dimecres, 14 de novembre del 2007

ploie damunt de la tristesa...

IX




El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.


A les Detis i a tot el seu llinatge

VIII




Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!