diumenge, 12 de setembre del 2010

VICTOR TORRES I PERENYA. 94 ANYS DE SAVIESA

                 UNA TARDA AMB VÍCTOR TORRES I PEREÑA     

L' Emili Palà, un home a qui admiro pel seu tarannà amable i bondadós, així com pel seu compromís. Llarg en el temps, net i honest en les formes, amb Catalunya .

-De la mateixa manera que  un cante cançons i un altre te un ofici més o menys pintoresc - tots els que lluitem i maldem per una Catalunya. Lliure, desvetllada i feliç, ens trobem units per sentiments que no cal explicar. La complicitat és tàcita, immediata i clara.
L'Emili doncs, ens va convidar a passar una tarda amb en Víctor Torres i Pereña, Un dels grans homes de Política que ha tingut i encara té aquesta Catalunya- Nació a legal- que ens ha tocat de viure..
Un dels motius d'anar-lo a veure, també era , par a mi,  parlar amb ell  dels permisos de la futura reedició i dels drets d'autor -que pertoquen als hereus - del disc “Tot el fred que s'acosta” un treball monogràfic sobre els poemes del seu germà , Màrius Torres, i que fou editat per primera vegada l'any 1987.
De fet d'això en vam parlar ben poc, per que al Víctor Torres, un home de 94 anys amb un discurs d'una lucidesa extraordinària i una saviesa vital  llarga i serena, tan pròpia, com adquirida, aquestos assumptes menors l'interessen ben poc.
La conversa va anar saltant dels records, als poemes del Màrius. El Xavier, fill de l'Emili va portar els poemes i en Víctor els recitava de memòria , de vegades ho fèiem a dos veus, per que jo no podia reprimir , el desig de dir-los de memòria també. Van anar passant els poemes lligats als records,. Els records de la por i el caos de la pre-guerra, de la marxada del Víctor al front, de l'exili familiar cap a França, i de la soledat del Màrius al sanatori de Puig d'Olena, A les serralades de Sant Quirze de Safaja. Varem recordar les tres amigues, La Mercè Figueres qui avui, ja és- Mahalta- per sempre, L'Esperança i la Maria Planas, qui feu que l'estança d'en Màrius al Sanatori , fos més fàcil i més desengoixada. Va passar la tarda com un “vol d'oreneta sobre la vall” .
                                                                     Na  Raimonda l'esposa d'en Víctor Torres

I llavors va arribar l'esposa d'en Víctor, na Raimonda, i es va il·luminar encara més aquell racó del jardí on estàvem arrecerats d'una mica de marinada que ens posava la pell de gallina... o eren les paraules del Víctor, i la presencia nova de Raimonda. Una catalana de França que traspuava placidesa, intel·ligència i tendresa i que parlava un dolç català del Nord que feia ben palès els anys de l'exili , perqué en Víctor li deia coses  també amb el mateix accent... Els poemes d'en Màrius, alguns d'ells desconeguts, com un que ara m'és impossible de recordar, però que descrivia d'una manera curta, perfecta i precisa ;el patiment d'en Màrius pel seu germà, en Víctor, allí present entre nosaltres, recitant-lo, quan era al front. Aquells moments foren d'una intensitat poètica i emotiva que mai oblidaré.
Un dels fets més emocionants i que va remarcar més en Víctor Torres, fou, el de que ell, ara se sent com si redescobrís al seu germà, semblava que si ens vulgues dir que ara ; als seus 94 anys i ja retirat de la brega política, en la tranquilitat del seu descans d'home d'acció... entengués, de nou,  amb més profunditat encara, la enorme dimensió espiritual d'aquest poeta , que ja és universalment reconegut com un a de les fites essencials de la poesia espiritual del segle XX i que a poc a poc va entrant a les tauletes de nit del Catalans i  dels lectors d'altres llengües a les que va sent traduït, i va quedant-se als cors dels lectors, deixant-hi allò que en queda després de les paraules i ja per sempre més.-L'ànima, de bondat i de bellesa , d'esperança i  de coratge , tocada...
El meu fill, en Pau, que també va voler venir, va començar a fer fotografies. Fins llavors havia estat escoltant , amb una expectació creixent i uns ulls com a plats, tot ço que es va anar dient i crec que fou aquella mica d'esgarrifança la que el motivà a deixar constància del moment. Ara us en poso alguna de les fotografies que ens vam  fer . Per que tots varem començar a treure els mòbils i les càmeres i a tirar fotos com si fóssim reporters d'alguna agència. En Víctor i la seva esposa van suportar, indulgents, i  divertits aquella sobtada vocació de papparatzzi que ens va agafar.

                                         Uns miren a la càmera i els altres segueixen la conversa

Quedi clar també que per a mi fou un honor  i un privilegi inesperat poder estar una tarda amb un home que encara conserva íntegres, els valors de la honestedat, la paraula donada  i la veritat, el respecte i la prudència.- En cap moment vaig sentir un mot dissonant o de crítica per a ningú, si alguna cosa l'havia decebut, ho manifestava amb un: “... aquell senyor es va equivocar...” mai un retret personal , mai una barroeria, ni un cop baix.
En Víctor Torres pertany a una raça de polítics que actualment escasseja massa. Potser caldria que alguns dels manaires d'ara,  anèssin a beure del seu sillò, el visitessin, previ avís , com  és educada costum a França i  fèssin  d'aprendre les mínimes formes, i la profunditat de pensament, que calen per anar pel mon amb el cap alt i no fent lo Txixarel·lo com fan molts. 94 anys donen per tenir tanta experiència com saviesa i  cal aprofitar  i preservar  aquesta saviesa , com cal preservar una arbre gran de la muntanya.
Vàrem marxar contents i emocionats. Amb una mica de nús al coll de deixar-los sols I ara només us ho explico.

divendres, 27 d’agost del 2010

dijous, 26 d’agost del 2010

MÚSICA MAS MUSICA!!PA LA DEPRE POST VACANCIONAL... MÚSICA A DOJO I DE LA BONA

TORNEM al meus preferitsdel cor !! Linda Perry. Señores i Senyors!!THE HOUSE IN THE RISING SUN, AMB TOTS EL RESPECTES PER L'ERIC BURDON, per a mi la millor VERSIÓ!!  del tema i la millor cantant ,compositora, productora del Mon!!! o al menysdel meu mon, je! je! tot es relatiu, reflexionem, reflexionem.....

dimecres, 25 d’agost del 2010

VA PER TU GERARD I POR TOOS LOS MARDITOS INCENDIOS , QUE AHORA PAGAN LOS QUE NO FUERON...



D'ACÍ A10 ANYS SORTIRÀ UNA PETITA NOTA DE PREMSA RECONEIXENT ENUNA SENTÈNCIA JUDICIAL,  QUE EL CAUSANT DE L'INCENDI FOU UNA LINEA ELECTRICA,EN MALES CONDICIONS,  UN PIRÒMAN INTERESSAT EN RECALIFICAR TERRES ,O SIMPLEMENT UN LLAMP, PERÒ D'ENTRADA ARA SON UNOS HYPPIES  ASQUEROSOS QUE VAN TOO ER DIA FUMAOS... NO TE JODE?!!!

dimecres, 4 d’agost del 2010

DE TOTES MANERENS N 'HEM'HI ANANT

PORTADA DISSENYADA SOBRE DOS QUATRES BESSONS DE ROSA SIRÉ



  

La producció i edició  de "TOT EL FRED QUE S'ACOSTA" fou una empresa gegantina per a mi, en primer lloc per la meva absoluta intenció de ser fidel a la poesia i a la referència musical de Màrius Torres ,i en segon lloc,  perquè per a fer-ho calien molts diners. I quan dic molts, vull dir massa diners, per a les meves possibilitats econòmiques reals. Els "Apanyús" que em va tocar de fer per a poder començar a gravar em varen fer perdre uns quants kilos de pes i d'energia. Totes les Institucions privades i públiques , diaris , revistes culturals .col·lectius literaris, Ateneus. i escriptors coneguts i "pesants" i "pensants",varen  recolzar el projecte i ho varen posar per escrit en un feix de cartes que la Conselleria de Cultura de la Generalitat , es va passar literalment pel cul. No vaig rebre cap resposta , NI UN DURO.  ni una justificació, ni una paraula... Ni de les instàncies politico-culturals de Lleida- Paeria -IEI, ni de les de Barcelona -Generalitat. Que passava?d'on venia la ordre de jugular un projecte cultural tant ambiciós, i tan important per a la cultura catalana com el de recuperar Màrius Torres i posar-lo al lloc que li pertany, entre els poetes  espirituals més importants a l' Europa del segle XX?. 
L'Estaf de producció no podia oferir millors garanties- Josep Pons i Maria Rosa Ribas . Que volien Més? O que no volien ? Qui no volia que jo fes Màrius Torres? Finalment però és va fer, igualment. Quan  els que han de vetllar per la cultura no responen , els que "fem" la cultura tirem pel dret . I jo vaig tirar pel dret jugat-me per segona vegada la meva tranquilitat econòmica i els diners que tenia i els que no tenia. Varem decidir renunciar a fer dos vinils separats en un àlbum que ja fou dissenyat amb la carpeta oberta per a posar-hi les dues aproximacions vers Màrius Torres, La del Leader Clàssic-Contemporani. de Maria Rosa Ribas, amb la veu preciosa i equilibrada de la superba soprano Mªdels Àngel Miró, i la de la cançó en aquest cas més atansada al que feia el mateix Màrius Torres ( Les fulles mortes, per exemple), que no pas al collage de colors musicals que fou "les cançons Benignes".
El resultat fou un disc molt dur per als de la cançó i un híbrid per als del clàssic. Ni la Rosa Maria Ribas , ni jo en vam sortir ben parats, de posar en un sol disc els nostres materials. No van entendre que allò era un homenatge a un gran poeta  i no una competició d'estils. Varem tenir que renunciar a incloure temes que haurien fet més coherent el treball de cadascú. Fou un error de "producció , condicionat per la economia . No pas un error de qualitat , ni de intencions, ni de itensitats , de fet fou un gran disc, a mi encara em sembla que el lo millor que he composat mai, -sense falses modèsties ,que ja som grans. Que hauria d'haber estar dos grans discos. Em consta que la Maria Rosa Ribas. Treballa intensamenten la reedició de la seva part amb la resta de material. Jo fa molts anys que tinc els materials gravats i potser encara hi afegiria coses del Manel Montañes i d'en Pau Gavarrella , que d'alguna manera també varen estar implicats en el projecte. Així que Centenari amunt ,centenari avall , Si que toca fer saber a la gent que va escoltar el disc -em consta que PDI va reeditar-lo al mens dos cops, que "TOT EL FRED QUE S'ACOSTA" mai va ser només mig disc. Varem fer el que vam poder i ho varem fer honestament. Caldria saber on para la honestedat de qui va impedir que aquell disc fos el que havia de ser. Segur que té la boca plena de "Catalunyaee", encara...