III
No m'importa la cara que posis
ni que pensis que escric sense mirar-m'hi.
Me'n fot del tot la gramàtica, l’ortografia...
i la sintaxi ja em raja pel doll de la pitrera
com qui torna d'un viatge i no para de parlar-ne,
tant, que veu la companyia badallant i fugint d’avorrida.
Ell continua, parla sol,
com jo escric sol per a tu que, de ben segur, ets més savi que jo.
Sí que me'n fot, absolutament,
la deixadesa que gasto a l'hora de passar el ribot per les paraules.
I les trampes que m'han quedat apreses,
d'aquells que em fan cantar només amb un sol vers,
o, potser només, amb allò que resta en oblidar-lo.
Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la amb collonades,
ni temps per perdre postulant a fer-me un nom
per bastir-me una carrera.
Ja sóc un home de bé i m’aprofita tot ...
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l'entrecuix, la pell, l'ull i l'oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l'esclat fulgent d’aconseguir ser l'altre
i deixar-m'hi anar com l'únic manament.
I perquè tinc meva la paraula,
declaro que no sóc res i ho sé.
I que mai mouré un sol dit
maldant per fer-te creure de mi,
res que vagi més enllà de les arrels d'on vaig llucar.
Així em va per la vida...
Aquesta cosa inhumana que només albiren càlida els bojos.

...I si no ho parlo no ho penso.

Talment el lloro del moro de Puertorrico
si no parlo, ni dic, ni escric, ni m'explico
lo meu pensar es mort com un hort
d'hivern. Només faig cols i escarxofes,
cards, borraines i verdures de punxa.
Trist poeta trist poeta hortalitza!
No hi ha colors si no canto per la boca
i aixines fabrico ço que dic com si fes Jazz
del pensament que naix parell amb la paraula
cada idea al mot exacte que hi pertoca.