Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Setembre 1936
Joan Baptista Humet pateix un càncer d'estómac en fase molt avançada. El compositor d'estil apassionat, líric i realista, autor de peces com Clara, Que no soy yo i Gemma, repassa la seva trajectòria personal i professional al saló de casa seva, envoltat dels seus. I parla amb una sorprenent serenitat i lucidesa de la malaltia que pateix. Amb 58 anys, sempre ha sabut acostar les seves vivències quotidianes com una cosa universal. Tota una lliçó magistral sobre com donar sentit a la vida.
L'autor de Clara i de joies menys conegudes com Hay que vivir ha decidit fer pública la seva malaltia. "Hay que burlar ese futuro / que empieza a hacerse muro en ti", diu l'última cançó de Joan Baptista Humet, un compositor amb un univers emocional propi, inconfusible, en què reflecteix els sentiments de tota una generació de persones que es buscaven a si mateixes. El músic s'enfronta a l'últim tram de la vida amb el mateix esperit animós que el caracteritza. S'ofereix a ser entrevistat a casa seva, mentre la seva mare, Rosario, la seva dona, Pierangelica, la seva filla amb el mateix nom (de 14 anys) i l'Adrià, de 4, entren i surten del saló. La morfina i els corticoides han aconseguit pal.liar el seu dolor.
"M'agrada refugiar-me en una frase que segueixo al peu de la lletra: quan el cel estima algú, el fa patir. Et fa fort i permet posar en positiu les situacions --explica amb veu pausada--. La vida és deixar llavors als altres. La verdadera mestria de l'ésser humà és una cosa tan senzilla com crear petites històries d'amor, tal com diu el meu mestre Domenico".
L'artista, de 58 anys, nascut a Navarrés (València) i criat a Terrassa, va publicar el seu últim disc el 2004 i el va titular Solo bajé a comprar tabaco --una irònica manera de justificar els seus 18 anys d'absència dels escenaris--. La seva antiga discogràfica havia estat absorbida i la nova li va proposar "l'absurda maniobra" de gravar amb un productor flamenc. Va demanar la carta de llibertat.
Curiosament, va començar a cantar amb 18 anys (el 1968) i va estar cantant durant 18 anys fins al 1986. I quan va decidir tornar, va ser amb el seu propi segell. El seu últim recital el va fer a Valladolid fa tres anys. "Ho vaig passar fatal, tenia perforat el timpà havia començat el seu deteriorament. Vaig cantar totalment sord, i la premsa l'endemà va publicar: "Humet s'ha deixat la veu en l'adolescència".
TRENCADOR A
la paret principal de casa seva hi ha penjat el Disc d'Or que va aconseguir amb Clara, la drogoaddicta que "no tuvo suerte al elegir la puerta de salida". "És curiós que aquesta cançó que va marcar la meva curta trajectòria, que va ocupar tant espai que va fer ombra al meu repertori, no figuri entre les més votades pels meus fans". ¿I quina lidera la llista? "Que no soy yo, i té lògica. Clara va sortir el 75, quan no es podia parlar de la droga, però aquesta és més trencadora, és la reflexió d'un jove que comença a plantejar- se coses i et transporta a un món d'indefinició permanent". ¿I aquesta altra meravella en català, Gemma dedicada a la seva germana paralítica? "Aquesta sí que hi figura".
--¿Què l'ha impulsat a explicar la seva situació?
--Ningú m'hi ha impulsat. Abans no volia que ho sabés la meva mare; l'he tingut enganyada un any i mig. Li volia evitar el patiment i com que em vaig posar amb la químio i la ràdio, i després em van operar el novembre passat, vaig pensar que seria tancar i adéu-siau, que ja tindria temps d'explicar-l'hi. Però va rebrotar el tema, em vaig aprimar excessivament i no anava a casa seva perquè no em veiés. Al febrer vaig decidir casar-me. Sols m'havia aprimat 20 quilos ara n'ha perdut 40.
--"Sí, vaig pensar que s'havia posat guapíssim", intercedeix la seva mare, amb els ulls plorosos.
--I quan la precària salut de la Gemma es va complicar, li vaig haver d'explicar. Després de tres anys de diàlisi, van decidir operar-la i necessitaven un donant que va acabar sent el meu germà Esteve. La meva mare els tenia tots dos ingressats, solament faltava que li expliqués això meu. La meva germana va morir a l'octubre, als 49 anys. Va ser el final de tot el drama".
Humet explica que Rosario ara viu amb ells. "Així surt de l'escenari que li recorda la seva filla i comprova que a casa vivim la meva malaltia en un clima molt natural. Vull que senti que el cel ens vol bé, que Gemma s'haurà alliberat allà de les seves limitacions, i que si a vegades ens emocionem és per amor. Encara ha d'arribar el dia que em deprimeixi pel càncer. Faig plans de futur i tot. Ara entenc que companys d'habitació de l'hospital ja desnonats també en fessin. Sabien que moririen, però vivien feliços fins al final. Quan aconsegueixes viure de forma positiva, tot té un sentit... transcendent".
El cantant subratlla que "tenir un bany d'afecte tan fort de la gent, de la família, fa que et centris en l'essencial dels teus valors. Analitzar a través dels símptomes el teu cos, sentiments i emocions és un bon exercici d'introspecció. Prefereixo morir-me així que d'accident".
Humet no ha estat mai un artista habitual. "Sabia que no moriria amb les botes posades, perquè no sóc un monstre de l'escenari ni vaig voler que la música se'm mengés. Com més t'identifiques amb una cosa, més pots patir aquest vincle. A més, vaig arribar a estudiar tres anys d'arquitectura. Però després vaig passar d'intentar fer una cosa tan sòlida i terrestre com cases a fer-ne una de tan etèria com cançons. Quan un opta per la llibertat, opta per la inseguretat permanent. I als 36 anys vaig decidir deixar la música i muntar una empresa de màrqueting telefònic, i va ser quan el patiment i els nervis que patia en la part afectiva, el diafragma, van passar a la duradora, l'estómac".
"La meva mare em deia, 'tant buscar, fill meu i ¿no ho has trobat ja?'. Està orgullosa de mi, i jo li dic que és ella la que em va inculcar els valors. A casa ens van fer a tots molt autònoms, molt nobles i, si m'ho deixes dir, amorosos. El millor patrimoni que un pot rebre".
--Si hagués de fer ara una cançó, ¿de què tractaria?
--Seria de balanç. M'agradaria reflectir el complicat moment que passo. Sempre recelo dels llibres del tipus 'el càncer i jo', aquesta classe d'autoajuda em fa vertigen, encara que després serveixin de molt. Ah, i si Déu em donés temps, li escriuria una lletra al meu petit Adrià. I el meu fill Esteve del meu matrimoni anterior té quatre fills es queixa que no n'hi he compost cap. Pierangelica, que no deixa anar la mà de la seva àvia, diu que a ella li va dedicar Dentro de nada. "L'únic que em pregunto és si on vagi hi haurà música. Segur que sí", sospira Humet.
Si... la resta es literatura, o ruqueries.
El xaman dels eo-eo és de vacances, per tant, caldrà tenir una mica més de paciència. Ja diuen que les coses bones es fan esperar...
MIQUEL ÀNGEL RIERA NADAL
