Al Montsec, ja fa molts anys, hi havia una manada de
llops, eren uns llops “casolans”, més rossos que grisos, coneguts de la
gent que de tant veure'ls els hi havia adjudicat un nom a cadascun i
tot... la manada es mantenia en els seus territoris i mai interferia
amb els pastors ni amb els pagesos que feinejaven a l'altiplà de
Gabrieló, com en un pacte tàcit de mutu respecte i de no agressió.
El cap dels llops era l'Ullal, li deien així perquè a part de ser
mes fosc, -quasi be negre-, tenia uns molt llargs i afilats ullals
blancs que ensenyava sovint a la mes mínima indisciplina des seus
congèneres. En la societat dels llops, el cap de la manada estableix
els límits del territori, va sempre amb la cua alçada i és l'únic
que pot cobrir les femelles. Els altres llops, els de segona
categoria, tenien que portar la cua entre les cames, disminuir la
seva agressivitat cap a L'Ullal i el seu impuls sexual per les
femelles. No tenien dret a aparellar-se i estaven en un permanent
conflicte emocional per la seva pèrdua de dret al territori . Si
poguessin matarien a L'Ullal, però no poden i ho saben. Ell llop
negre és massa gran i poderós, es dominant i te els ullals mot més
desenvolupats que els altres : En erigir-se com a cap, quan s'estava
formant la manada i els altres llops eren joves, la seva
transformació fou producte de tota una cadena de fenòmens hormonals
que li van permetre adquirir més força i més preeminència sobre
els altres. Modificant inclús el color del pelatge , el seu tamany i
les seves dents. Encara que algun dels llops secundaris pogués tenir
la sort de matar-lo, no tindria temps per adaptar-se al seu nou
estatus de Cap i els altres el matarien també o moriria de por per
que la responsabilitat l'ofegaria. Moriria d'un infart per estrès!!!
No sabria restablir els límits del territori, ni imposar als
altres la política de relació amb els humans que protegia a la
manada. Per aquesta raó l'Ullal n'era respectat pels pastors que
inclús arribaven a dir sovint “Que duri molts anys aquest llop
negre perquè d'ençà que hi es ell, les coses van molt be per a
tothom”
Una mati rúfol i fredós, una colla de caçadors de Barcelona, amb
la seva acostumada desconeixença de l'equilibri de les coses, es va
trobar a l'Ullal al damunt d'una gran pedra, marcant el seu
territori, davant dels qui considerava uns intrusos. Perseguien un
porc senglar, però en veure aquell exemplar de llop tan gran i
magnífic, el seu instint depredador mancat de seny, els va fer
disparar sense ni pensar qui era aquell llop majestuós, que semblava
no tenir-los cap mena de por. L'Ullal va morir pel dispar d'un
estúpid caçador de ciutat que anava vestit de militar i que de
seguida es va voler fet una foto aixecant el cap del gran llop com si
hagués fet una gran proesa.
Entre la manada hi havia un llop boig, Un que de cadell s'havia
despenyat per la Canal de l'Embut i uns pastors l'havien trobat mig
mort prop de la font de Gabrieló, el van dur al veterinari, i el van
curar de les múltiples fractures que s'havia ocasionat amb la
caiguda... el van tenir prop de sis mesos engabiat i com que era
cadell el van tractar com a un gosset i va compartir gàbia i menjar
amb els gossos d'atura d'un pagués que vivia al Mas d'en Gasol al
camí de sant Alís. Com que creixia de presa i de vegades ensenyava les dents als altres, aviat van decidir tornar-lo a aviar al
territori dels llops i ell com era natural es va reincorporar a la
manada com un llop secundari
...Però..Vet ací que aquella experiència amb els humans, els
ramats i els gossos d'atura, que havia viscut, sumada al conflicte de
l'accident terrorífic que va tenir, el van fer tornar més agosarat
que el altres. No s'enfrontava directament a l'Ullal però feia una
mica el que volia , “anava per lliure” es permetia llicències
amb les femelles i de vegades anava fins als Masos a tornar a veure
als seus antics amics .A la vall li deien el Llop Lelo, perquè no es comportava
ni com un llop ni com un gos i no seguia ben be els estrictes paràmetres de
la seva especie. L'Ullal el tolerava perquè estava desconcertat amb
el seu comportament erràtic i els humans l'acollien amb displicència
perquè el consideraven un llop boig i carinyos com un gos .Però de
fet el Llop Lelo, era un gos dominant quan estava entre els gossos
dels pastors perquè només el veien arribar que tots abaixaven la
cua i li retien el coll . Segurament que la manada no s'esperava que
al morir l'Ullal i començar les lluites rituals per a substituir-lo
- El llop boig comencés a canviar el color del pelatge i a
aparellar-se amb les femelles sense que li ensenyessin les dents De
fet les femelles ja l'havien triat com a substitut del llop negre
perquè ja els havia pessigat els malucs motes vegades, mentre es
feia el “Lelo”. Algun llop secundari li va voler plantar cara però els seus ullals ja eren mes llargs que els
de qualsevol llop de la manada i també era més gran i poderós degut a que
durant un bon temps de la seva creixença va ser alimentat amb molta cura pels humans. No va
tenir cap problema per a fer-se el Cap de la manada.
La seva comprensió instintiva dels dos mons el va fer de seguida
un cap encara més eficaç que l'Ullal i els pastors van trobar mot
encertat que fos ell qui s'acabés imposant als altres llops... Si la
manada hagués començat a invadir el territori de les pastures, ells
mateixos haurien anat a matar al cap per tal de que canviessin de
comportament. I ho haurien fet encara que haguessin tingut que
eliminar a tota la manada .Perquè els pagesos no estan d'hòsties
!!! i son molt més dominants que els llops!!
I Així fou com el llop xalat “Lo Lelo” que li
deia la canalla del poble, que n'havia tingut un ensurt paorós de cadell i
havia viscut una experiència extraordinària per a un llop, va
esdevenir cap de la última manada de llops que quedava a la Vall
d'Àger.
Al Françesc Puigpelat -autor de "Els Llops" en homenatge
