Somiqueja un xafatolls.
Sota la volta de l'escala,
en un racó del quarto fosc
dalt del banc recremat ran del foc a terra
a l'últim compartiment dels graners.
Sota el perer centenari que ombreja la teulada.
Al conillar sempre fosc, darrera el cau de les ponedores
i als alfalços d'olor, o amagat pels esvelts panissos.
Resseguint la segla perillosa,
caçant granotes per les tolles del riu,
pels camins polsosos del migdia,
pels marges humits d'olor de pluja,
raïms i caragolines, figues i palla.
Somiqueja el xafatolls
que mai dels mais s'atançà a la via.
A la via hi moren els gosos dels pagesos
i natros ens moriem de ganes de jugar-hi.

TORNAR DE TU

I

Aquest capvespre. Sense massa ganes,
just sortint d’un abril mújol
mig neulit pel desencís,
neutre, en silenci, endreçava la casa,
feia un sopar exòtic amb la intenció del reüllós,
qui espera els convidats però no el convit.
Assajava els preparatius d’obrir les ales davant altri
amb una resignada desconfiança.
Em toca un temps on defugir tot lligam o pertinença,
ben folrat d’aïllants jo, quiet com una alzina...
Reclòs en el projecte de recuperar la paraula,
el pes exacte del meu lloc d’home,
no m’hi dono fàcil al contacte, a la mirada.
Aquest quatre de maig però, només d’entrar tu per la porta,
en un instant lluent,
m’he trobat tot jo abocat a retenir,
com qui intenta inventariar
allò que fa record de qui parteix a un llarg viatge,
cada gest teu.
Les mans, que gires cap a tu com donant pas,
la manera de flectir el coll quan mires,
la pausa amb que parles,
el ritme amb que inhales el batec que t’envolta.
Ja al carrer, quan marxaves amistosa parant taula a casa teva,
m’han durat, intemporals, els quinze dies,
el temps just per a pintar-te,
massa incompleta, imaginada.
I en arribar al pis, orejant-lo,
m’ha semblat que l’habitava encara
la calidesa blava de la teva presència.