Es el meu ball
marfuga que em mata
tot això que t'ensenyo.
Bon fat m'acompanya
sota les hores,
a l'aguait del rapte,
a l'inici sempre.
Aturat en vol esmaperdut
dels meus ocells
vigilant-me el ramat.
Si un dur bastó m'aplana el cap;
no em desfigura.
Ni el voraviu dels dies del llautó,
ni mala mar m'omple
gola endins d'aigues de port.
No m'ha negat la trena boja de la tarda
no la suor de la guillada,
no el sotapell de por.
Furtiu, ple de motius
però com un talp cluc sota l'era.
Arrelat amb tropisme poètic a ma terra,
ordeixo malvestats, faig trajectes...
I no els trobo perillosos
per aquest incert futur que m'espera.
La casa prop de la via, el turó manacor 1993
M'encanten els 4 versos del final! Es veu q ue això de les malvestats em motiva... ;)
ResponEliminaDiguis que si! Carmeta, s'ha de ser una mica dolent i un xic valent que si no s'ens menja la llangor.
ResponEliminaPer ser feliç...
ResponEliminaLa perversitat requireix una altra mena de caràcter , Rondinaira, Un Morbo que jo no tinc , en Barceló el tenia , era un Morbós del quinze, jo no m'hi puc comparar erem de la ribera del Segre pero viviem en meandres distints.
ResponElimina