dimecres, 12 de novembre del 2008

LUCIO DALLA




Aquesta tarda a partir de les sis farem un programa a Radio Premià de Mar "Dos i cançans", Parlarem de Lucio Dalla un des cantautors mes importants del Mon Mundial us hi esperem ... Je Je



l'ENVEJA SE'M MENJA....ARGGGG!



QUE PETITETS QUE SOM ! CAL SER HUMILS...



AIXÒ ...PETONETS I ABRAÇADETES...

dilluns, 10 de novembre del 2008

Per al Joan B. Humet , buscador i home savi, molt savi...

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936


MÀRIUS TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981



Aquesta cançó la vàrem enregistrar a l'Estudi del Santi Picò pels voltants de 1985 amb en Manel Montañés a la guitarra i en Pau Gabarrella que va fer les bases de piano, no recordo be qui va posar el çello, però crec que fou l'Aurora Gassul. Dos anys més tard la vàig muntar a l'Estudi 84 amb en David Casamitjana i en varem fer una "ortopèdia" prou reixida vist com aguanta el pas del temps. Tanmateix ara canviaria l'accent del Dolor que em xiriga a les orelles com un pecat fonètic. De fet només fou una proba que va passar per bona .A mi la perfecció em fa grimor a les dents, abdico de la perfecció tant com del fanatisme. Només puc anar-hi, fer probatures, la bellesa es , nosaltres només en som espectadors, com a més interprets, traductors, traidors... I punt. Ara la dedico al coratge de l'ànima del Joan B. Humet, a qui admiro profundament.

Be cert , com que hi ha un Deu bondadós...

Humet, un cant a la vida

  1. El cantautor revela que pateix un càncer al qual s'enfronta amb fermesa i esperit positiu

 Joan Baptista Humet, fotografiat ahir a casa seva, a Barcelona. Foto:  PEPE ENCINAS

Joan Baptista Humet, fotografiat ahir a casa seva, a Barcelona. Foto: PEPE ENCINAS

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Joan Baptista Humet pateix un càncer d'estómac en fase molt avançada. El compositor d'estil apassionat, líric i realista, autor de peces com Clara, Que no soy yo i Gemma, repassa la seva trajectòria personal i professional al saló de casa seva, envoltat dels seus. I parla amb una sorprenent serenitat i lucidesa de la malaltia que pateix. Amb 58 anys, sempre ha sabut acostar les seves vivències quotidianes com una cosa universal. Tota una lliçó magistral sobre com donar sentit a la vida.

L'autor de Clara i de joies menys conegudes com Hay que vivir ha decidit fer pública la seva malaltia. "Hay que burlar ese futuro / que empieza a hacerse muro en ti", diu l'última cançó de Joan Baptista Humet, un compositor amb un univers emocional propi, inconfusible, en què reflecteix els sentiments de tota una generació de persones que es buscaven a si mateixes. El músic s'enfronta a l'últim tram de la vida amb el mateix esperit animós que el caracteritza. S'ofereix a ser entrevistat a casa seva, mentre la seva mare, Rosario, la seva dona, Pierangelica, la seva filla amb el mateix nom (de 14 anys) i l'Adrià, de 4, entren i surten del saló. La morfina i els corticoides han aconseguit pal.liar el seu dolor.
"M'agrada refugiar-me en una frase que segueixo al peu de la lletra: quan el cel estima algú, el fa patir. Et fa fort i permet posar en positiu les situacions --explica amb veu pausada--. La vida és deixar llavors als altres. La verdadera mestria de l'ésser humà és una cosa tan senzilla com crear petites històries d'amor, tal com diu el meu mestre Domenico".
L'artista, de 58 anys, nascut a Navarrés (València) i criat a Terrassa, va publicar el seu últim disc el 2004 i el va titular Solo bajé a comprar tabaco --una irònica manera de justificar els seus 18 anys d'absència dels escenaris--. La seva antiga discogràfica havia estat absorbida i la nova li va proposar "l'absurda maniobra" de gravar amb un productor flamenc. Va demanar la carta de llibertat.
Curiosament, va començar a cantar amb 18 anys (el 1968) i va estar cantant durant 18 anys fins al 1986. I quan va decidir tornar, va ser amb el seu propi segell. El seu últim recital el va fer a Valladolid fa tres anys. "Ho vaig passar fatal, tenia perforat el timpà havia començat el seu deteriorament. Vaig cantar totalment sord, i la premsa l'endemà va publicar: "Humet s'ha deixat la veu en l'adolescència".

TRENCADOR A
la paret principal de casa seva hi ha penjat el Disc d'Or que va aconseguir amb Clara, la drogoaddicta que "no tuvo suerte al elegir la puerta de salida". "És curiós que aquesta cançó que va marcar la meva curta trajectòria, que va ocupar tant espai que va fer ombra al meu repertori, no figuri entre les més votades pels meus fans". ¿I quina lidera la llista? "Que no soy yo, i té lògica. Clara va sortir el 75, quan no es podia parlar de la droga, però aquesta és més trencadora, és la reflexió d'un jove que comença a plantejar- se coses i et transporta a un món d'indefinició permanent". ¿I aquesta altra meravella en català, Gemma dedicada a la seva germana paralítica? "Aquesta sí que hi figura".

--¿Què l'ha impulsat a explicar la seva situació?
--Ningú m'hi ha impulsat. Abans no volia que ho sabés la meva mare; l'he tingut enganyada un any i mig. Li volia evitar el patiment i com que em vaig posar amb la químio i la ràdio, i després em van operar el novembre passat, vaig pensar que seria tancar i adéu-siau, que ja tindria temps d'explicar-l'hi. Però va rebrotar el tema, em vaig aprimar excessivament i no anava a casa seva perquè no em veiés. Al febrer vaig decidir casar-me. Sols m'havia aprimat 20 quilos ara n'ha perdut 40.
--"Sí, vaig pensar que s'havia posat guapíssim", intercedeix la seva mare, amb els ulls plorosos.
--I quan la precària salut de la Gemma es va complicar, li vaig haver d'explicar. Després de tres anys de diàlisi, van decidir operar-la i necessitaven un donant que va acabar sent el meu germà Esteve. La meva mare els tenia tots dos ingressats, solament faltava que li expliqués això meu. La meva germana va morir a l'octubre, als 49 anys. Va ser el final de tot el drama".
Humet explica que Rosario ara viu amb ells. "Així surt de l'escenari que li recorda la seva filla i comprova que a casa vivim la meva malaltia en un clima molt natural. Vull que senti que el cel ens vol bé, que Gemma s'haurà alliberat allà de les seves limitacions, i que si a vegades ens emocionem és per amor. Encara ha d'arribar el dia que em deprimeixi pel càncer. Faig plans de futur i tot. Ara entenc que companys d'habitació de l'hospital ja desnonats també en fessin. Sabien que moririen, però vivien feliços fins al final. Quan aconsegueixes viure de forma positiva, tot té un sentit... transcendent".
El cantant subratlla que "tenir un bany d'afecte tan fort de la gent, de la família, fa que et centris en l'essencial dels teus valors. Analitzar a través dels símptomes el teu cos, sentiments i emocions és un bon exercici d'introspecció. Prefereixo morir-me així que d'accident".
Humet no ha estat mai un artista habitual. "Sabia que no moriria amb les botes posades, perquè no sóc un monstre de l'escenari ni vaig voler que la música se'm mengés. Com més t'identifiques amb una cosa, més pots patir aquest vincle. A més, vaig arribar a estudiar tres anys d'arquitectura. Però després vaig passar d'intentar fer una cosa tan sòlida i terrestre com cases a fer-ne una de tan etèria com cançons. Quan un opta per la llibertat, opta per la inseguretat permanent. I als 36 anys vaig decidir deixar la música i muntar una empresa de màrqueting telefònic, i va ser quan el patiment i els nervis que patia en la part afectiva, el diafragma, van passar a la duradora, l'estómac".
"La meva mare em deia, 'tant buscar, fill meu i ¿no ho has trobat ja?'. Està orgullosa de mi, i jo li dic que és ella la que em va inculcar els valors. A casa ens van fer a tots molt autònoms, molt nobles i, si m'ho deixes dir, amorosos. El millor patrimoni que un pot rebre".

--Si hagués de fer ara una cançó, ¿de què tractaria?
--Seria de balanç. M'agradaria reflectir el complicat moment que passo. Sempre recelo dels llibres del tipus 'el càncer i jo', aquesta classe d'autoajuda em fa vertigen, encara que després serveixin de molt. Ah, i si Déu em donés temps, li escriuria una lletra al meu petit Adrià. I el meu fill Esteve del meu matrimoni anterior té quatre fills es queixa que no n'hi he compost cap. Pierangelica, que no deixa anar la mà de la seva àvia, diu que a ella li va dedicar Dentro de nada. "L'únic que em pregunto és si on vagi hi haurà música. Segur que sí", sospira Humet.

EL PERIODICO 10/11/2008


Si... la resta es literatura, o ruqueries.

divendres, 8 d’agost del 2008

Llum taronja

El xaman dels eo-eo és de vacances, per tant, caldrà tenir una mica més de paciència. Ja diuen que les coses bones es fan esperar...
Un cop acabem les vacances i marxi una mica aquesta calor insuportable, ens posarem a fer feina per obrir el nou blog en condicions.
Bones vacances a tothom!

dimecres, 16 de juliol del 2008

CANÇONS DE LA VORA DEL FOC







Ara em ve de gust parlar-vos, amics meus, de la meva afició més antiga, encara més antiga que la meva de "cantautor", honorable mot vituperat per una inconfessable tírria que ens tenen els músics als qui som de la raça dels casadors de versos amb melodies. També hi han moltíssims "parlautors" que donen la tabarra tot el dia sortint pels medis sense cap mena de problema i omplin-mos lo cap de merda seca, com ara la radio dels capellans que ja fot una mania que no es pot aguantar. Aquestos mos tenen por i odi als "cantautors" si : los "parlautors" son els nostres enemics, per que no son poetes només son xerraires que fan malbé les paraules i les utilitzen per enganyar a la gent.
Fugiu dels "Parlautors" , no els escolteu , lapideu-los mentalment, escopiu-los la closca pelada i cretina, i sobretot perdoneu-los que no saben el que fan... amen. (val a dir que el mot "Parlautor" es una aportació espontània i Anònima d'un poeta que es diu Manel)

Com anava dient la meva afició més antiga eren les cançons de l'any de la pera, les que escoltava cantar al Silvestre o al Joan, els mitgers de la Torre dels Frares, a la vora d'aquell immens foc a terra que semblava un gran embut negre que m'havia d'engolir cap al cel d'un moment a l'altre.
El Joan, que havia anat al Paruguay i n'havia tornat viu, em cantava cançons estranyes, i fantàstiques, que em feien esgarrifar de gust. També em cantava la del Conde Olinos, que "madrugava" molt i entre mig en deixava anar alguna de Pandero i algunes joies que guardo en el si més profund de la meva memòria...
Mentre pelavem tomates amb la padrina per a fer conserva també cantavem, el repertori de la padrina Montserrat era curtet pero molt bo, sobre tot m'agradava aquella que deia:

Tanqueu les llums tanqueu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
que sembla una botifarra
tota cagada de mosqueeeees!!

NOOOOOOOOOOOOOO!!! feia jo

Llavors seguia :

Obriu les llums obriu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
qui sembla una ponselleta
collida del mes d'abriiiiil

Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii feia jo

Val a dir que la beleleta es a dir la cosina Isabel que també pelava tomates de seguida cridava Ara Jo! Ara Jo! i la cançó recomençava canviant lo nom del protagonista...
i així ens podia passar tota la tarda pelant tomates madures que feien una olor que ara per molt que peli i olori les tomates que compro, no puc tornar a sentir.
A part en temps de verema, allà a la sala del foc a terra hi posaven unes fustes encaixades que feien un quadrat amb la paret i llavors treien un gran tap de fusta que hi havia al terra. Venien els homes amb les mules totes carregades a banda i banda de raims i descarregaben al lloc preparat. Llavors era una festa per a tota la canalla que descalços i mig despullats follavem com a bojos tots amarats de dolçor i xarrupant sovint dels punys de molsa dolcíssima que trinxàvem a cops de peu i caient de cul. No m'estanyaria gens que les meves reconegudes i plenament assumides, relacions amb Baco, vinguessin d'aquestes cerimònies bacanàliques infantils i que el pa i vi amb sucre obligat per verenar, també hi tingués molt que veure.

Només volia fer mes o menys una descripció dels orígens de la meva falera per les cançons de l'any de la catapum.
També lo Sr. Sebastianet, el poeta noucentista del meu carrer, hi va contribuir molt, de fet ell escribia corrandes a preu fet i a mi se'm va enganxar al cor aquella cadencia de les estrofes ...

La meva primera cançó, de fet el meu primer exercici de musicació, fou sobre un petit poema d'en Sebastià Armenter que deia axines:

Amb el parell vine,
vine a llaurar,
que la terra ara
en saó està.

Apreta la rella,
fes un bon guaret;
qui malament llaura
la sega malmet.

Aquesta petita joia forma part del recull EL CANT SINCER que porta un lema de F. Mistral que sempre he portat al cap "Cantar vull per vosaltres, pastors i gent del camp"
Mai he sabut per què aquestes coses, sense importància per a la majoria de la gent del meu entorn, a mi em feien tan d'efecte, i m'obrien la imaginació cap a mons futurs plens de versos , cançons i aventures.

Ja més tard a partir dels cançoners de l'Amades, en Valeri Serra i Boldú, en Massot i molts d'altres entre els que cal destacar especialment a la Dolors Sistac per la seva gran aportacio a l'estudi de les Cançons de tambor, a en Jaume Arnella, bondadós amic, al Jordi Fàbregas amb qui m'uneix una tàcita i de vegades massa distant amistat, i també per la seva ingent aportació al gènere a l'Artur Blasco (la seva gran obra de recerca, restauració i fixació de materials es ja una fita essencial per als amants del gènere ).
Jo m'he limitat a ser un intèrpret de les cançons que he anat trobant d'ací i d'allà i que m'han agradat especialment, cosa que amb els pas dels anys ha anat fent un gruix de repertori de bellíssimes cançons que canto sovint amb més plaer i soltura que les meves pròpies, vet- en ací l'entrellat .

divendres, 11 de juliol del 2008

SOM LENT

MIQUEL ÀNGEL RIERA NADAL




Arranjament i Producció: Pau Gabarrella



Em deis que som molt lent i que me qued estàtic
com si el meu pensament romangués com un àncora
tirada en el no-res d'unes aigües molt fondes.
Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora
i no sabeu si cal o no fer que retorni.
Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari
de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,
i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,
m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil
només que passi el dit pel fris ple de cadències
que en mi configurau: semblantment ho fa l'home
que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina
per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit
d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.
Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana
esser demoratius en perseguir un orgasme
d'aquells que justifiquen haver provat de viure.

"El Pis de la Badia"
Columna 1992 1ª Edició

Varem estar xerrant de les meves dificultats, li deia que la meva progresiva lentitud em desesperava fins a desitjar desaparèixer, que molt sovint n'era la causa dels meus estats d'estordiment. Em mirava amb una intensa preocupació i callava, atorgava assentint amb el cap. Varem baixar pel passeig de Gràcia fins a Diputació, aquella nit parava al Cristal, ens varem acomiadar una mica tristos. L'endemà partia cap a Mallorca.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.

dimecres, 9 de juliol del 2008

LA MALLERENGA M'HA TOUCHÉE

AQUEST ES UN POEMA D'AQUELLS QUE TE MARQUEN LA VIDA I PER AIXÒ EL COPIO AMB EL PERMÍS DE LA MALLERENGA ES CLAR


XII

M’estic posant de tu fins en els colzes,
untat fins als cabells, alçat a espiga,
constel·lades les mans per cels de rampa,
esmussada la veu, la sang corcada.

Aquesta invasió d’heura enfollida
fins al racó més meu d’aquesta cambra
on no hi cabia res més que la pena;
aquest omplir-me tot, deixar els calaixos
sense lloc per guardar una confidència
o el primer llapis amb el qual pintava
el mapa del meu nom, ple de badies.

Aquest encendre el llum amb la certesa
que el seu vol no me basti per recórrer
la longitud de la teva presència.

Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen
amb desvergonya cada un dels gestos
sabent inevitable que et descrigui
al primer descuit meu.

M’estan sortint replans a cada vena
on berena repòs la trajectòria
de la teva ascensió vegetal. Puges
fent cruixir els escalons, incontenible,
fendint cada racó com una espasa
o un poema esmolat.

Meticulosa
conquista del sistema planetari
per ús particular, per on me volen
la set i el goig.

Ah, vòmit, torrentera,
resta tenaç i canta en l’envestida
mentre me quedi un os per tirar al foc.

Quan el contagi teu em deixi blava
la carn del meu fervor, i la meva vida
feta un per-mor-de-tu, ben tuejada,
on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues,
i el teu voltor me mati el darrer àngel,
i jo n’estigui fart,

vine i comença.



Miquel Àngel Riera
Poemes a Nai

--~--~---------~--~----~------------~-------~--~----~
Has rebut aquest missatge perquè estàs subscrit al grup "Dels "meus" poetes" de Grups de Google.
Per a publicar missatges a aquest grup, envia'ls per correu electrònic
a: dels-meus-poetes@googlegroups.com
Per a donar-te de baixa d'aquest grup, envia un correu electrònic a dels-meus-poetes-unsubscribe@googlegroups.com
Si vols més opcions, visita aquest grup a http://groups.google.com/group/dels-meus-poetes?hl=ca
-~----------~----~----~----~------~----~------~--~---