V

Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...

IV

“Els rics mengen pa de xeixa

i per noltros sols no hi ha mestall"

Guillem d’Efak

Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!