T'agrada conduïr?

Talment aquell qui acarona el carenat d'una moto de gran cilindrada... jo em faig salivera amb aquesta novetat de la marca Allen&Heat, pel meu estudiet casolà m'aniria de conya.

Mentrestant avui una dotzena de nois han organitzat un recital poetic al jardinet d'una caseta d'estiueix prop del Mas Blanc. Hi he estat convidat i he llegit algunes coses d'en Barceló, i d'en Riera , altres de meves i hem fet una cançó d'en Pàmies amb un nano que toca el violi y se l'ha aprés amb una estoneta, un dia. Hem tocat "l'home nu"...
M'ho he passat be, però he agafat fred. I el fred vol dir que s'acosta dolor... de tornada passant per sota Puig d'Olena, ja qüasi fosquejava i m'ha semblat que tornava d'un bolo, que tenia 25 anys i encara no havia mort Franco.
Com pot ser que ara torni a tenir aquella basarda? Trenta anys i els sabres estan una vegada més xerigant. Quan van pactar el silenci i ens van dir que ja no caliem, no solament ens van matar de gana i de desilusió , ens van impedir fer el que quedava per fer ... escampar sense treva la cultura, per que mai més pogués resorgir el feixisme en aquesta munió de terres disperses que en diuen Espanya. No feiam falta?... tribu de Mamons!!!...

VISITA A MIAMAR

Aquesta nit, amics,
he somniat baladres.
Les flors d'una cançó
de l'Isidor del Mar.
Aquesta nit, amics,
el pebre a dins del cor
m'ha fet rebobinar
tota la nostra història.
I m'he trobat tot jo
voltat de celofanes,
com si fos un regal
que algú me fa i no ho sé.
Aquesta nit, amics,
només d'estar ací
ja em sento molt millor
més ple de positius,
ja ben catalitzat
cap a regenerar
la sang dels dies bruts,
aquell pensament trist,
aquell voler somort.
La meva intensitat.
Per viure com un viu,
i estimar com un Déu.
Per riure com un foll,
i cantar com la veu,
i escriure com un riu...
Ara, amics, que fa nit,
em palpo molt a prop
de mi una altra vegada.
He somniat baladres
com si fos al jardí
dormint la son dels lladres...

"La Casa prop de la via" (El Turó) Manacor 1993

ARA EM VE DE PENSAR EN l'OVIDI... VES, PER QUE SERÀ?

Balada.

Lletra : François Villon
Traducció : Feliu Formosa
Música : Ovidi Montllor

En realgar, en arsènic roquer,
En súlfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per a desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots;
en sang de serp i drigues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.
en el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava isaliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.
En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot del pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi han rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.
Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porcs
siguin cuites les llengües envejoses.

Autocrítica i crítica.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, pèr tots, emvaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!

MONTSEGUR, MONTSEGUR...
Feia tants anys que volia tornar-hi... estar-hi a prop...

-En la meva secreta, íntima, recerca del motius primigenis del cant que em força a ser qui soc, malgrat tot, i contra tot , i fins contra mi mateix.
Hi ha una antiga certesa, un record de foc i melangia i un anhel de bondad.
Son temps unaltre cop de cantar en clus. Xirinachs es mort, els bons homes ja no poden més y ara no cal cremarlos, només cal tractarlos d'orats i després fer discursos...

Però

Eren cançons totes noves al vent.
Quatre-cents dolls de veus joves rajant
sense grillons, refent la llibertat.
Un nou país germinava en els cants
- no era pas intangible, era allà,
al nostre entorn: dominàvem els mots,
prenien cos els poemes d'Espriu
i Pere Quart, saltant per un moment
el desesper per tothom compartit.
Els punys del mal ens han fet mes desperts
per al triomf costós de la cançó,
I AL CAPDAVALL N'HEM SABUT QUE LLUITEN PER QUE MAI MES NO PUGUI SER OFEGADA,
PERQUÈ MAI MÉS NO ENS PRENGUIN LES PARAULES.

Francesc Vallverdú (Somni, Insomni. L'Escorpí 1971)

Mentrestant, a Montsegur, plou damunt del camp dels cremats i Catarlunya continua essent un pais esclau. D' amoR...

El Test

Vaig fer unaltre test... el tercer en sis anys. Encar que aquest va ser de llarg el més maratonià, prop de sis hores de matraca mental, vaig acabar esgotat ... deuen buscar algun cuc al meu cervell... em va dir aquest psicòleg amabilissim que també es diu Xavier Garcia, que en les arees de llenguatge anava molt be, però que en calcular i altres coses d'aquestes estava fatal... La memoria del treball... fatal !!
Hi ha un seguit de problemes en la meva manera de processar, els hemisferis no es comuniquen be , alguna cosa passa y no saben que és, Ara m'adono també que això sempre ha anat igual... vet- ací els problemes amb els musics. A partir d'ara només hi seré jo, de music, seré un "no-music",-PauRibanià, un nou "Pallasso", carent de ritme, de compàs i d'harmonia... sobrat de paraules, ple de melodia....Que vull mes! podré seguir fent melodies inconexes.. enganxades a poemes que diuen coses que no enten ningú. Es igual ! A partir d'ara sé que soc absolutament lliure per a fer el que em passi pels ous. Fins que la demència em rapti definitivament cap als dominis de la confusió. (m'haria de donar pressa si vull fer d'aquest bloc ,una mena de diari cap al no res...Amb permis del metge es clar... Crec en un Deu bondadós, així que no tinc cap mena de por...Tornaré a cantar encara que em quedi en blanc a l'escenari, duré la musica pregrabada, si cal, em faré un DJ de mi mateix , o m'inventaré una nova tècnica per comunicar idees, sentiments , foteses, collonades, Això ...Collonades! tota la vida basada en cantar collonades, potser que m'ho pasi be una estona no?. Mira que en tinc ganes, he? per ara m'haure de fotre.

M'ha dit en Juli , que ara l'hi estan fent el llit , que ara es foteran les medalles els de sempre amb l'assumpte del SPP... era d'esperar. Els fills de puta estant tots volant i aviat taparan el sol del tot...

Tornar...Tornar...

Acabar amb el dolor , encara que sigui com un pedaç temporal a base de dosis massives de Gabapentina, Duloxetina, Ibuprofé i Paracetamol, amb un afegit de corticoides matinals, te el preu d'una absoluta manca de capacitat mental. I per tant d'una absència d'entregues al meu Bloc.

Ha valgut la pena? Jo diria que si. Dormir com ho estat fent durant aquest temps i recuperar un estat d'ànim que podria qualificar d'insòlit ha valgut i encara val, decididament la pena (no se que opinarà el meu fetge ...). Podria parlar d'un alliberament. Han calgut quasi 15 anys per encertar amb un metge que em parli amb un cert coneixement de causa del que em passa i m'ha passat al llarg de tota la meva vida ... benvingut Dr. Alegre. Vos m'heu retornat una mica a l'esperança, i per que no dir-ho, a la dignitat. Tornar si, tornar. De vegades penso que podré tornar a cantar en públic, que podré recuperar la memòria immediata i la capacitat d'atenció necessària per fer un concert i recuperar-me a mi mateix i a la meva obra... De vegades vull creure que algun dia em serà possible.

Passo un temps...

Passo un temps d'espera repassant dies
que son només descans i flor d'oblit.
I sé ben cert que llisco per la vida
i que, en passar amb la quilla esmolada,
tallo la pell del temps
que m'ha tocat per viure,
fent-ne dues meitats:
la veritable i l'altra
que encara és més i més insuportable.
Em fa fàstic
això de fer balanç per que l'edat m'empeny.
D'això que en diem el temps, no en trobo els albarans,
si les factures: deutes, omissions,
coses per a fer, llacunes molt salades,
on el present aixeca el braç
dient qui soc.
Quan fondejo en badines de temps dins la ferida,
ni la memòria és prou evocadora.
Com per negar-li-ho tot. Entre nosaltres:
el temps em balda, clivellant-me en excés.
Vull oblidar-me de que el tinc per eina
i emprendre per ma pell més singladures,
si encara és prou tibant per acarar
l'embat de les onades del passat,
l'aiguat de la crescuda del present.
Desig de serenor pel futur, fent meandres...

Miquel Àngel Tena-Rúbies
"La casa prop de la via" 1993 "El Turó" Manacor

I MALGRAT TOT

XIII

La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias

Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
Estimaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.
Estimaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari
Estimaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal d’assolir viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia del cor.
La nota més clara de l'acord ben travat

Extret de Tornar de Tu
Quadern de Mahalta 2004

"Cançons de la nit benigna" ...

Cada curs pels voltants de Nadal, algun estudiant m'escriu, algun practicant de periodisme m'interroga, o algun mitòman tronat m'esperona per tal de que reediti - o faci reeditar- o em reediti- o em busqui la vida per que una discogràfica -"Discografica"?- reediti les "Cançons de la nit benigna" de plàcida memòria elles amb el seu so de naftalina i els seus arranjaments de sedetes i encaixos ingènus.
I jo reedito la meva postura de no fer-ho. Enguany que tinc aquest aparador on llençar manies, malsons, i algunes baralles: vull deixar ben clar per escrit que no penso reeditar les "Cançons de la nit benigna" tal com varen ser editades l'any 1983. Per unes raons molt concretes: la producció del disc em va costar tot plegat i pagat de la meva butxaca ; comptant estudi, musics , arranjaments , producció, dissenys , fotolits , viatges, i altres foteses.I descomptant les ajudes benvingudes del municipi esquerrà que es va enrrollar una miqueta : La rodona suma de tres milions de les antigues pessetes de l'any 1982.
Bon jan jo, vaig entregar tot el paquet a una "discogràfica" i "catalana", per tal de que fos editat i distribuït com cal i pertoca a una obra artística de tal envergadura cultural, poètica i musical.
Resulta que mai he percebut ni un sol reialme en concepte de drets d'autor, ni de vendes, ni de res. Fou com si jo fos un pintor i després de gastar-me una fortuna per emmarcar els meus quadres per tal d'exposar-los a la millor sala de Barcelona. La sala d'exposicions es quedés amb tot el benefici de les vendes, en concepte de lloguer ... A, i gràcies! que li deixem exposar l'obra. Mal negoci doncs això de reeditar... També un pot auto-fel·lacionar-se o auto-muti-lar-se i auto tal i tal, però avui dia no cal fer tanta comèdia, si vols sentir aquesta antiguitat només cal que m'ho demanis i t'enviaré una copia a ports deguts, o millor uns quants correus amb mp3 i llestos.
Altrament hi ha una qüestió artística. Jo no vaig quedar gens content del so ni de la producció tècnica del disc. Algú de l'estudi no diré noms es va donar molta pressa en esborrar els multi-pistes i no es possible fer noves mescles la qual cosa limita absolutament les possibilitats de reeditar dignament els materials.

Amb els anys jo mateix vaig acabar treballant en aquest lucratiu negoci d'editar i vendre discos i tot i que hom no ha tingut mai capital com per invertir en futurs "pelutassus", ha vist com passaven pels seu narius, autèntiques fortunes fetes amb quatre dies. Com que se tots els papers de l'auca d'aquest negoci de la música: NO EM DONA LA GANA !!! de fer reeditar un disc de fa 25 anys, que quan el sento em fa venir arcades. Endemés ja no subscric moltes d'aquelles cançons tal com les varem bestir, si mai faig alguna cosa amb aquestes cançons serà per fer-ne la meva autèntica versió, descuadrada, emocional i musicalment imperfecta que és com jo faig les cançons. Que ja torna a ser hora de repetir les coses pel seu nom . Jo senyors : no soc tècnicament un músic, (això ja o saben tots els músics que m'han baixat bandera) soc un versaire que fa cançons per a no avorrir-se. I el tra-la-ra es un regalet que els faig, i si me'n donen les gràcies be i si no, a mi ja me'n fot, a veure si al damunt m'haurà de costar un ronyó.

HA QUEDAT CLAR !! docs a tots els estudiats i mitòmans de la Cançò Calatana dels collons els previnc que a partir d'ara ja no seré més amable ni condescendent amb les seves insistències, i també va pel benvolgut Pujadó.

Signat i Rubricat
Miquel Àngel Tena-Rúbies
Que de vegades canta si en té ganes

Sant Pau Riba

Xalar es poc de veure com xalava el repodrit. I jo que ja no aguanto ni allò que en diuen una bona peli, em vaig empassar tota la sessió doble d'en Riba, per cert, me'n recordo de la pellisa de pell de corder, la duia en una matinal als Jesuïtes de Sarrià, amb els de Música Dispersa... I al Quintana li deien Castafiore!!! Ja! no saben rés aquesta canalla!!
He tingut enveja... o reconec, enveja de veure com aquest bon home acaba fent quadrar el cercle i acaba tenint el temps de part seva... I jo que em miro la festa per la puta finestra i que penso talment parell amb ell de la vida i de la mort, ara tinc el cap verd d'enveja i vermell i no se si agafar la guitarra i estampar-la contra la paret o escapar-me de casa!! que se jo!!
-Gràcies home Riba per fer-me venir ganes de cantar alguna jotilla de les Garrigues.

Projecte

Quan ja seré molt vell
i em cargoli el reuma
i una lentitud pessigui amb tremor
les meves venes i els meus ossos
em caiguin les dents i les bosses dels ulls
i no senti els brams dels homes
calaré foc a la manta i a la cadira de rodes
aniran per la finestra els bàlsams i els xarops
sense espardenyes fugiré rient per la pluja
i els meus ulls veuran la posta
al cim nevat del mar i les muntanyes.

Miquel de Palol
Quan?

Els llibres de l'Óssa menor
Barcelona, 1979