IX
El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.
A les Detis i a tot el seu llinatge
