta la bandera de qui és i això no agrada als qui la porten tota arrugada a la boca; En Servià ha patit menysteniments dels que fan mal, de la mena que jo també he patit per la meva condició física de Poliomielític. ( Malaltia que per cert ací, a ca nostra, no es contempla com a invalidant i resulta que hem de demostrar que no estem gaire bons per que ens donguin una pensió de merda).- I un dia m'ho va dir- i jo l'he entés molt be-, de vegades vols morir quan no t'estimen i fan com si no existísis. Hi ha qui l'odia, com a mi, que en diuen coses que no saben. Però odiar d'oida es una de les coses més estúpides que es poden fer a la vida, al cap d'avall els ve una otitis tóxica que es podrien haver estalviat amb una mica de mundologia. Jo als meus amics de ca'n Cleo: en Servià , en Garcia, en Palol, l'Espunyetóthetos.el Mestre Anton sala-Cornadó. En Barceló, que no hi era a la sesió spírita del Sant Crist,- vet-en-ací; El Primer. La Isona Passola, la Rosa Novell, en Nunes i la bella Maria, en Miralles, que ja juga amb el Joan també i al Miquelangel que miquelangeleja al cel, també. Donquísaxó: que no me'ls toqui ningú, per que jo tinc mala folla de pagés i no tinc res contra els mariquites- Jesucrist els veltlli!- però si, i molt!!, contra els qui practiquen la mariquiticonada lesiva i sistemàtica, que son molts i covards, per desgràcia... a ca nostra. Que ja ni sembla ca nostra, ni una casa de putes, que totes volten per les carreteres!!Pobretes amb lo cul gelat!- Homeee $$! A vore si algun diputat em convida a sopar per que calli d'una vegada! Lo Papa i lo Patriarca de Rússia ja, homeee&$$$$ ! i em treuen de la gana, es clar.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

JOSEP MIQUEL SERVIÀ




COMIAT
Addio, speranza ed anima!
(RIGOLETTO)
El bar ja quasi buit.
Soroll de gots que es renten.
L'haixix, ja consumit,
i el tabac que ha sobrat,
escampat per la taula.
La música, sonant
debades, poca-solta.
I tu, que em dius adéu.
I jo, que —derrotat—
ja no sé retenir-te.
—Cambrer, quant és?
—Què hi té?
—La fi d'un gran amor… i vuit cerveses.









JERARCA DE LA LLUM


Aquesta tarda he dormit “com si vetllés un malalt incurable...Venia de la Garrotxa esgotat, com un atleta que cau al mig d'una cursa que no guanyarà. He arribat a casa en estat crític i he mort al llit amb un son de selva humida. Tot just he despertat que na Roser, qui sempre hi es, quan dormo així, com avui, neguitòs d' haver traspassat el límit, m'ha vingut a dir que un “Senyor” em demanava al telèfon. He reconegut a l'instant, la veu greu i amical de l'escriptor, poeta , joglar i trobador...a part de moltes altres coses: en Josep Miquel Servià.- Semblava un torrent d'entusiasme i m'ha començat a resumir quasi deu anys de desconnexió. De vegades qui creus que ja ni et recorda, resulta que és qui més detalladament sap fer memòria de tu i els teus quefers, i veus que la teva lleu i limitada vida pot arribar a servir a un vell amic...encar que sigui per només fer-lo un chic feliç.

En Josep Miquel volia la partitura d'una cançó que fa un munt d'anys vaig inventar sobre un magnífic poema seu."Cançó del cavallet negre" (Jerarca de la llum, Josep Miquel Servià. Columna 1986-89). A les Cotxeres de Sans, la vaig cantar en un acte en pro i defensa de la Núria Cadenas. Que llavores estava encadenada per la democràcia, acusada de malvestats innombrables. - Lo Pujol i la seva policia política, escanyaven qualque intent que anés més enllà de la seva connivència amb la dreta. I amb Madrid. No cal dir rés més. Qui sap i té memòria calla i fa.

El poema es un esclat fabulós i la cançó fou un vol d'au nocturna ràpid, contundent, inqüestionable. Irrespirable en el sentit respiratori del cant : a mi però, repelòs com soc, no m'encaixava en la resta de repertori i la vaig cantar poc. Va quedar hivernant, com si sabés que algun dia tindria la certesa de que era el seu moment.

Ara deu ser el moment doncs. Es el moment de la “CANÇO DEL CAVALLET NEGRE” un poema èpic de volada molt alta amb música de pastor dels cims lluminosos del pirineu de Molló. Vinga doncs: A la guitarra Josep Mª Rúbies !









divendres, 25 de setembre del 2009

ja ho deia jo que val mes fer de solista...

http://www.hispasonic.com/

I si pot ser de mànager , editor, productor, arranjador, publicitari, i fundador d'una Societat d'Autors que no es quedi el 30% o més del que recapta... JE! ...JE!!


Courtney Love fa comptes i no surten els números

Hoy quiero hablar sobre piratería y música. ¿Qué es piratería? Piratería es el acto de robar el trabajo de un artista sin ninguna intención de pagar por él. Pero no estoy hablando del software tipo Napster.

Estoy hablando de los contratos con las grandes discográficas.

Quiero empezar con una historia que va sobre bandas de rock y compañías discográficas, y luego hacer un poco de aritmética.

La historia es la de una banda con pinta de éxito que pega el pelotazo de conseguir un trato con un 20% de royalties y un anticipo de un millón de dólares —ninguna banda sin importar su pinta de éxito ha conseguido nunca un 20% en royalties pero, qué coño—. Esta es mi aritmética divertida, basada en algo de realidad y que quiero apoyar afirmando que es mejor aritmética que la que hace Edgar Bronfman Jr. —presidente y CEO de Seagram, propietaria de Polygram—.

¿Qué pasa con ese millón de dólares?

Se gastan la mitad grabando el disco, lo que les deja con medio millón. Le pagan 100.000 a su manager en concepto de comisión. Y 25.000 más a su abogado y a su gestor de negocios.

Eso les deja 350.000 para repartirse entre los cuatro de la banda. Después de 170.000 en impuestos, quedan 180.000 dólares. A saber, 45.000 por persona.

Es decir, 45.000 para vivir durante un año hasta que salga el disco.

El disco es un exitazo y vende un millón de copias —cómo una banda llega a vender un millón de copias de su disco de debut es otro asunto, realmente, y puede explicarse con los conocimientos que todos tenemos sobre los cartels. Dicho sencillamente, las leyes antitrust en este país son básicamente una broma, algo que nos protege lo justo como para poder prescindir de que Philip Morris financie nuestros parques naturales—.

La banda saca dos singles y graba dos vídeos. Hacer los dos vídeos cuesta un millón de dólares, y la mitad de los costes de producción se descuenta de los royalties de la banda.

La banda gana 200.000 en giras, y se los queda la discográfica.

La discográfica se gasta 300.000 en promoción independiente en radios. Tienes que pagar promoción independiente para que tu canción esté en la radio. Es un sistema en el que las discográficas utilizan intermediatios para fingir que no saben que se les está pagando a las radios por poner sus discos.

Todos esos gastos de promoción independiente se los cargan a la banda.

Como tienen que devolver el anticipo de un millón de dólares, la banda ahora le debe dos millones de dólares a la discográfica.

Si el millón de discos se vende a su precio sin descuentos, la banda gana dos millones de dólares en royalties, dado que su 20% supone unos dos dólares por disco.

Dos millones de dólares en royalties menos dos millones de dólares en gastos a ser reembolsados, igual a cero.

¿Cuánto gana la discográfica?

Se han embolsado 11 millones de dólares.

Fabricar los CDs ha costado 500.000 dólares, y le han anticipado un millón a la banda. Aparte se han gastado un millón más en grabar los vídeos, 300.000 dólares en promoción de radio y 200.000 en apoyo a la gira.

Han pagado además 750.000 en royalties por publicación musical.

En marketing se han gastado 2,2 millones. Principalmente anuncios en tiendas, pero eso también paga los posters tipo Marilyn Manson en Times Square y también las furgonetas que dan vueltas por el distrito con ocupantes llevando camisetas negras de Korn y gorras de béisbol dadas la vuelta. Por no mencionar los viajes a Scores y el efectivo para pasar la tarde.

Todo sumado da que la compañía se ha gastado 4,4 millones de dólares.

Así que su beneficio son 6,6 millones. La banda habría ganado más currando en un 7-Eleven.

Visto en Salon Technology portat de http://www.hispasonic.com/blog/ivalladt