CROSA
-Algú em va dir que Màrio era mort. No vaig saber-ho fins a la primavera de l’any 1983
just arribat de passar un any a Madrid mig segrestat per l’absurditat casernària. La mort de Mario
s’havia produït uns mesos abans, a les acaballes de l’estiu del 82, i a causa d’una perforació intestinal, derivada –dèien- de l’agressivitat de la medicació a què havia estat sotmès en les seves estades intermitents en diverses clíniques psiquiàtriques.
No tenia ni trenta anys.-
Però Mario no era un boig i la causa darrera de la seva degradació i mort potser caldria buscar-la en
la inercia d’unes pràctiques clíniques anquilosades i anorreants i en la ignorància cínica i
autoprotectora per tant, mesquina— d’una societat provinciana que es malfiava de tot allò que transgredia els límits de la normalitat. Perquè Mario tampoc no era allò que comunament acceptem com una persona normal
Mario va nèixer i crèixer estigmatitzat per la pòlio, amb totes les limitacions que això suposa per a un infant, i amb l’evidència crua i quotidiana de la diferència arrelada al moll dels ossos. Entre les pròtessis metàl·liques que l’ajudaven a sostenir les cames malaltes i el desterrament cruel i sistemàtic de la dinàmica dels jocs dels companys de carrer i d’escola. I entre l’una i l’altra cosa, Mario es va fer músic
Perquè Mario, quan jo el vaig conèixer, era sobretot un músic.
Clar que Mario no era tampoc un músic a l’ús de l’època i la ciutat on va nèixer. Parlem dels primers
setanta i del rock en una petita, emboirada i grisa ciutat de comarca. I parlem, per tant, de la rebel·lia aleshores consubstancial a aquesta música. I hem de parlar, és clar, del menyspreu social que aleshor es tenia a tothom que gosés transgredir els límits de la normalitat. Pero Mario era músic i coix i la condició de músic, en el cas de Mario era tan consubstancial a la seva essència com la seva coixera.
La medicina evoluciona i amb els anys hem descobert -certament en molts casos massa tard- que els efectes de la malaltia de Mario, la pòlio, no es limiten a l’atrofia muscular característica, sinó que degenera en un procés neuronal que ara s’anomena síndrome postpòlio i que presenta una simptomatologia complexa tant fisica com psíquica i que aleshores – en el cas de Màrio i per a la seva dissort- s’identificà erròniament amb un quadre esquizofrènic i com a tal es va tractar.
Sé que Mario va rodar per diversos psiquiàtrics, sotmès a dosis massives de tranquilitzants i teràpies de xoc, tan a l’ús en aquella època. Un cop algú em va dir que Mario era mort. No sé exactament els anys que devia tenir, però no arribava als trenta. Se li van rebentar els budells. No va tenir estòmac per suportat tanta mesquinesa. I en memoria seva i de tants altres crearors oblidats i anònims, vull agrair a
Miquel Àngel Tena-Rúbies el testimoni d’aquest llibre, que no és sinó una catàrsi necessària i reposada. La resta és Literatura.
Gener de 2004
Carles M. Sanuy
QUADERN DE MAHALTA 2004
