Demà vaig cap a Lleida

Pas obstinat

(Poema de Dolors Miquel. Musica: Daniel Sesé)

Que bé que em sé el lloc on cap soroll s'imposa
nant cap a LLeida.

La blancor extrema al sol on tot color tremola
i el mur abraça el vent i el vent es cus la gola.

Aquest lloc sense lloc on l'adéu s'encastella
i el pas es torna estret i la memòria vella.

Quantes vegades jo hi passo per la vora,
com hi passen els vents i els sols a tota hora.

En aquell mur ponent on tota vena és roca
i el cor és un cadell que eixut obre la boca.

Allí on les cruïlles i els semàfors s'obstinen,
al portaló barrat on els records caminen.

Per aquest pas tancat d'hivern ningú no gosa
només el crisantem o l'orgullosa rosa,
nant cap a Lleida.

XX

Es el meu ball
marfuga que em mata
tot això que t'ensenyo.
Bon fat m'acompanya
sota les hores,
a l'aguait del rapte,
a l'inici sempre.
Aturat en vol esmaperdut
dels meus ocells
vigilant-me el ramat.
Si un dur bastó m'aplana el cap;
no em desfigura.
Ni el voraviu dels dies del llautó,
ni mala mar m'omple
gola endins d'aigues de port.
No m'ha negat la trena boja de la tarda
no la suor de la guillada,
no el sotapell de por.
Furtiu, ple de motius
però com un talp cluc sota l'era.
Arrelat amb tropisme poètic a ma terra,
ordeixo malvestats, faig trajectes...
I no els trobo perillosos
per aquest incert futur que m'espera.

La casa prop de la via, el turó manacor 1993

INSÒLIT : TÚRNEZ I SESÉ

TÚRNEZ I SESÉ

Ja fa molts anys em deien sovint veus assenyades, “aquesta fal·lera teva de musicar poesia; es una via morta, mai et faran cas, prediques en un desert..." Jo mateix era, massa vegades, qui em deia que la meva pobra, bruta, dissortada terra, no tenia remei, ni esperança. Vist com van les coses, de vegades encara ho penso. Però resulta que hi ha un parell de artistes TÚRNEZ I SESÉ (al Túrnez ja li ve d'estirp això de cantar, es nebot d'en Raul Túrnez, qui fou un dels músics més carismàtics que han passat per la Salseta del Poble Sec, amb permís d'en Chopeitia i Rafel Bazaga, es clar), que es dediquen des de fa uns poquets, però intensos anys, a fer allò que a mi em va quedar pendent de fer. Primer per asfíxia professional i artística (m'hauria d'haver quedat a Alemania... a Heildelberg, al Sud, o al Véneto, em plaia molt Verona...) i, segon, per una fotuda mala salut que no para de fer-me la punyeta. El fet de que això passi no és en absolut irrellevant. Ocorre 22 anys després que vaig encallar amb la meva nau “·Tot el fred que s'acosta “ -una molt cara producció discogràfica- sobre els poemes de Màrius Torres - a la platja de la ignorància, de la indiferència i del menyspreu.

Aquest últims dies, arrel d'un programa( DOS I CANÇONS) conduït per Jordi Pasqual amb mà templada i passió mal dissimulada, que varem fer amb TÚRNEZ I SESÉ a Radio Premià de Mar, he recuperat un sentiment massa oblidat. El de la certesa de que no anava errat. Pos no Senyors!! de Catalunya Radio, i de TV3, no anava errat, ni era un orat, ni el meu disc era “un pedruscu” que no es podia punxar a la radio. Només anava més de vint anys per davant de lo que aquest país es capàs d'assimilar.!? No m'ho puc creure! Es a dir un país tan empobrit, que no sabia qui era Màrius Torres, ni Jordi Pàmies, ni Joan Barceló?- ni Guillem Viladot, ni Josep Espunyes, ni... i que tampoc en tenia, de fruïr-los, el més mínim interès? No m'ho crec pas!. Era un país segrestat per una colla de Xitxarel·los (Tarradellas díxit) que amb la boca plena de “catalanitat” ens van posar una mordala a la cultura i ens van prendre la paraula als artistes i als joglars. 25 anys de Misèria cultural son massa anys de robatori : senyors i nobles Caballers de la Dreta Catalana.

Jo els acuso de trair als catalans, amb sopars de duro i culturetes de barretina barata i carrinclona i de fer dels medis catalans una mala copia d'americanisme, omplir-mos lo país de Burguers i amb el vot dels botiguers i dels pagesos, acabar per trair-los també a ells, venent-se el petit comerç a la prepotència especuladora dels Macros de tot tipus. Això no és el progrés, és omplir el pati de merda. Per que collons van fer el Pantà de Rialb, senyors de la Dreta Catalana? Jo els ho dirè: POR COJONES!! com va dir "ELL". Els de les Garrigues encara esperen les promeses ... les fantàstiques promeses... terres de secà plenes de salobre, això seràn les promeses, si mai s'arriben a complir. Un pantà fet sobre la sinclinal de Balaguer, una zona sísmica que no para de moure's. Algun dia la gent de Pons en avall ho pagarà molt car. Llavors els promotors de tal bestiesa ja seran morts...o xiularan.

Ara gràcies a joglars com TÚRNEZ I SESÉ, ja sé, n'estic absolutament convençut de que no, no anava equivocat, eren Vostès qui n'anaven, foren Vostès! qui van silenciar la veu dels joglars per que la temien més que a qualsevol cosa, sabien del seu poder per que Vostès van crear la Nova Cançó, els 16 Jutges, Edigsa... Vostès ho van crear per "fer País" i Vostès s'ho van polir amb 6 mesos. Han calgut molts anys d'esforços per poder tornara sentir els poemes de Màrius Torres, Pàmies, Barceló, Dolors Miquel, Sergi Jover, Pont, Borrell, Sanuy, Sala-Cornadó, Desideri Lombarte... Mª Zoraida Burgos, per exemple. Van ser Vostès qui van ignorar i marginar l'immens saber teatral d'en Salvat, d'escriptors com Pedrolo, Pere Quart, grans escriptors d'assaig i periodistes com Xavier Garcia, en Santi Vilanova, o també Palau i Fabre. Homenots del Sud, del Nord i del Ponent, joglars com en Montllor,i grans músics com Subirachs, o Pi de la Serra, (Qui no es rendeix, ep!!) el mateix Riba, i en Toti Soler de viatge permanent per Suissa... o en Sisa que va emigrar. A Madrid!!! --el traidor... A Madrid!!. Raríssima espècie la d'en Sisa que venia 30.000 discos però no tenia un puto bolo... o en Ramon Muns... qui va tornar de França on cantava amb els grans de la Chançon, per trobar-se ací , desolat; un cantautor d'un talent fora de 10, doctorat en Filosofia, ignorat a posta pel Seu-A!- Pensament. En Jordi fabregas i la gent del Tradicionàrius, el mestre Artur Blasco, en Jaume Arnella... una feinada immensa i tots el pals a les rodes que vulgos, només un programa a deshores per qué fora massa evident no fer-ho, tants i tants homes -Xirinachs inclòs- de cultura devorats per la seva visió-acció, estreta i arbitratgista de la realitat d'un país que quan Vostès arribaren al poder, estava mobilitzat en tots el àmbits de l'activitat humana, cultural i social.

Vostès van desmobilitzar catalunya, País, -que varem fer entre tots- per que el volien , necessitaven, dòcil, desorientat i confús. Per a poder aplicar-hi les polítiques depredadores, procedents de gent com la Thacher o en Reagan, i de la orgia Neo-con americana que ens ha dut a la crissi delinquent i mafiosa que patim, que patim i que per descomptat pagarem. Vostés ens han estat robant en nom d'una pretesa solidaritat i alhora ens han fet sentir culpables i reus de incompliment amb Espanya...així ens va amb les Espanyes... recollim la sembrada de tants anys d'enganys i mediocritats. Vostès, amb la boca plena de Catalunyeee!, van empenyer i mantenir amb pactes vergonyosos al PP neo- feixista al poder i ens varen dur directament a una guerra criminal que el poble català va rebutjar clarament al carrer i de la que ara tot Deu s'en renta les mans. No senyors d'això i de moltes altres coses no s'en poden rentar les mans! I els quedi clar que jo "personalment" no els perdono que m'enviessin als llims i a la llista negra. Hipòcrites!. Mentres pactaveu una entente cordiale amb tres o quatre dallaires aposentats que no vau poder tombar. Tot el que no vau comprar o fer vostre va ser esborrat de la vida pública en un exercici de cinisme d'una finesa insuperable. Gràcies a Deu que ens vam-vaig inventar lo Rok Català per salvarlos-hi lo cul... Hey!, Gerard?

Endementres:

Gràcies; TÚRNEZ I SESÈ per retornar-me als poetes que més estimo, amb tanta delicadesa i saviesa musical , amb tanta bellesa. Us estic, sincerament, molt agraït.

Per a Novesflors, navegant d'estels.

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.

PROCEDENT DE LA FANTÀSTICA WEB SOBRE MÚSICA Y MÚSICS "HISPASONIC"

http://www.hispasonic.com/

Según un estudio del Instituto Max Planck de Desarrollo Humano en Berlín (Alemania) que se publica en la revista digital BioMed Central Neuroscience, cuando dos músicos tocan una pieza juntos no solo sincronizan sus instrumentos, sino que también lo hacen sus ondas cerebrales. Así lo informa el diario 20minutos.es

El estudio reporta que se realizaron varios electroencefalogramas a parejas de guitarristas tocando una melodía corta de jazz-fusión, en los cuales se veia que las similitudes entre las fases de ondas cerebrales tanto en el cerebro de los músicos y entre ellos aumentaba de forma significativa, primero cuando escuchaban el ritmo de un metrónomo como preparación y luego cuando comenzaban a tocar juntos.

Según explica Ulman Lindenberger, coautor del estudio, "nuestros descubrimientos muestran que las acciones coordinadas interpersonalmente están precedidas y acompañadas por emparejamientos oscilatorios entre los cerebros."

Eso sí, los resultados no dejan en claro si la sincronización cerebral se produce primero y luego le sigue la actuación coordinada, o si el emparejamiento viene como respuesta al ritmo del metrónomo y la música.

Pero, mientras se puedan disfrutar cosas como esta, ¿qué importa?

La creatividad y la enfermedad mental están cerca
Noticias

* Más que música

Sonata Music by http://www.flickr.com/photos/jrossol/

"La música no sólo consigue cosas buenas entre nosotros. Hay ejemplos de vacas que dan más leche porque escuchan melodías y también de plantas que crecen más. He estado en establos donde se pone el hilo musical a los cerdos."
"El caso del Parkinson es paradigmático. El enfermo pierde el impulso y la iniciativa necesarios para ejercer el movimiento porque le falta dopamina. Sin embargo, cuando escucha música ese paciente se mueve más fácilmente. Hay un efecto saludable que es evidente pero la cuestión es que no sabemos por qué. Es un tema pendiente."

"La creatividad y la enfermedad mental están cerca pero no se llegan a tocar. Los músicos están próximos a la fase maniaco-depresiva; se sitúan al borde del precipicio pero no se caen."

Fragmentos de una entrevista a Francisco J. Rubia, Catedrático de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid, en

elmundo.es.