LA CASA PROP DE LA VIA

I

Sense opció,t'estimo. Llunyà d'anys i de vida.
Distint de formes, t'estimo en perspectiva
i et dibuixo impossible en el viatge
per mars que son els teus i no els meus mars.
T'estimo com a un vent que m'entra per la boca
a clarejar-me boires. Antigues lentituds
d'ànima en calma se'm mouen si t'estimo
més enllà de mi, com a concepte
dels miralls que m'obliguen
a tenir la certesa de que visc
a pam de mort. T'estimo
ben lligat a la branca
de l'abisme fondal d'existència
que representa llevar-me cada dia
T'estimo d'estimar-te, com la cal·ligrafia
que aprenguèrem a l'escola, com un tranc adquirit
al temps de l'aigua i de la florida.
T'estimo d'osmosi
de tinta inesborrable de carn i de mirada,
i escric t'estimo sense miraments:
per la falta que em fa i per que t'és innocu.
T'estimo ja per dir-te que t'estimo.

Captura’m quan vulguis

per l’ombra deserta de la ciutat molla.

De nit dóna’m casa,

a la teva boca menjaré la menja

dels déus de la calma.

V

A voltes un capvespre blau fosc de núvols d’amenaça,
d’aquells que m’agraden tant que em posen a fer projectes,
m’entesto a pensar-te i et preparo l’estança i les viandes
com qui espera un amic que fa molt de temps no ve a dormir a casa.
I vet ací que la vida té uns revolts desmemoriats i té l’agenda plena
i jo vaig i vinc sempre, sense torn ni hora de fart que n’estic.
- tinc sort quan puc obrir un parèntesi,
un temps d’espai on quedar-me mut, sec com una fusta
i goso saltar les baranes, els murs i les muralles,
i en excedir del tot, el tanco, cofoi, com qui ve de fer la feina,
sense cap mena de senyal que el delati macip.
Canta al menjador el nostre amic Pastor que espera un barco...
I jo t’espero com un disc dur penjat,
tot polsós de guix com una criatura.
Repica el telèfon de l’ala nord i ets tu que em dius,
amb un dring clar d’imminent complicitat
que véns.
Tinc deu minuts per dir-te que pensava que pensaves
que avui fóra a Canet fins tard.
Que en el meu desfici habitual no t’he avisat.
I que estava contrariat, convençut que vindries sopada,
amb la cara plena d’amistat
que se t’obre com un secret joliu
quan véns de ca la teva vida d’abans.
I ara només un minut per dir-te
que em fas més falta del que em notava
i que ja no tinc cap recança
de semblar un tou bard de jocs florals
dient-te que t’estimo.
Imprimir-ho i penjar-t’ho al costat
del menú d’aniversari
de les primeres pluges.

Ja ha sortit el Preu!

2.299 Euros de l' ala posat a casa, comprat a Alemania.
Me la compro? o em poso un babero. o La Soundcraft que val 4000 del murrió...?

IV

Jo escric o sia visc a la sala del davant, la que dóna a l’estació,
prop de la via com sempre, per si cal sortir brunzint
cap al nord o cap al sud, segons per on vingui la godalla.
Tanta pau que em dónes, tanta bonança, i aquesta olor
d’herba i de nens que fas quan dorms, a cops m’extasia i sembla
que visc a dins d’un diorama, amb un cel de paper blau i estels
de purpurina i una musiqueta dolça en loop i una font que no para...
Tant és així, que molt sovint escolto un brogir de ganivets al defora que em pertorba
el costum de viure adeliciat. I tu dorms o sia vius, més aviat descanses de la guerra,
a la cambra del radere, la que no té cap més sortida que la son o l’abraçada.
I dorms tranquil·la, sense ni un sol mot sobrer - ditxós qui sap fer estalvi de paraules -
que ens pugui enterbolir el desig de ser aquells que, per la part d’endins,
ja som de sempre, per a nosaltres i els altres.
Dec ser ben boig, jo, de creure’m que és possible aquest recer.
Per l’alè de la casa s’estén de nit, com un llençol molt blanc,
el teu perfum de son i prat al sol, i tu dorms, fas el tou d’humus perfecte,
la humitat justa, on fer llucar el nostre cos nou, suara un altre Tu i de Mi,
amb el futur protegit per la pau, tan difícil, que ja ens ha donat
a temps complet, sobrat, segur, el teu silenci.