Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
I al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
i els ulls oberts com dos duros de plata,
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
provant d'omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant me fa, sí, tant me fa.
La casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993
M'agrada aquesta idea d'"omplir-me d'univers".
ResponEliminaA mi encara m'agradaria més, potser, que fos ell que em xuclés, potse r per no have r de fer re s de res. Comtemplació pura.
ResponEliminaLa questió es fondre's amb ell, ser una estrella més ,un home més una peça més de pla còsmic. Va de veres que això ja ho intuia quen era un xiquet.
ResponEliminaÉs la recepta de la felicitat. Mai hem de deixar de ser siquets.
ResponEliminaPrecioses imatges d'aquell camí cap a les vies...vibrant paraules plenes d'univers.......bonic regal d'aniversari per una tortugheta
ResponEliminaFinalment has entrat al mar de paraules amb fons de maragda . Benvinguda Marea, germana de les illes ons els egipcis tenien anclades naus misterioses. Benvinguda a casa meva.
ResponElimina