XIII

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
I al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
i els ulls oberts com dos duros de plata,
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
provant d'omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant me fa, sí, tant me fa.

La casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993

Així preparat, l'invitat s'acostarà silenciosament al santuari i, si és samurai, deixarà el seu sabre al prestatge que hi ha sota les bigues, car la cambra de te és, sobretot, la casa de la pau. En acabar, s'inclinarà i entrarà en la cambra per una porteta que no fa més de tres peus d'alçada. Aquesta obligació que incumbia a tots els invitats - qualsevol que fos llur classe- tenia per objecte d'inculcar-los la humilitat.

Okakura Kakuzo El Llibre del Te